TOT S'ACABA I TOT COMENÇA

Diferenciar el punt exacte en el que es produeix el final d'alguna cosa i el principi d'una altra, és molt difícil. Moltes vegades aquest procés és llarg i gradual; no esdevé d'una manera brusca i traumàtica. Durant la nostra vida iniciem i finalitzem etapes. L'inici d'una sempre significa el final de l'anterior. Així fins a la mort, que jo sempre he considerat una etapa més de la vida. Físicament significa el punt i final, espiritualment només ho considero un canvi d'estat.

Avui pinten bastos i no és un bon dia per parlar de segons quins temes. No vull cridar allò que sé que és inevitable, però que voldria retardar tant com pugui. La nit ha sigut llarga i dura però m'ha permès evocar tot allò de bo que he viscut.

Tot s'acaba? Potser algunes coses sí. La vida és un cúmul de vivències i d'experiències que no comencen i s'acaben en el mateix punt cronològic i temporal. Unes succeeixen a d'altres en aquest reguitzell d'emocions, de sentiments, de pensaments i de vivències. Algunes ja han arribat a la seva data de caducitat -potser no ben bé això- i han de deixar pas a noves experiències. El canvi és bo, regenera les nostres vides i amplia els nostres horitzons.

Avui canvia l'any. És dia de desitjos, de propòsits i d'encetar nous projectes o maneres de fer les coses. Moltes vegades no cal fer-se el propòsit de canviar i només cal prendre la decisió, sigui quin sigui el dia de l'any. Jo avui em faig un propòsit que ja fa temps que m'havia d'haver fet. M'ho demana el cos i m'ho demana la ment. Ho he anat deixant córrer i retardant per un sentiment -per una concepció de la vida- que potser -així m'ho demostren alguns fets- està fora de lloc, malgrat no tingui res de dolent. 

Demà serà un nou any i una part de mi serà -vull que ho sigui-, ni millor ni pitjor, diferent.

CONFESSIONS SINCERES

Podria començar a enrotllar-me dient què espero del proper any, què ha significat aquest any que ha passat... però no ho faré! No, no espero res del nou any. De fet, només em conformo amb anar fent -que ja és molt- i amb anar passant.

No em produeix cap satisfacció mirar enrere i veure el que veig. Tampoc té cap al·licient continuar amb el mateix. Sempre més del mateix! Les mateixes discussions, les mateixes càbales -que després no serveixen de res- per aconseguir el millor o més òptim. 

Fa una estona estava amb el meu dentista. Hem acabat una feina en un queixal que teníem a mitges i l'hem fet petar, com sempre. El meu dentista i jo ens coneixem des de fa més de vint anys, tenim la mateixa edat i una manera similar de veure la vida. Crec que ens confessem mútuament cada vegada que ens veiem. Tant per ell com per mi és una "necessitat" poder-li dir el que penses a algú que no té cap interès en saber-ho. Un empast pot durar més d'una hora i mitja. 

Fa una estona em deia que "m'agrada parlar amb tu per un motiu: no t'espantes del que penso ni del que dic". No us penseu que em deia res de l'altre món. Només uns quants raonaments sincers, estructurats, racionals però políticament incorrectes. Té alguna cosa de dolent? No, evidentment, no. Sembla ser que en aquesta societat ja s'ha creat la "Societat Secreta dels que Pensen Normal", és a dir, dels que no són cumbayàs o bonistes interessats. 

No ho sé, però no m'agrada la deriva que prenen les coses. No vull ser au de mal averany però no veig un futur clar en tot això. Només impostura, tensió reprimida i falsejada que un dia o altre explotarà. Veig l'inici d'episodis obscurs. No vull continuar. Potser demà faré el que he dit que no volia fer: un balanç i una proposta de futur. O potser no. Potser ja no val la pena...

NADAL DE NO-CANVIS

Avui és Nadal i la nimfa Irun vol treure el nas en aquest post. He trobat aquest dibuix que reflexa molt bé com hauria de ser la seva imatge. Només vol sortir per desitjar-vos a tots -en nom de tota la resta de personatges que fan vida en aquest bloc- un Bon Nadal i un feliç any 2011.

Ara que ja sou complimentats, voldria fer una vegada més aquell exercici que tant m'agrada fer, que a vegades em surt be i d'altres no. Filosofaré una mica sobre els canvis, els no-canvis i les relacions humanes (aquest món tant sorprenent com insondable). Aquesta vegada, potser no tothom entendrà aquest post en tota la seva dimensió però em conformo si l'entén qui ho ha de fer.

Tots tenim els nostres somnis, les nostres il·lusions, les nostres esperances, les nostres frustracions, les nostres pors i els nostres fantasmes. També ens caracteritzem per tenir unes prioritats, unes maneres de fer, una empremta personal que ens fa únics. El que és important de tot plegat no és des de quin lloc -o posició- fem les coses, el que és important és quines coses fem i amb quin ànim. Si bé el lloc pot condicionar o facilitar el portat endavant els nostres projectes, és la nostra capacitat de lluita, de resistència i mantenir la moral alta el que ens portarà a l'èxit o al fracàs. La perseverança en les nostres conviccions i en les nostres maneres de fer són els puntals en els que he de recolzar la resta d'accions per portar a terme els nostres projectes i per arribar als objectius finals.

Un canvi o un no-canvi no implica res. Només és una petita alegria o lleugera ferida en un mar d'emocions contraposades -la majoria molt més profundes i intenses-, res més. La pròpia convicció de fer el que toca, saber-se recolzat per aquells que han compartit -i ho seguiran fent, com fins ara o més si cal- els bons i els mals moments és el que ha de conformar el món d'aquells que estan cridats a saber-se guanyadors malgrat no siguin reconeguts més enllà d'un cercle estret però intens i fidel.

La vida continuarà més enllà d'unes noves obligacions que -ara em deixaré portar per la sinceritat dels amics i em puc equivocar-, malgrat havien de ser volgudes i satisfactòries per "obligació", "compromís del passat" o "lògica", podien constituir un mal de cap i un auto-sacrifici pel futur. Una persona molt pròxima sempre m'ha dit una cosa carregada de saviesa: "Val més menjar poc i pair bé". Malgrat el repte era important i engrescador... és podia portar a terme sense condicionants i interferències que esdevinguessin en fracàs o desautorització? No seria igualment -o més- frustrant aquesta situació d'impotència? Sempre he relativitzat i he dubtat de la viabilitat d'aquests "grans canvis" que s'havien de produir (mai he confiat en la voluntat -o possibilitat- real de fer-los). 

Potser aquest no era el moment, potser les coses que s'hauran de fer immediatament -si de veritat es vol fer alguna cosa- podrien passar una factura personal massa elevada en un futur no gaire llunyà. Potser és millor esperar que escampi la tempesta -dels primers combats fratricides i interessats- i que la llum del sol deixi veure les coses amb més claredat i tranquil·litat. Veure els "cadavers" del costat del camí sempre ajuda a saber -o endevinar- on hi ha enterrades les mines.

En tot cas, sempre queden els festivals, els riures sincers i alliberadors de "la tonteria imperant". També quedem aquells que sempre valorem les coses i les persones atenent a com són i no al que són o al que poden (o no) ser.

Semper fidelis!

DIES AGÒNICS I PRODUCTIUS

Cada dia em costa més llevar-me als matins. No sé si és el fred, la pluja, les poques ganes de viatjar o, directament, la son que em té dominat.  Arribar a la feina ja suposa un gran esforç i mantenir-me seré i impertèrrit ja és una lluita titànica contra mi mateix.

Aprofito les nits en blanc -o en negre, segons es miri- per anar prenent apunts, anotacions i per fer esquemes de personatges o de situacions (escenes). El problema de tot plegat és que l'endemà estàs fet una coca i no estàs per orgues o per "meditacions transcendentals", "idees genials" o "grans i irrealitzables il·lusions". Malgrat tot -en el meu descàrrec-, intento ser el més educat i tolerant -sense caure en el papanatisme- possible.

Ja ha passat el sorteig de Nadal d'enguany i una vegada més -i ja van....- no m'ha tocat res de res. Bé, suposo que n'hi ha que ho necessiten més que jo. He estat educat en l'esforç personal i -malgrat sempre tinc l'esperança d'un cop de sort- només compto en allò que puc aconseguir fruit del meu treball. La vida és dura i -algunes vegades- injusta, però finalment sempre es treu un benefici de l'esforç. Ocasionalment no és un benefici immediat i no podem gaudir-ne instantàniament. Per aguantar l'amargor i ingratitud de segons quins esforços només hem de pensar que, tard o d'hora, aconseguirem un rescabalament. 

S'acosta el final d'aquest any i els dies són agònics. Cada any penso en algun propòsit per l'any que comença i faig balanç de l'any que finalitza. Això formarà part d'un altre post, però vull avançar que aquest any he aconseguit una part molt important d'allò que m'havia marcat com objectiu. Fins i tot he assolit algun objectiu no previst inicialment (deixar de fumar). Em queden pocs dies per acabar d'assolir els objectius que resten. Penso que vuit o nou dies és temps suficient per tal de "rematar" allò que encara no està conclòs i per arribar a l'Acte Final d'aquest any amb els deures fets i amb la perspectiva de plantejar-me nous reptes. Això, com ja he dit, ho explicaré en un nou post...

TRIAR O REBUTJAR

No existe la felicidad. A lo largo de la vida hay briznas

de dicha que se deshacen como pompas de jabón. 

Miguel Delibes

Ens passem la vida triant i prenent decisions. Dreta o esquerra, blanc o negre, a sobre o a sota... pit o cuixa! Totes aquestes obligacions ens les hem creat nosaltres. Cal decidir entre coses innecessàries? No podem optar per no triar res? En ocasions, el més aconsellable és rebutjar qualsevol opció proposada.
Avui em trobo una mica fora de lloc. Volia pujar a la muntanya i -malauradament- no he pogut fer-ho. Coses de casa, ja se sap. Cada vegada és més complicat planificar les coses i poder atendre tots els fronts. Malgrat tot, no queda altre remei que continuar.
Fa dies que no puc -no em deixen- dormir bé i penso en moltes coses. La soledat de la nit, el seu silenci -trencat pels laments- em permet fer un exercici d'anàlisi comparatiu de les circumstàncies socials que m'ha tocat viure. Tinc recança de tot el que passa. Podrà aguantar gaire aquesta situació? Assisteixo al desmembrament moral, econòmic i social de la societat. Anys de sembrar preceptes reaccionaris i utòpics -la majoria amb el resultat final de l'enriquiment delictiu d'alguns- ens porten a recollir èpoques dures i desestabilitzades com l'actual.
Avui és dia de Marató a TV3 i, des d'ahir al vespre, també és dia de "Muevete contra el paro" a Intereconomia TV (suposo que a tot el grup Intereconomia). Penso que totes les iniciatives solidàries -això sí que és ser realment solidari!!!- són prou encomiables. Crec més en aquests actes voluntaris que en les "donacions forçades" a les que m'obliguen els governs -estatals, autonòmics i locals-, que normalment afavoreixen ONG,s de la seva corda política.
Venen temps difícils. Espero equivocar-me, espero no encertar-la. Ho sento, no tinc cap confiança en aquells que ens governen. Només cada individu, des del seu lloc a la societat -obviant aquells que només dilapiden els seus impostos- podrà aixecar i superar aquesta situació. Només l'acció individual -normalment més assenyada i menys esclavitzant que la col·lectiva- contribuirà a reconduir aquesta situació. No fer-ho així és encaminar-se al desastre individual i col·lectiu.
Demà, potser, més.