Queden pocs moments per cloure aquest dia. Potser quan hagi acabat d'escriure aquest post ja serà un nou dia i quedaran unes hores per llevar-me.
Em plau fer el traspàs de dia tot escrivint i recordant els excelsos poemes que acabo de llegir d'en Josep Palau i Fabre.
Encaro la nova setmana enmig d'un marasme d'anormalitat, de no saber cap on va la proa de la barca. Tampoc veig un horitzó al qual dirigir-nos, un port en el que trobar la seguretat del seu raser. La continua improvisació és el preludi i preàmbul del desastre. D'aquí a un temps, les rates començaran a abandonar el vaixell, sabedores que res bo es pot esperar del rumb anàrquic que marca -segons bufa el vent en cada instant- un capità poruc, més preocupat en salvar-se ell que en assumir la responsabilitat de portar la nau a bon port.
Miro a l'horitzó i no endevino llums de terra. Miro al cel i no veig estels per guiar-me. La broma de la nit és per tot i abraça el vaixell i els seus ocupants. Tot queda al designi de la Divina Providència, senyora altiva i capritxosa que prefereix els finals complicats i dramàtics. Per sort, encara tinc aquell sentit de la supervivència i l'experiència necessària per sobreviure als moments més complicats i perillosos.
Aquest és un vaixell de condemnats que no hauríem d'esperar res de res a favor nostre. Morir a la mar o la forca, aquest és el futur -cert- dels condemnats!
Em plau fer el traspàs de dia tot escrivint i recordant els excelsos poemes que acabo de llegir d'en Josep Palau i Fabre.
Voldria desteixir
la teva pell de seda
per fer-me'n un coixí
de somni, en la nit freda.
la teva pell de seda
per fer-me'n un coixí
de somni, en la nit freda.
Encaro la nova setmana enmig d'un marasme d'anormalitat, de no saber cap on va la proa de la barca. Tampoc veig un horitzó al qual dirigir-nos, un port en el que trobar la seguretat del seu raser. La continua improvisació és el preludi i preàmbul del desastre. D'aquí a un temps, les rates començaran a abandonar el vaixell, sabedores que res bo es pot esperar del rumb anàrquic que marca -segons bufa el vent en cada instant- un capità poruc, més preocupat en salvar-se ell que en assumir la responsabilitat de portar la nau a bon port.
Miro a l'horitzó i no endevino llums de terra. Miro al cel i no veig estels per guiar-me. La broma de la nit és per tot i abraça el vaixell i els seus ocupants. Tot queda al designi de la Divina Providència, senyora altiva i capritxosa que prefereix els finals complicats i dramàtics. Per sort, encara tinc aquell sentit de la supervivència i l'experiència necessària per sobreviure als moments més complicats i perillosos.
Aquest és un vaixell de condemnats que no hauríem d'esperar res de res a favor nostre. Morir a la mar o la forca, aquest és el futur -cert- dels condemnats!
Millor a la mar, no???
ResponEliminaPetons!
Hola ulls verds!
ResponEliminaSí, millor a la mar! A bord d'un veler, lluny de la costa, on només el blau del mar es confongui amb el blau del cel.
Petons!