VISITA AL TEMPLE

Preparo la meva visita al Temple de Lesbos, en el que habita la nimfa Irun una vegada que va deixar el bosc on vivia i va esdevenir carn de prostíbul. No pot ser una visita anunciada, no fos que el guardià eunuc del Temple m'impedís l'entrada i l'hagués de posar en un compromís. Preparo la meva visita amb tota cura i amb total secret. Les mallerengues guardianes comencen a piular només em veuen i aquesta vegada he de despistar-les. Finalment, no em quedarà més remei que retorçar-les-hi el coll.

Anar al Temple no és un caprici, és una necessitat. La necessitat de complir les meves obligacions com a fidel seguidor de l'Oracle. Només vull pregar i alegrar-me la vista amb el frontis de la ramera del Gran Sacerdot.

Passaré pel davant de l'estàtua de Lesbos sense mirar-la i sense dir-li cap oració. Fa temps vaig caure en desgràcia davant d'aquesta divinitat. Una vegada va adquirir vida i no va poder resistir-se a la carn del mascle. Desprès d'això -talment una mantis-  va intentar cruspir-se el mascle però no comptava amb que aquest mascle era molt mascle. Una vegada va tornar a convertir-se en estàtua, atès que havia traït la seva pròpia creença, va fer-ho en forma de dona deforme i masculina (i amb el cul gros.... jejejeje!).

Passada aquesta estàtua, uns pisos més amunt, trobaré la ramera del Gran Sacerdot. Ara està sola. El Gran Sacerdot està fent exercicis espirituals al desert. Abans copulaven contínuament, oferint la suor dels seus cossos i els fluids corporals als fidels, com si fos aigua beneïda. Sembla seguir-li sent fidel. Diuen les males llengües que entre el poble tenia marit i fills, els quals va abandonar víctima de l'eròtica del poder. 
La Gran Ramera protegeix a la nimfa -ara puta- Irun. Entre ella i el Gran Sacerdot la van recloure al pis més alt del Temple per tal de preservar-la, manipular-la i només oferir-la al millor postor. Prostituïda i manipulada per aquests proxenetes, la nimfa Irun plora. Plora pel bosc que va deixar, per les violes i  per les gotes d'aigua de la rosada. Mai més podrà tornar-hi, mai més recuperarà aquesta innocència  maliciosa i fràgil, amb la que va intentar engalipar al Príncep Valent, a qui el Gran Sacerdot -ple d'ira, prepotència i amb ganes de demostrar el seu poder (Poder he dit? Sí, ara sobre les sargantanes del desert)- va intentar convertir en un gnom. Ara, víctima del seu propi vici carnal, haurà de viure per sempre reclosa al Temple.

Ufff!!! Un altre dia continuo amb aquesta història de la nimfa, l'estàtua, la ramera, el sacerdot i la mare que els va parir a tots plegats. Això ho he escrit avui a les 6.15 h. de la matinada, en un tren infecte (d'aquest que, més que traspassar-nos-els, caldria fer-los traspassar d'una vegada), cabrejat com una mona pel retard, amb un fred que pelava i sense haver dormit víctima del psicodrama que visc aquestes darreres nits... Què més voleu????? Per cert, us aconsello que seguiu l'enllaç i veureu com n'era de meravellosa la nimfa Irun, abans de lliurar-se als plaers carnals i de fer-se fidel seguidora de la "dieta del cucurutxo".

GRANS DECISIONS

Com ja sabeu, fa uns dies vaig tenir un òbit proper. Desprès de passar un dol -breu però sentit- envers el difunt, he de fer cas a aquella frase que diu "Mora't Anton que el que es queda ja es compon" o l'altre "A Rey muerto, Rey puesto". Bé, fora de conyes marineres, he de decidir-me: em compro un PC portàtil o un Macbook? Ara, que m'he deslliurat d'altres preocupacions més fútils, estèrils i que a ningú semblen interessar, -per a no desentonar amb l'entorn-  em dedico a això, a teoritzar sobre el sexe dels àngels, sobre si demà plourà o sobre quina és la repercussió de la superpoblació de la granota reineta. Grans temes, sens dubte!

Un dels altres grans temes que actualment guien la meva vida -ara que ja tinc més tranquil·litat i temps- és pensar en quins concursos i premis literaris presento els meus relats. Un d'ells, titulat "Angoixada", veurà la llum dins d'un recull de relats de diversos autors. No us puc assegurar si serà el proper mes o al següent. El que és segur és que l'editorial ja ha adquirit el compromís de publicar "La Barragana del director" -el dilluns vaig estar dinant amb l'editora- i m'han retornat l'original que els vaig lliurar per tal que hi faci unes correccions i modificacions. Mentre treballo en aquest original -amb l'il·lusió de veure com un "fill meu" veurà la llum-, continuo escrivint alguns relats més per tal d'anar fent un avançament del llibre i que els personatges ja siguin familiars als lectors. Ara començaran a ser públiques les anades i vingudes de la Barragana, del Palma, de la Montse Mar, del Gusi, del Paco Porras i de tots aquells que formen part d'aquest microcosmos d'intrigues, mentides, corrupcions, infidelitats i bogeria constant. 

Bé, tornem al fil original. Portàtil o Macbook? Quina gran decisió! D'una banda, se'm fa una mica tediós haver de canviar la rutina que tenia amb el portàtil i començar a treballar amb Mac. D'altra banda, representa un nou repte, una nova manera de fer les coses.

Ja m'ho pensaré, encara tinc dos relats per refer i un llibre per a corregir i no puc esmerçar esforços en aquestes coses importants, els esforços estèrils i sense un objectiu clar ja no tenen cabuda en la meva vida... 

EL QUE MÉS EM MOLESTA.

Sempre m'he caracteritzat per anar més enllà del que es podria considerar la simple obligació, per planificar les coses fins al detall més insignificant, per intentar preveure el que pot passar davant d'una circumstància concreta. Això no té cap mèrit. Només és un indicador del grau d'implicació, responsabilitat i interès per fer les coses ben fetes.

Quan es comet un error només és atribuïble a dues causes: la desídia o les limitacions intel·lectuals del que el comet. En ambdós casos és censurable.

Quan aquest error es comet per segona vegada en un curt espai de temps, encara és més censurable (més si els protagonistes són els mateixos). Si passa això i es descobreix l'error, el més aconsellable és intentar, amb mitjans propis i sense fer gaire publicitat, esmenar-ho de la manera més ràpida i discreta. 

Hi ha poques coses que em molestin d'una manera especial i definitiva, molt poques. Una d'aquestes coses és que em traspassin la responsabilitat de la resolució dels errors que han comés altres. Molt més quan qui ha comés l'error s'està rascant la panxa tot el dia i, si l'ha comés ha estat per desídia. Normalment, això coincideix amb una actitud permanent de crear tensions innecessàries (és a dir, no em preocupa la meva feina però sí que critico la dels altres). Intentar que un tercer solucioni l'error pot resultar molt "popular" i "magnànim", però és un altre error. Qui comet un error l'ha de solucionar ell mateix (molt més si és d'un tema de la seva competència exclusiva). Acostumar-lo a que si comet un error sempre hi haurà qui  li solucioni només contribueix a refermar la seva posició d'irresponsabilitat i de crítica constant envers els altres (en qüestions que no haurien d'importar-li).

No pretenc magnificar coses fútils, però són els petits detalls els que marquen tendències i maneres de fer les coses. És decepcionant veure que es prima el "menjament d'orella" davant dels criteris d'esforç, organització i responsabilitat. Us imagineu que un president d'un govern pretengués que el ministre de Cultura presentés els pressupostos, atesa la desídia del ministre d'Economia (per molt bé que sabés "menjar l'orella" el referit ministre)? No, oi?... Doncs per aquí va la cosa. Recordo una frase molt adient: "Que cada palo aguante su vela" (o aquesta que em resulta més propera, sincera i desproveïda d'aquesta falsa correcció que a alguns agrada exhibir: "Que cada perro se lama su cipote")

Bé, ara ja sabeu què em molesta. Ah, per completar aquest post, en podeu llegir un parell que  vaig escriure fa temps (aquestes coses no sorgeixen de sobte, van madurant fins que cauen de l'arbre i, com ja us he dit, jo veig a venir les coses). El primer es diu "El guru" i el segon "La puteta prenyada". Espero que us divertiu llegint-los.

VIATGES ENVEJABLES

Sento enveja, ho reconec. Bé, més que enveja sento nostàlgia. Fa uns dies visitava aquest bloc en Ronin des de Moscou i avui -quina enveja!!!- ho fa en Lupus des de San Francisco. La Nikita està a Mauritània, com la resta, treballant. D'altra banda, tenim a una altra persona viatjant per mig món -ara està a Finlàndia- i sense perspectives de parar. I jo aquí, totalment desaprofitat!!!

M'he de calmar, ho sé. Jo vaig decidir acabar amb aquesta vida de viatges continus. Quantes vegades m'he penedit de prendre aquesta decisió!!! Potser canvio de vida. Només em cal tenir les mans lliures, desprendre'm del pes mort, tornar a ser el que sempre he sigut.  Ara no ho puc abandonar tot per circumstàncies familiars. Ara no puc fer la maleta i continuar gaudint d'una vida errant. 

D'altra banda, també he de deixar solucionades altres històries. Bé, aquestes no em preocupen, aquestes -si hagués volgut- ja faria temps que estarien solucionades definitivament. No descarto fer-ho en breu. Crec que hauré d'esperar la confluència de la Nikita, en Ronin i en Lupus -talment com una confluència d'astres- per tal que em solucionin aquests temes en els que jo no puc intervenir-hi directament.

Ara m'aniria de conya, anímicament, poder fer un viatge dels d'abans i alliberar adrenalina acumulada. Un parell de mesos en territori hostil -ara també hi sóc, però no val la pena ni gastar adrenalina per aquests xitxarel·los-, juga'n-te el físic i s'han acabat les cabòries (no genysmenys). 

Tornar a sentir la calor extrema, el fred extrem, tenir consciència del perill, saber que aquell whisky infecte, que t'estàs bevent a la barra d'un local encara més infecte, pot ser el darrer. En contrast, gaudir dels millors hotels, dels plaers més intensos i indescriptibles, del millor de la vida -com la darrera voluntat del condemnat a mort- i apurar els darrers moments abans de fer la teva feina. Aquestes descàrregues d'adrenalina no es paguen amb diners. 

Acabar la feina i tornar a allò que en dic "casa meva". Passar uns dies o unes setmanes de bona vida, de festa non stop, fins a la propera feina. Deixar la ment en blanc i no pensar en què hauré de fer i on hauré d'anar a fer-ho. No cal pensar-hi, no hi ha opció de triar. 

Saber que ningú t'espera et dóna el valor i la llibertat suficients per tal de fer la feina i de viure la vida com molt pocs la poden viure. També et fa ser conscient de la soledat d'aquell que és negat per tothom, d'aquell que no existeix, d'aquell a qui ningú plorarà quan mori (bé, potser sí, potser alguna noia d'algun dels ports on ha atracat el meu vaixell).

Bé, amics, passeu-ho bé a Moscou, a San Francisco, a Mauritània i allà on us porti la vida i la feina. Jo, en aquests moments només us puc envejar i pensar que gaudiré de vosaltres i de les les vostres històries quan torneu.

CAP D'ANY GLORIÓS

Puedo escribir y no disimular
es la ventaja de irse haciendo viejo
no tengo nada para impresionar
ni por fuera ni por dentro.
...................................
Me perdí en un cruce de palabras
me anotaron mal la dirección
ya grabé mi nombre en una bala
ya probé la carne de cañón.
................................
Lo que me llevará al final
serán mis pasos, no el camino
no ves que siempre vas detrás
cuando persigues al destino.
.....................................
No voy a sentirme mal
si algo no me sale bien
he aprendido a derrapar
y a chocar con la pared
que la vida se nos va
como el humo de ese tren
como un beso en un portal
antes de que cuente diez.
..............................

 Fito & Fitipaldis

 

Avui no hi ha ni imatge. Avui només trec el nas per tal de desitjar a tothom un Bon any 2010. Malgrat pugui semblar que la passada nit ha estat de desenfrèn i festa total, no ha estat així. Ahir vaig tornar a requerir la presència dels meus millors amics -l'ordinador, la botella de whisky i el paquet de tabac- i he passat tota la nit escrivint, bevent i fumant. La soledat, en segons quins moments, és magnífica i ens permet veure la magnitud de la tragèdia o fer una nova composició de l'estat de les coses.

Entre la boira de nicotina que hi havia en el meu despatx aquest matí, he descobert que la vida és com el fum. Si el tanques t'asfixia i si obres les finestres marxa. Potser he de començar a obrir les finestres. Potser una excessiva prudència és una mal aliada en aquests moments.

Us he posat aquests fragments d'una cançó de Fito i Fitipaldis per un motiu: l'he estat escoltant aquesta nit i m'ha semblat prou il·lustrativa.

Bé, vaig a menjar alguna cosa. Aquests dies tinc l'horari canviat. Dormo de dia i treballo -escric, bec i fumo- de nit. Coses del Cap d'Any i de tenir molts dies de festa. Esgoto els darrers moments, que consumeixo àvidament, com el guerrer que sap que ha d'entrar en combat i vol deixar les coses arreglades per si ha de morir en la batalla.

En tot cas, que sigueu feliços durant l'any 2010. Jo ho intentaré...