ALBADA SAGNANT

Sempre havia tingut curiositat per saber com reaccionaria, com seria aquell moment tràgic i excels en el que tot s'acabaria. No sabia si seria una sorpresa, una cosa que ja feia temps que considerava inevitable o, pel contrari, encara tenia l'esperança de que s'oblidés de les afrontes sofertes. 

No, ell no oblidava mai. Podien passar els dies, les setmanes, els mesos, els anys... però ell ni oblidava ni perdonava! Ja només li quedava un motiu per continuar vivint després de tanta humiliació -d'altres ja faria temps que haurien acabat amb tot- i era flairar la seva sang, veure com exhalava el seu darrer sospir mentre clavava en ell aquella mirada que l'havia tornat boig. Només hi ha una cosa eterna -la mort- i no volia privar-la d'aconseguir l'eternitat, el més aviat possible.

Va llevar-se d'hora i va preparar tot el que necessitava d'una manera meticulosa i minuciosa -com feia ell totes les coses-, mentre recordava tots els moments feliços que els havien unit. Pel seu cervell van passar totes i cadascuna de les mirades, de les caigudes d'ulls, de les carícies i de les rialles que van compartir. Tot allò era el que feia més monstruosa la seva traïció. No era el gest i el moment concret el que més li cremava les entranyes, eren els temps previs els que l'havien confós i els que l'havien fet confiar. Aquesta era la magnitud de la tragèdia: l'engany. La resta no era important, no l'afectava en absolut. Era aquest intent -en part aconseguit- de fer-lo tornar humà i el aprofitar-se desprès d'aquesta condició i feblesa humana el més indignant. 

No s'ho va pensar més. Va col·locar-se tot l'equip sota una jaqueta lleugera -era de matinada i encara refrescava- i va sortir al carrer. Mirada perduda, sabedor que eren també les seves darreres hores i accions. Tant li feia! Què més podia demanar a part de veure com tot s'acabava? Res, no podia demanar res més...

Fragment de "Albada sagnant" un relat que estic escrivint sobre la violència de gènere (sens dubte execrable). Encara em queda molt, però crec que el publicaré sencer al nou bloc.

MATINADES CONVULSES, DIES FILOSÒFICS

Aquesta matinada passada ha estat frenètica. La preparació d'un nou bloc té el seu què. Que si la lletra, que si el fons, que si els colors, que si.... Una bogeria, una autèntica bogeria. Ah!, i no t'oblidis d'anar guardant tots els canvis. Quan fa una hora que intentes establir el tipus de lletra per cada títol, text, gadget, etc., t'oblides de guardar i venga! Ja pots tornar a començar. 

Bé, tampoc cal fer-ne un drama. Ja el tinc mig acabat. Ahir vaig aprofitar per tal de refer una mica l'aparença d'aquest bloc. Ja n'estava cansat d'aquesta imatge formaleta. Una mica de color sempre s'agraeix (i fa tornar cecs als que intenten llegir el primer post). El deixo així, ho sento. No penso donar-hi més voltes. 

Aquesta setmana serà dura però plaent. Queden dos -tres- dies per l'orgasme sideral del dijous. Tinc ganes de festa. És així i no hi puc fer res. Tot plegat, què més es pot demanar? D'alguna cosa s'ha de morir... menys de vell, és clar! Què pot passar? Que un dia m'agafi un paral·lís? Val, i què???? Quin problema hi ha? D'aquí cent anys, tots calbs i criant malves. Abdico de preocupar-me per coses fàtues i sense substància. De què m'he de preocupar? Tot funciona sobre rodes. Uns quants ajustaments de tant en tant i ja està. Asfixiar-me per bajanades? No, companys, no!

Darrerament he vist l'ombra del Jamacuco voltant prop meu i vull estar preparat. El Jamacuco és com la Parca, però a mitges. No sé què és pitjor -bé, sí que ho sé-, si morir-te o quedar-te gagà -sigui dit amb tot el meu respecte-. Cal allargar una vida de patiment -patir, patir, tampoc és que pateixi massa- en ares a batre el rècord de supervivència? No. Crec que val més batre el rècord de viure bé, ja sigui durant més o menys temps. 

Desconec com petarà tot plegat, però jo vull que el Gran Pet m'agafi amb la ment en blanc, ben menjat, millor begut i en grata -per dir-ho d'alguna manera- companyia. Que tot plegat fotrà un pet, no en tingueu cap dubte. Només cal calibrar quan i com esdevindrà aquest pet. Que no ho veuen que tot plegat és insostenible? No en són conscients que el grau de podridura i corrupció social ja és irreversible? 

Bé, jo ho deixo, vaig a sopar i un o altre enterrarà l'últim...

DIVERSIFICAR ESFORÇOS

Aquest ja és el post 470 dels "visibles" per tothom. Abans d'un mes -si segueixo el ritme actual- assoliré els 500 posts i hauré superat amb escreix el que va començar essent una anècdota, una curiositat i una manera de recopilar escrits diversos que tenia per aquí i per allà. Confesso que mai he arribat a recopilar res. Excepte uns quants posts, molt pocs, la resta són de nova creació. Em feia molta mandra tornar a penjar posts que ja tenia penjats en altres blocs. Fer això implicava -jo sóc així d'inconformista- tornar a repassar-los, a reescriure-los i a donar-los una nova forma. Francament, no en tenia cap ganes.

Obrir i potenciar aquest bloc també va ser una necessitat. Tenia la necessitat de tancar uns blocs que havien esdevingut massa encarcarats i d'altres que tenien l'inconvenient de la seva lentitud, conseqüència de la seva antiguitat. Tampoc tenia ganes d'escriure en llocs que em portaven records amargs i que -per qüestions alienes a la meva voluntat- s'havien convertit en armes llancívoles contra meu. Escriure ha de ser un plaer i no un motiu per malviure. 

Durant tot aquest temps, he gaudit molt escrivint aquests posts. Fins i tot podria dir que alguns d'ells m'han ajudat a "sobreviure". Ha estat un bàlsam a diverses situacions lletges, tristes i molt punyents que he viscut a nivell personal. Moltes vegades, escriure un post m'ha ajudat a continuar endavant. Poder escriure allò que sentia o poder escriure una història fictícia m'ha fet evadir -conscient i momentàniament- de situacions força delicades.

Fa uns mesos vaig obrir un altre bloc -nou bloc, nou pseudònim- en el que només hi tinc uns quants esborranys inacabats. Ara que s'acosta l'estiu -ja sabeu, època en la que tota cuca viu- pretenc donar impuls a aquest projecte que tenia latent. No és cap fugida ni cap tancament de "paradeta". Fins i tot m'he plantejat obrir un nou bloc amb el mateix pseudònim, però crec que és hora de diversificar esforços i obrir finestres per tal que corri l'aire. Vull obrir-me a noves propostes i crec que aquest bloc -de forma involuntària- ha passat de ser una barreja de creacions fictícies a esdevenir un diari personal. No era aquesta la primera intenció i necessito tenir un lloc nou, un lloc en el que publicar exclusivament les creacions de ficció. Ja aniré decidint què faig, sobre la marxa.

També vull recuperar un anonimat que, darrerament, ja no existeix. Diverses persones coneixen la meva autèntica identitat -jo he sigut el primer que no ha tingut inconvenient en fer-la pública- i cerc que és necessari que tingui un espai completament anònim. Continuaré amb aquest bloc -durant uns dies de la setmana- i dedicaré part dels meus esforços a l'altre bloc.

En tot cas, continuaré escrivint aquí, en aquest espai que tantes satisfaccions m'ha donat.

L'ALTRE COSTAT DEL MIRALL

De tant en tant, tots hem de fer una pausa, un "break" que ens torni a ubicar en el nostre lloc i que ens faci prendre consciència de les nostres limitacions. En aquestes ocasions, mirar-se al mirall és una bona opció. Veure com som i en què ens hem convertit és una bona teràpia i una cura d'humilitat. Hi ha una opció encara millor: anar més enllà i mirar què hi ha darrera d'aquella imatge que veiem al mirall. Veure les nostres llums i ombres, els nostres defectes i virtuts, tot allò que ens caracteritza i que forma part intrínseca de la nostra personalitat.Veure les nostres misèries ens ajuda a ser millors.

Aquests darrers dies he decidit fer una pausa al bloc. Els darrers posts -malgrat moments puntuals de felicitat- traspuaven essències que no m'agradaven i tenien un pòsit de frustració que no m'acabava de fer el pes. Reprenc aquesta llarga -sembla ahir que vaig començar- aventura. Una de les meves vàlvules d'escapament és escriure, dir el que penso, tal com raja. Algunes vegades -ho admeto- els meus escrits poden semblar cruels i fora de lloc però, si obviem la forma, el fons és així, tal com ho explico. 

Ahir vaig tenir una doble sessió de -algú em perdonarà la franquesa i claredat- sexe non stop. Vaig decidir agafar-me la tarda per mi, només per mi. Quan n'estàs fart de tot -són moltes coses de les que no abdico- necessites desfogar-te i tornar a començar. És això o començar a tornar-te boig. La millor teràpia que conec contra l'estrès és el sexe. És el que hi ha. 

Avui les coses les veia d'un altre color, amb una altra diversitat de solucions. Jo crec que aquesta teràpia m'aclareix les idees i em proporciona aquell punt d'allunyament dels problemes que és indispensable per veure'n la solució. Des d'aquí confesso que, fins i tot, demano consell a la meva companya de llit -d'una manera abstracta, és clar- sobre temes de difícil solució. M'he adonat que la solució sempre es troba en l'opció més fàcil. 

Les coses van millorant i les relacions interpersonals -algunes, clarament interessades- estan arribant a bon port. Ahir parlava amb una persona amb la que -algú em dirà boig- puc arribar a tenir una entesa prou beneficiosa per ambdues parts. Aquesta situació fa uns mesos hauria sigut inversemblant, però els interessos comuns -inclús entre enemics irreconciliables- fan miracles. Hi ha aliances molt perilloses, però necessàries. 

Ja ha arribat el cap de setmana i només penso en dormir, dormir, dormir... Ja fa dies que vaig restringint, cada vegada més, les hores de son. La situació es fa insostenible i he de recuperar-me en dos dies. La propera setmana també serà dura i no em puc permetre perdre pistonada. He de continuar amb el mateix nivell fins el final, un final que cada vegada s'acosta més...

De moment, ho deixo aquí. Ara toca sopar i.... ja veurem! Encara em queda una mica d'estrès i potser serà hora de tornar a trucar a les puber -ara que ja han acabat els exàmens- i gaudir una mica plegats.

TUMBONA, CAIPIRINHA I PORTÀTIL

He arribat tard a casa, però avui ha sigut un dia genial. No tenia previst quedar-me a treballar per la tarda, però la mateixa alegria de veure com, un bon amic,  s'ha recuperat per "la causa dels festivalers", ha fet que la vida tingués un altre color. 

A vegades, les alegries -i tranquil·litat- alienes ens fan sentir feliços. Tots participem una mica de l'estat d'ànim d'aquells que sentim propers. Avui, aquesta "resurrecció" m'ha fet ressuscitar una mica a mi. Si això hi combinem la recuperació d'aquell esperit "catxondo" i funambulista que m'embarga de tant en tant, ja tenim una combinació explosiva i imparable. 

Per celebrar-ho, avui he decidit permetre als lectors del bloc poder fer una "ullada" a un lloc des del qual he escrit molts dels posts que tinc penjats al bloc. Moltes tardes d'estiu -i moltes nits d'insomni (també d'estiu, és clar)- han vist aquestes tumbones. Moltes caipirinhes, cubates, whiskys i altres combinats han acabat caient sota la prunera. Avui la satisfacció que tenia en arribar a casa ha fet que reprengués aquest "saludable" hàbit de fer un parèntesi i, provist de les bermudes i les xancletes -si, ja ho sé, queda molt friky-, em preparés unes caipirinhes i recolzat en les tumbones, anés escrivint sobre la divinitat i la humanitat, sobre allò que em fa patir i sobre allò que em fa gaudir.

Darreres notícies i idees sobre les "guerres cortesanes" -una nova sèrie que encetaré en breu- em fan rebregar-me de riure i de plaer -no carnal-, intentant visualitzar quin serà el final -que ha de ser ridícul, grotesc i espectacular- de tot plegat. Gaudeixo d'uns moments de descans -per mi, escriure és descansar i gaudir- i de reflexió sobre com ha evolucionat tota aquesta maniquea història. 

Rellegeixo notes de la meva inseparable llibreta negra. Ja he explicat moltes vegades que sempre porto a sobre una llibreta negra en la que anoto tot, absolutament tot, de tots els temes, de totes les històries, de tothom, fins el més insignificant detall. Un dels majors plaers és rellegir-la passat el temps i començar a lligar detalls. He arribat a refer moltes històries -que estarien disperses- a partir de detalls aparentment inconnexes.

Encara que no es noti, he fet una pausa per acomiadar-me d'algú -espero que fins demà- i he vist passar pel meu cap moltes imatges que formen part, inoblidable i substancial, de la meva vida. Ara escoltaré música suau fins que es faci fosc i la senyora nit aparegui amb tota la seva esplendor i misteri. Tot comença i tot s'acaba com la vida, com el dia, com la nit, com l'alegria, com la tristor, com... la darrera caipirinha!