665 I ALTRES OCURRÈNCIES

Primer escolteu -veieu, sentiu- aquesta meravella. Ara, sí? Doncs bé, avui faig el post 665, previ al 666 que volia que fos el darrer d'aquest bloc.

M'estic pensant què fer. Començar en un altre lloc, amb un altre nom? Continuar aquí? No ho sé... Em deixo aconsellar!!!

No us sembla una meravella aquest vídeo que us proposo avui? Reuneix tot allò que trobo fantàstic -el sacrifici, la lluita, el valor- i del que és orfe una gran part de la nostra societat. 

Avui, llegia un correu i estava veient que les mans que l'escrivien o que el cervell que l'inspirava eren diferent de qui el signava. M'he proposat desenvolupar un relat -o una sèrie d'ells- en el que el protagonista -Lo Baves- és un covard incapaç d'enfrontar-se -per indigne i arrossegat- a un dels altres protagonistes -L'Esclatabaves- de la història, per qui sent una por extraordinària. Un tercer personatge, per tal d'evitar el conflicte, consent en que utilitzi el seu nom per tal de dir el que ha de dir. L'Esclatabaves descobreix la conxorxa i comença a esbombar-ho, tot fent escarni de la petitesa moral i covardia de Lo Baves. Bé, només és un apunt. Tot depèn de com em trobi d'inspirat i de les ganes que en tingui.

De moment, reflexiono sobre la conveniència d'escriure el darrer post en aquest bloc.

DECISIONS

En qualsevol moment de decisió

el millor és fer el correcte, 

després l'incorrecte, i el pitjor és no fer res.

Theodore Roosevelt

Vivim en una societat en la que prendre decisions sembla que sigui delicte. Una gran por a equivocar-se fa que ningú -molt pocs- prengui decisions. Potser l'ésser humà ha evolucionat a una espècie covarda, amb un sentit de l'autoprotecció -por a la responsabilitat de la decisió- tan accentuat que no és capaç de prendre cap tipus de decisió que no sigui del gust de tothom?

Potser aquesta societat està massa acollonida per les conseqüències de les decisions, per molt necessàries que siguin? Potser els que tenen poder de decisió estan més preocupats en caure simpàtics, en conservar el seu sac de vots i els fa molta por emprendre mesures pel bé comú, per molt dures i incomprensibles que siguin?

Equivocar-se no és cap deshonor ni cap màcula per ningú. El que és un deshonor i una màcula és avantposar les pròpies pors -basades en interessos particulars- pel davant d'allò que, si bé és impopular, és absolutament necessari. 

Fa anys vaig veure un reportatge sobre el crack del 1929 i era força eloqüent veure com aquells que havien acabat arruïnats es tiraven per les finestres de Wall Street. Estrany? No, conseqüents. Havien pres una decisió a l'hora d'invertir i s'havien equivocat. Quan es tiraven per la finestra afrontaven la conseqüència d'haver-se equivocat. Almenys havien tingut la valentia de prendre decisions, fossin equivocades o no.

Cada vegada ho veig més clar: els que ens governen no prendran cap decisió dràstica però necessària. Només aniran passant, veient com el malalt agonitza i sense el valor de medicar-lo, per si la pròpia medicació el mata. Només esperen passar el seu temps, esperar que la tempesta escampi i pregar per tal que les conseqüències de la seva indecisió -això sí, mai els podran imputar una decisió errònia- siguin reversibles per se. 

Potser sóc una mica negatiu i estic una mica avorrit de sentir mentides, però no entenc com eixugaran els deutes dels ajuntaments, de les autonomies i de l'estat. Una cosa és la crisis i una altra ben diferent és haver estirat més el braç que la màniga en autèntiques bajanades sense cap utilitat, però que suposen una hipoteca per sempre més.

Llegeixo amb estupor i atònit com alguns alcaldes prenen com a primeres decisions del seu mandat el apujar-se el sou un 32%, un 25%... Que potser s'han tornat bojos? O potser tenen una barra (cara) incommensurable que els permet fer el que sigui -en benefici propi, això sí- sense sentir la menor vergonya o pudor? Ho he dit moltes vegades i cada vegada n'estic més segur. Qualsevol dia això s'acabarà d'una manera dura i traumàtica. Ho sento, no veig cap futur per aquesta societat. Només una autèntica regeneració moral, que comporti una neteja a fons de l'entramat social i dels dirigents pot reconduir una situació que només pot acabar malament. Tot per la manca de decisions, ja siguin bones o dolentes.

Una cançó per desengreixar....

PS: per cert, ja tinc decidit que aquest -el de la imatge- serà el tronc en el que seuré a mirar-me les postes de sol més fantàstiques. La resta ja fa temps que ha deixat d'importar-me i, per sort, jo encara sóc dels que saben -i tenen el valor suficient- prendre decisions i decidir quan ha de baixar el meu teló!

PRIMERS MOMENTS D'ESTIU

La singularitat és subversiva.

Edmond Jabès

Ara, que sembla que estic instal·lat en la pretensió de gaudir tant com pugui d'una vida que endevino curta i desagraïda, salto de despropòsit en despropòsit i d'ocurrència en ocurrència.

Avui he tingut la feliç idea d'anar a comprar-me un giny com el de la foto -foto del catàleg de muntatge- pel jardí de casa. No, no m'he tornat boig. Resulta que a l'estiu -els lectors habituals ja ho sabeu- dormo sota la prunera de casa. Em nego a passar calor i dormo allà a fora, acompanyat dels meus gossos.

L'hamaca que tenia dels altres anys ja estava bastant tronada i ahir, en treure l'equip de jardí per aquest any, vaig comprovar que existia la necessitat de fer una renovació. Aquest matí he anat a la botiga d'esports i equipament de jardí de tota la vida -ja m'havien venut les altres hamaques- i he decidit adquirir aquesta meravella del descans. Aquesta nit, potser la provaré...

Ja fa dies que estic plantejant-me fer un canvi fonamental i radical a la meva vida. Aquests darrers dies m'he estat plantejant -mig en broma, mig seriosament- ficar-me a la boca del llop i prendre una decisió arriscada. Potser només pretenc comprovar si encara gaudeixo d'aquesta vesant camaleònica que sempre m'ha caracteritzat o potser crec que és hora de respirar aires nous, sense viciar pel pas del temps i dels esdeveniments.

Sento algun petard -n'hi ha que no saben que hi ha un moment per a cada cosa-, darrer ressò d'una revetlla que ja ha passat. Arriba el juny als seus darrers dies i tot sembla que s'hagi d'acabar. Acaben els cicles escolars, els cicles de sessions parlamentàries... I tot agafa aquell ralentí de les coses que dormiten fins a millor ocasió. Juliol i agost seran -espero- dos mesos tranquils, calorosos i xafogosos. Dos mesos per agafar la mateixa dinàmica vital de tot plegat, per sobreviure, per passar com es pugui, per anar fent i no esforçar-se massa. Per patir-los i gaudir-los. 

MIRADA AL CEL

(...) S'ha llevat, com sempre, molt d'hora. L'albada era a punt i havia quatre núvols que enteranyinaven el cel. Només uns segons, un pensament. Una mida al cel i un desig: Felicitats, per molts anys! Silenci. Mirada clavada en el sol naixent. Fàtua esperança -però voluntat inequívoca- de que el missatge hagi arribat.

Dia d'oblits, dia de claredat, dia de renúncies. Tràfec de sentiments i possibilitat -voluntat- de canvi. Afartament de saliva inútil, d'hores dilapidades, de somriures postissos, d'hipocresies barates, de traïcions gratuïtes, d'enganys descoberts i de llefiscosa bava, de molta llefiscosa bava... que han de netejar d'altres!
No, jo no, que em fa por! Covard, mil vegades covard! Tu que només penses en adorar i besar els peus de qualsevol senyor. En aquesta vida i no en una altra ell t'ajustarà els comptes i t'arrossegarà pel terra! Sentiràs l'escarni públic dels que només serveixen de -i es comporten com- bufó de la Cort!
Ah! L'hora s'acosta i encara no has copsat com en pot ser de cruel i bàrbar en la seva venjança. Tan cruel i bàrbar com dolç i tendre amb aquells a qui estima. Acabaràs sota el seu peu -d'una trepitjada- talment fossis -talment vius- un llimac. La donzella -malgrat ja va perdre fa temps aquest atribut- Rosalinda, a la que has agafat el mocador que cobria les seves sines turgents que tant et delecten, viu a la teva esquena. Ha aprés a tenir-te encegat -com ja ha fet amb molts- amb els encant que la natura li ha regalat i t'ofereix inspiració per les teves il·lusions només realitzables en solitari. Pensa-hi, pensa en què t'has convertint i quin és el paperot que fas. (...)

Fragment del relat "Mi senyora Rosalinda i el bufó cornúpeta", una bajanada que vaig escriure fa anys i que ara que -aparentment i segons diuen (què sabran!)- ja no faig res de profit, estic refent.

CORATGE, SÍMPLEMENT!

El coratge (el valor) no es pot simular: 

és una virtut que escapa a la hipocresia.

Napoleó I (Bonaparte)

He esperat, no volia fer aquest post en calent, sense contemplar la ressaca d'aquesta indignitat que tots hem pogut contemplar. No, no és això nois. El passat dimecres vàreu anar més enllà del que qualsevol societat es pot permetre. No nois, això vostre no és coratge. Us empareu en la multitud per fer de la legítima protesta i del legal dret de manifestar-se i opinar una paròdia. 

El passat dimecres vaig poder viure -en primera persona- aquell despropòsit que en altres països, amb uns fonaments democràtics més febles, hauria esdevingut l'inici d'una repressió -d'auto-defensa dels polítics- sense precedents. Vaig sentir vergonya i pena, molta pena. També vaig sentir la incredulitat d'aquells que veuen com es posa en perill un sistema que -amb totes les seves imperfeccions i eliminant els corruptes- és el millor que tenim.

Vaig poder comprovar que la majoria de gent no havia nascut quan va iniciar-se aquest període democràtic. Llavors, quin punt de referència tenen per establir la benignitat o malignitat d'aquest sistema en relació a l'anterior? No entenc res, de debò.

Vigileu, feu-me cas. Per molt menys, l'any 1936 van acabar amb tot. Per cert, sou conscients que -malgrat alguns pugueu dir (i sigui veritat) que ho passeu malament- esteu acostumats a menjar cada dia, a tenir-ho tot a l'abast (sanitat, subministraments, etc) i serieu incapaços de sobreviure a la primera setmana d'una guerra (conseqüència d'una revolució, d'un trencament de règim).

Ara un apunt personal: feia temps que no m'ho passava tan bé!!!!!! Per molts motius i tots ells força reveladors. Com deia Napoleó I el coratge no es pot simular. En els moments de tensió és quan descobreixes el nivell de confiança, de seguretat, d'autoestima i de competència de cadascú. També descobreixes en quines mans deixaries la teva vida i en quines no...