GAUDIR NATURALMENT

Algú dirà que sóc un friki i un ordinari, però m'importa ben poc. És l'avantatja d'estat de volta de gairebé tot. Fa una estona estava sota la prunera -avui fa una calor impressionant- menjant-me uns trossos de meló fresquet, mentre ampliava el meu gaudi tot llegint un dels extraordinaris posts de l'amiga Sílvia.

La vida ens proporciona motius per vomitar i per gaudir. Nosaltres decidim -en la majoria d'ocasions- com ens administrem ambdues sensacions reactives. Avui he optat per castigar-me el cos i la ment amb la lectura de correus inversemblants -no tots, no patiu-, amb un pòsit inequívoc de limitada capacitat cognitiva combinada amb una evident indigència intelectual, i m'he reservat per alleugerir-me'n els efectes secundaris dues coses extraordinàriament exquisides: el meló i els posts de la Sílvia.

D'una banda, el meló me'l va portar ahir un veí. L'home té un hort i ens intercanviem fruits i viandes diverses. També és un maniàtic dels cactus -com jo- i ens anem intercanviant exemplars de diverses varietats. Ahir li vaig portar una bossa de prunes -sóc incapaç d'acabar-me-les- i ell, al vespre, em va portar un parell de melons. Aquesta tarda he decidit encetar-ne un i és dolç com la mel. Quan la fruita no s'ha de collir verda -atenent a misterioses i insondables necessitats i a les conveniències de la collita industrial, magatzematge i distribució- esdevé un menjar extraordinari que ha pogut produir tots els seus sucres a la planta. Fresquet, sucós i dolç... Fantàstic!!!!

D'altra banda, en la meva repassada diària als blocs amics, he descobert les aventures de la Sílvia i el seu paleta. Magnífica i original història, contada amb ritme i amb aquell punt d'absurditat que tant m'agrada. Quin complement/combinació -important per ell mateix- tant elegant per un altre producte natural com era el meló que m'estava cruspint!

Al final, la naturalitat de les coses és el que triomfa, el que ens provoca moments plaents, que compensen la resta d'incidents/accidents vitals que ens fan arrufar el nas. Demà més... Més despropòsits i més plaer, sens dubte!

Calor, molta calor!!! Un regalet i un altre.

BRICOLATGE (EMOCIONAL)

Quan el tema es complica, quan tinc ganes de desfer embolics mentals, sempre em queda el recurs de llevar-me d'hora -amb aquesta calor és impossible treballar a segons quines hores- i dedicar-me a fer aquelles coses -algunes, autèntiques pijades- que no he fet durant la resta de l'any. Avui l'objecte del meu desig bricomaniàtic s'ha concretat en polir la part inferior d'unes portes de ferro. L'ús del trepant elèctric amb el seu corresponent complement ha deixat uns baixos lluents com el primer dia. Una capa d'antioxidant i la preparació per aplicar-hi una generosa capa de pintura ha finalitzat la meva frenètica activitat. No, la intenció tampoc és fer una marató bricolatgera. Quan inicio aquesta activitat sempre tinc un objectiu que va més enllà de la simple reparació o arranjament d'alguna cosa. Normalment, aquesta és l'excusa per fer una cosa encara més important: refer-me mentalment després d'algun ventallot de la vida.

La lectura de la premsa tampoc ajuda gaire a aixecar la moral. Bé, tampoc m'importa massa -per manca de poder decisori- la situació que han creat aquestes llumeneres de La Secta. Tot plegat només pot acabar d'una manera... malauradament! Per sort, després d'una potent dutxa, sempre em queda escriure una mica i llegir alguna coseta. Ara estic llegint un llibre de contes de l'Alice Munro que es diu "Massa Felicitat", força recomanable. Deixar-te emportar per contes amables però amb un pòsit de significació prou important, sempre ajuda a desviar els pensaments i a reorganitzar les estructures mentals. Ve a ser una mica com el branquilló de regalèssia que porten a la boca els que deixen de fumar: un succedani, un placebo aparentment ofensiu. 

Aquesta tarda continuaré reescrivint les bajanades que vaig escriure fa uns dies -algunes encara en fase embrionària o de projecte inicial- i que vaig forjant a foc viu a cops de ploma. Al final sempre passa el mateix: idees bàsiques que perfilen una trama, acaben esdevenint contes -alguns complexos- amb desenllaços totalment diferents dels previstos inicialment. Són coses que passen, coses d'escriure amb una imaginació desbocada, impúdica i sense cap altre limitació que la pròpia capacitat d'inventiva.

La propera setmana es presenta força interessant: serà una setmana de silencis còmplices -aquesta vegada volguts, molt volguts!-, però d'imaginació desbocada. Ho sento, no hi puc fer res més: els meus silencis -i els aliens encara més- es converteixen en la visió d'imatges, d'escenes, de quadres... talment fos la càmera que immortalitza moments excepcionals i inèdits -per sorprenents i inversemblants- de l'activitat humana i/o animal. I és que hi ha moments dels quals tenir-ne una imatge -a ser possible amb so (posats a demanar...)- seria impagable! Però què faríem aquells que ens delectem explicant històries si no fos per aquell bri d'imaginació, que es presenta de sobte sense saber d'on ha sortit?

Potser que ho deixi i comenci a llegir a l'Alice Munro fins l'hora del vermut.

JISEI NO KU

Durant quaranta-set anys

he oscil·lat entre la vida i la mort.

Ara sotsobren els turons i els rius.

La terra i el cel tornen al no res. 

Minamoro.no.Tomoyuki

La potent migdia d'aquesta tarda és el preludi de la feina a fer. Aquest matí he tingut que treballar en altres coses més materials i no he pogut alimentar l'ànima amb coses etèries però que em són vitals.
Després de la marxa de la Niki, tot sembla diferent. Sempre em passa el mateix: entro en una espècie de nebulosa d'insatisfacció guerrillera i durant uns dies em dóna per escriure històries èpiques, de sang, foc i mort. Potser tot plegat forma part del mateixos sentiments: la frustració, la impotència, el record de temps passats... però una determinació inexcusable -l'Honor (?) m'ho demanda- i inquebrantable de tirar endavant i fer el que s'hagi de fer, peti qui peti -més tard o més d'hora, tots hem de petar i qualsevol moment és prou bo per fer-ho-, m'anima a continuar. 

Estic escrivint un relat que és compilació de diversos posts d'aquest bloc. Finalment, una vegada feta la composició i arreglats els principis, finals i el to general, crec que quedarà prou bé. Bàsicament la trama és la següent: Sabedor que serà deshonrat -malgrat tot es basi en mentides- el protagonista decideix esperar a que es produeixi el fet, però es va preparant. Una vegada deshonrat, decideix acabar amb tots aquells que l'han fet arribar a aquella situació. El seu pla té diverses vessants: d'una banda ell farà alguna feina personalment (té experiència i tot plegat els seus oponents són uns tòtils consumats). D'altra banda, una vegada acabada aquesta primera fase, decideix acabar amb tot i, després de sopar i passar la nit amb una de les seves amants, s'administra el Seppuku. La tercera fase inclou l'acció després de la seva mort i deixa pagats aquests serveis a un grup de professionals que fa anys que coneix (es revenja, fins i tot, després de mort). 

És destacable la tranquil·litat -extrema fredor i absoluta seguretat-, temperança  i determinació del personatge. Renuncia a l'autoprotecció -reacció natural davant el perill- a canvi de veure satisfet el seu desig de revenja. No executa el seu pla de forma desaforada: ho fa de forma calculada, freda i totalment desapassionada. No es tracta d'una reacció visceral de darrera hora: és un pla metòdicament concebut i traçat durant força temps. Sabedor que el seu Honor -la seva concepció moral del món- impedirà que pugui seguir vivint, només pot tenir una satisfacció: saber que tots cauran i pagaran el seu deute.

Ho deixo. Potser que comenci a escriure un Jisei-no-ku.

LÀNGUIDAMENT...

Llegeixo a Yukio Mishima mentre espero l'hora de marxar. Darrers moments que ocupo en activitats tranquil·les i lànguides. La vida es mereix ser viscuda en petits glops -alguns dolços i d'altres amargs- i en moments concrets, tots ells intensos.

Avui tinc la meva darrera -de moment- trobada clandestina. Ella marxa demà, a primera hora, i no ens veurem fins... No ho sabem! Potser això forma part de l'encant -i de la putada- de la nostra relació. Potser aquestes anades i vingudes, durant anys, han fet de nosaltres dos -mai més ben dit- uns amants ocasionals. Potser l'èxit de tot plegat rau en això: en la sorpresa, en la incertesa, en la intensitat, en la brevetat, en voler aprofitar el moment i en acomiadar-nos sense saber quan serà la pròxima vegada. Potser el nostre pacte ens ha permès no embogir en l'absència i retrobar-nos amb més força. Potser són masses potser... Potser sí!

Sé que demà no seré persona i que durant aquesta nit m'haurà pres -li hauré regalat, com ella a mi- aquella essència que tots tenim dins, aquelles quatres gotes d'ànima que ens fan ser el què som, el més autèntic que tenim. I una vegada -més- ens separem, la vida continuarà.... lànguidament!

EL VIL METALL ("VIURE DE LA MAMANDURRIA")

Avui els catalanets hem assistit a una nova posada en escena de la comèdia "Jo vull gastar més (tota la culpa és de Madrid)", que interpreta la nostra classe política (coneguda també com La Secta). 

El problema no és el deute, el problema no és estar en uns situació de fallida tècnica, el problema no és haver gastat a mans plenes el que tenien i el que no tenien, el problema no és no haver saber adequar la despesa als ingressos.... NO!!!!!!  El problema és que Madrid no ens paga el que nosaltres pensem que ens han de pagar. Conseqüentment -atès que considerem que aquests diners són nostres- gastem allò que creiem que podem gastar, ja parlem d'una xifra basada en ingressos reals o en aquells ingressos que considerem que hem de tenir (fantàstic!!!!).

El problema d'aquest país -del seu estat financer- és que s'ha gastat més del que s'ingressava. El pitjor de tot plegat és que la despesa s'orientava a destins macarrònics, inútils i força exòtics. Aquí s'ha subvencionat tot: des d'associacions i fundacions pròximes a partits polítics i sindicats, fins a projectes totalment prescindibles i sense altre interès que el que pogués tenir el seu promotor en aconseguir una subvenció per anar vivint de la "mamandurria".

En la sessió d'avui del Parlament, aquells que veuen perillar la seva menjadora davant una intervenció de l'Estat, han decidit fer pinya i demanar -el fart de riure de Madrid és monumental- un pacte fiscal. Faré una traducció ràpida d'aquest concepte: cosa que demanen els vividors de La Secta de Catalunya -per continuar vivint com uns senyors- al vividors de La Secta del govern central (sabent que els diran que no, que ara tenen altres problemes i ni un duro), per distreure el personal -i intentar justificar una gestió econòmica nefasta- davant la propera intervenció. És a dir: un nou festival Estatut (segona part). Ni una paraula de reduir despesa, optimitzar-la, racionalitzar-la.... no, no... que d'això en viuen els seus estómacs agraïts i els seus palmeros!!!!! Qui s'atreveix a reduir empreses públiques o a acomiadar càrrecs de confiança!!!!

Ara faré un símil, segons els paràmetres del que argumenten les llumeneres que habiten el nostre Parlament: Imagineu una família. L'empresa del pare (o de la mare, tant li fa) li deu uns diners, però està a punt de fer fallida i no sap si li pagaran o no. Durant anys, el pare ha permès que la seva família gastés més del que ingressava i té un deute fenomenal (el més gran del barri). La despesa es generava en coses totalment supèrflues, però el pare no es pensava que l'empresa en la què treballa -la que l'ajudava a anar trampejant el pagament dels deutes- mai aniria malament. Ara la situació és la següent: la família endeutada fins les celles, el pare que no sap si cobrarà el proper mes i l'empresa en la que treballa que fa aigües i potser se la quedarà un banc. Reacció del pare: demanar un augment de sou i dir al veïnat que la culpa dels seus deutes la té l'empresa, que mai li ha pagat el que ell considerava que era un sou just. Surrealista, oi? Doncs així anem, tot justificant allò que és injustificable i distraient el personal.... Tot plegat, molt patètic i indecent!!!!