Avui els catalanets hem assistit a una nova posada en escena de la comèdia "Jo vull gastar més (tota la culpa és de Madrid)", que interpreta la nostra classe política (coneguda també com La Secta).
El problema no és el deute, el problema no és estar en uns situació de fallida tècnica, el problema no és haver gastat a mans plenes el que tenien i el que no tenien, el problema no és no haver saber adequar la despesa als ingressos.... NO!!!!!! El problema és que Madrid no ens paga el que nosaltres pensem que ens han de pagar. Conseqüentment -atès que considerem que aquests diners són nostres- gastem allò que creiem que podem gastar, ja parlem d'una xifra basada en ingressos reals o en aquells ingressos que considerem que hem de tenir (fantàstic!!!!).
El problema d'aquest país -del seu estat financer- és que s'ha gastat més del que s'ingressava. El pitjor de tot plegat és que la despesa s'orientava a destins macarrònics, inútils i força exòtics. Aquí s'ha subvencionat tot: des d'associacions i fundacions pròximes a partits polítics i sindicats, fins a projectes totalment prescindibles i sense altre interès que el que pogués tenir el seu promotor en aconseguir una subvenció per anar vivint de la "mamandurria".
En la sessió d'avui del Parlament, aquells que veuen perillar la seva menjadora davant una intervenció de l'Estat, han decidit fer pinya i demanar -el fart de riure de Madrid és monumental- un pacte fiscal. Faré una traducció ràpida d'aquest concepte: cosa que demanen els vividors de La Secta de Catalunya -per continuar vivint com uns senyors- al vividors de La Secta del govern central (sabent que els diran que no, que ara tenen altres problemes i ni un duro), per distreure el personal -i intentar justificar una gestió econòmica nefasta- davant la propera intervenció. És a dir: un nou festival Estatut (segona part). Ni una paraula de reduir despesa, optimitzar-la, racionalitzar-la.... no, no... que d'això en viuen els seus estómacs agraïts i els seus palmeros!!!!! Qui s'atreveix a reduir empreses públiques o a acomiadar càrrecs de confiança!!!!
Ara faré un símil, segons els paràmetres del que argumenten les llumeneres que habiten el nostre Parlament: Imagineu una família. L'empresa del pare (o de la mare, tant li fa) li deu uns diners, però està a punt de fer fallida i no sap si li pagaran o no. Durant anys, el pare ha permès que la seva família gastés més del que ingressava i té un deute fenomenal (el més gran del barri). La despesa es generava en coses totalment supèrflues, però el pare no es pensava que l'empresa en la què treballa -la que l'ajudava a anar trampejant el pagament dels deutes- mai aniria malament. Ara la situació és la següent: la família endeutada fins les celles, el pare que no sap si cobrarà el proper mes i l'empresa en la que treballa que fa aigües i potser se la quedarà un banc. Reacció del pare: demanar un augment de sou i dir al veïnat que la culpa dels seus deutes la té l'empresa, que mai li ha pagat el que ell considerava que era un sou just. Surrealista, oi? Doncs així anem, tot justificant allò que és injustificable i distraient el personal.... Tot plegat, molt patètic i indecent!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada