S'havia vestit per l'ocasió, tot i que no estava molt segura sobre quin tipus de roba mereixia tal ocasió. En algunes pel·lícules havia vist escenes que evocaven aquell moment, tot i que no els aconseguia establir un comú denominador, respecte a l'aspecte físic. De totes maneres, el seu aspecte la feia sentir diferent, i tenia la sensació que tothom la mirava pel carrer.
Caminava mirant el terre, tancant els ulls, intentant calmar els nervis que es reunien a la boca de l'estómac. "Els nervis del primer dia", va pensar. "Amb el temps desapareixen".
Pensava en el que trobaria allà, en com havia de comportar-se. Pensava en la nit que va conèixer aquell home, gairebé per casualitat. Recordava perfectament com es va apropar i, amb un gest del cap, la convidava a amagar-se de les mirades indiscretes. I l'hi va proposar. Ella va fer evident la seva indignació "Què volia dir amb allò aquell home?!?. Potser ella tenia cara de quelcom que no era?!?". Ell la va tranquil·litzar i va demanar-li disculpes amb la seva veu tèbia i educada. I tot i que, des del principi, ella no el va suportar, les seves paraules, triades exquisidament, van sonar al seu cap com una possibilitat. Al cap i a la fi, no va semblar-li tan malament... sempre que ho proposessin a algú altre! L'home va treure una targeta de la butxaca interior de la seva americana per si canviava d'opinió.
Aquella nit no va dormir, pensant en la proposició. Podia trucar-lo, concretar dia i hora, reunir-se al punt de trobada i tornar un cop acabat 'el servei'.
I ara caminava pel carrer, en direcció al domicili d'aquell home canós de l'americana (ell la va citar a casa seva), preocupada pel seu aspecte físic. Sentia com totes les mirades anaven a parar sobre seu. "Així es guanyen molts diners", va pensar, "fins i tot és sabut que, grans personalitats, deixen quantitats exorbitants per 'serveis' com aquests".
Dins seu, ho anomenava 'servei', ja que ho plantejava com un cas de necessitat. Era quelcom puntual que, segons ella, no tenia perquè repetir-se.
A l'arribar, va trucar al timbre, i sense saber com presentar-se va cridar un "Jo!" que va fer que, més d'un, es girés pel carrer.
Pujava les escales nerviosa, la simple idea de trobar-se algú a l'ascensor va despertar en ella un pànic sobtat. Pensava si hauria de trucar al timbre, o si la rbria al replà amb la porta oberta.
Al posar el dit al timbre, la porta es va obrir, i va aparèixer l'home que, una setmana abans, va donar-li la targeta. Ella va forçar un somriure i ell, amb un altre molt més sincer, la va convidar a entrar.
Va creuar la porta, i es va asseure en el que ella va creure que era una mena de llit, en una habitació a la dreta del rebedor, on la va fer passar. Nerviosa, va preguntar si s'havia d'estirar i ell, sense deixar de somriure, va respondre amb un "Com vulgui". Després, uns tensos segons de silenci, i la promesa d'ell, que allò quedaria entre ells dos.
Ella es va treure la jaqueta, va tancar els ulls i es va estirar, i va deixar que fos l'home qui comencés amb allò.
Mai havia anat al psiquiatre, però realment la va ajudar a oblidar la seva mania de sentir-se observada en tot moment.
Caminava mirant el terre, tancant els ulls, intentant calmar els nervis que es reunien a la boca de l'estómac. "Els nervis del primer dia", va pensar. "Amb el temps desapareixen".
Pensava en el que trobaria allà, en com havia de comportar-se. Pensava en la nit que va conèixer aquell home, gairebé per casualitat. Recordava perfectament com es va apropar i, amb un gest del cap, la convidava a amagar-se de les mirades indiscretes. I l'hi va proposar. Ella va fer evident la seva indignació "Què volia dir amb allò aquell home?!?. Potser ella tenia cara de quelcom que no era?!?". Ell la va tranquil·litzar i va demanar-li disculpes amb la seva veu tèbia i educada. I tot i que, des del principi, ella no el va suportar, les seves paraules, triades exquisidament, van sonar al seu cap com una possibilitat. Al cap i a la fi, no va semblar-li tan malament... sempre que ho proposessin a algú altre! L'home va treure una targeta de la butxaca interior de la seva americana per si canviava d'opinió.
Aquella nit no va dormir, pensant en la proposició. Podia trucar-lo, concretar dia i hora, reunir-se al punt de trobada i tornar un cop acabat 'el servei'.
I ara caminava pel carrer, en direcció al domicili d'aquell home canós de l'americana (ell la va citar a casa seva), preocupada pel seu aspecte físic. Sentia com totes les mirades anaven a parar sobre seu. "Així es guanyen molts diners", va pensar, "fins i tot és sabut que, grans personalitats, deixen quantitats exorbitants per 'serveis' com aquests".
Dins seu, ho anomenava 'servei', ja que ho plantejava com un cas de necessitat. Era quelcom puntual que, segons ella, no tenia perquè repetir-se.
A l'arribar, va trucar al timbre, i sense saber com presentar-se va cridar un "Jo!" que va fer que, més d'un, es girés pel carrer.
Pujava les escales nerviosa, la simple idea de trobar-se algú a l'ascensor va despertar en ella un pànic sobtat. Pensava si hauria de trucar al timbre, o si la rbria al replà amb la porta oberta.
Al posar el dit al timbre, la porta es va obrir, i va aparèixer l'home que, una setmana abans, va donar-li la targeta. Ella va forçar un somriure i ell, amb un altre molt més sincer, la va convidar a entrar.
Va creuar la porta, i es va asseure en el que ella va creure que era una mena de llit, en una habitació a la dreta del rebedor, on la va fer passar. Nerviosa, va preguntar si s'havia d'estirar i ell, sense deixar de somriure, va respondre amb un "Com vulgui". Després, uns tensos segons de silenci, i la promesa d'ell, que allò quedaria entre ells dos.
Ella es va treure la jaqueta, va tancar els ulls i es va estirar, i va deixar que fos l'home qui comencés amb allò.
Mai havia anat al psiquiatre, però realment la va ajudar a oblidar la seva mania de sentir-se observada en tot moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada