Ens vam conèixer fa uns quants anys en una recepció al consolat del Japó amb motiu de la celebració de l'aniversari del seu Emperador. Sempre hi anava alguna comissió de representació i, en aquella ocasió, m'havia tocat a mi. Estudiava arquitectura, estava molt interessada en l'obra de Gaudí i dels modernistes, i vivia a Sant Cugat amb una amiga que estudiava arts diverses (pintura, escultura, etc.), a la que també vaig conèixer.
Des del moment en el que ens posàrem a parlar, ens vam caure molt bé. En aquella època jo portava uniforme i això sempre marca molt. Suposo que un home vestit amb tota aquella perafernàlia de xapes, medalles, insígnies i d'altres complements, devia impressionar-la. També la nostra diferencia d'edat era evident, la seriositat amb la que jo parlava i la llunyania de casa seva va fer que, al principi, em considerés com un germà gran o com un pare (això m'ho va dir ella mateixa al cap d'un temps).
Vàrem parlar de temes diversos, de les meves estades a l'estranger, de la vida en la llunyania de casa, dels canvis d'idioma i d'hàbits.... de mil coses. La nostra semblança en moltes situacions similars ens anava acostant cada vegada més i li vaig proposar de fer una copa un altre dia. Ella va plantejar una situació més casolana i em va dir que un dia ens truquessim i ella prepararia un sopar típicament japonés a casa d'ella i la seva amiga.
Quan vaig arribar a casa meva, mentre em treia l'uniforme i em posava còmode, vaig pensar en com era aquella noia i vaig fer-me un retrat mental de la seva configuració física: era petita, no gaire alta, amb el cabell negre, ni prima i grassa, amb unes mans petites, dits prims i delicats, era maca de cara i els seus ulls em fascinaven. En definitiva, i si ho combinaven amb la conversa que havíem tingut, resultava ser una noia molt agradable i intel·ligent.
Ens havíem intercanviat els telèfons per tal de trucar-nos i quedar per sopar. En aquell moment em vaig adonar que no sabia com es deien ni ella ni la seva amiga. Vaja -vaig pensar- només falta que la truqui i quedi amb la persona equivocada.
(Continuarà...)
Des del moment en el que ens posàrem a parlar, ens vam caure molt bé. En aquella època jo portava uniforme i això sempre marca molt. Suposo que un home vestit amb tota aquella perafernàlia de xapes, medalles, insígnies i d'altres complements, devia impressionar-la. També la nostra diferencia d'edat era evident, la seriositat amb la que jo parlava i la llunyania de casa seva va fer que, al principi, em considerés com un germà gran o com un pare (això m'ho va dir ella mateixa al cap d'un temps).
Vàrem parlar de temes diversos, de les meves estades a l'estranger, de la vida en la llunyania de casa, dels canvis d'idioma i d'hàbits.... de mil coses. La nostra semblança en moltes situacions similars ens anava acostant cada vegada més i li vaig proposar de fer una copa un altre dia. Ella va plantejar una situació més casolana i em va dir que un dia ens truquessim i ella prepararia un sopar típicament japonés a casa d'ella i la seva amiga.
Quan vaig arribar a casa meva, mentre em treia l'uniforme i em posava còmode, vaig pensar en com era aquella noia i vaig fer-me un retrat mental de la seva configuració física: era petita, no gaire alta, amb el cabell negre, ni prima i grassa, amb unes mans petites, dits prims i delicats, era maca de cara i els seus ulls em fascinaven. En definitiva, i si ho combinaven amb la conversa que havíem tingut, resultava ser una noia molt agradable i intel·ligent.
Ens havíem intercanviat els telèfons per tal de trucar-nos i quedar per sopar. En aquell moment em vaig adonar que no sabia com es deien ni ella ni la seva amiga. Vaja -vaig pensar- només falta que la truqui i quedi amb la persona equivocada.
(Continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada