TREURE'S LA VENA DELS ULLS.

Aquesta nit el Barça ha guanyat el tercer títol de la temporada. Hauria d'estar content...i ho estic, no us dic que no!!! És de matinada, porto non stop des d'ahir a les 5 de la matinada. Avui serà terrible. Ja no tinc edat per fer aquestes coses però em resisteixo a canviar. Tot plegat no faig mal a ningú. Només em faig mal a mi mateix, però això s'acaba... no sé quan, però s'acaba. Ho noto, noto que cada dia em costa més aguantar aquest ritme. No per la feina, això no. Pateixo per moltes altres coses que per la feina: tinc la família, la vena als ulls que s'ha posat voluntàriament un membre de la meva família per no veure la trista realitat i que fa que obviem tot allò que pot significar dir la veritat sobre un tema concret. La veritat s'ha de dir sempre, per molt descarnada que sigui!!!!. Viure de somnis i il·lusions no val, la realitat és la que mana. Per sort, mai he patit per mi, jo mai m'he importat gens. De fet, sempre m'he preocupat més pel benestar dels que em rodegen que del meu propi. Només m'importa fer la meva feina cada dia i continuar sobrevivint a aquesta gran boutade que és tot plegat.
Només us diré als meus fans que l'altre dia vaig aconseguir uns documents molt interessants on es realitzen afirmacions molt contundents (espero que es puguin mantenir d'una manera fefaent). N'hi ha un de molt curiós que va dormir el son dels justos en un calaix 11 dies. Només em referiré a aquest. Mireu, vaig fer un exercici d'interpretació (la redacció no és un dels punts forts del seu autor... el refranyer, tampoc). Hi havia moments en els que no em veia capaç d'entendre el que aquesta persona volia dir en aquest escrit. Això si, les contradiccions en les que entra són molt importants. També és molt important l'animus iniuriae faciendi que es desprèn d'aquest escrit, això si, sense atrevir-se a ser concret i personalitzar. Una personalització que, per il·luminació de Nostra Senyora si que fa dotze dies desprès, això si, sense assumir com a pròpia la versió que expressa i que atribueix a la loquacitat d'una altra persona.
D'altre banda, també suposa, d'una manera explicita, una indictio belli. Ho sento però hi ha coses que no es poden fer. Quan es fan aquestes coses s'han de fer amb el cap fred i no barrejar sentiments personals amb qüestions legals; quan, d'una manera tant evident, una persona diu el que diu en aquest escrit, avant posa les qüestions personals (i demostra tenir una actitud de cornut il·legítim, combinada amb una gelosia injustificada) que, posteriorment, queden referendades en un altre document; quan l'actuació professional es basa i justifica en relacions personals, intentant una actuació fora de lloc o que hauria correspost a una altra persona, tot plegat, esdevé un vodevil tragicòmic més propi d'un dels espectacles dels cafè-teatre que abans abundaven al Paral·lel.
A vegades, he reflexionat sobre tot plegat i tinc la impressió d'estar veient una pel·lícula de cine còmic, d'aquelles del Buster Keaton o del Charles Chaplin, amb l'heroi salvant a la pobre víctima i aconseguint d'aquesta manera els seus favors... en fi, tot molt patètic i còmic, tot sigui dit. Us recordeu d'aquell anunci del pastor i del cotxe? Caldria preguntar: i a XXXXX què li sembla tot plegat? O potser no ho sap? O potser també li posen les tonyines a l'ham?
Bé, noiets i noietes, ara ja és tard i d'aquí una estona toca dutxa, cafetera i a tornar-hi. Sort que ja estic acostumat a aquestes jornades maratonianes. Si no fos per aquestes jornades... quin sentit tindria la vida? Mai m'ha agradat ser un ficus. Ja n'hi ha d'altres que fan aquest paper.
Per cert, si us expliqués des d'on us estic escrivint aquestes quatre ratlles, us quedaríeu parats. Ho sento, només us puc dir que no és un lupanar. Bé, o potser si...