dimarts, 8 de setembre del 2009

DECEPCIÓ

Passen els anys però, a vegades, encara tinc el sentiment de la decepció. Ja hauria d'estar curat d'aquesta malaltia però la naturalesa humana cada vegada em sorprèn més i fa que la meva capacitat per assimilar les accions i reaccions del proïsme es quedi curta i no pugui seguir el ritme de la música que sona.
Potser encara em queda un punt de confiança i de, diguem-ho així, candidesa que els anys ja m'haurien d'haver fet superat. No ha estat així. Encara tinc l'esperança de trobar algú que no el guii l'interès o la falsedat.
No, la meva decepció no és genèrica, no està dirigida contra tota la humanitat. Només em decepciona qui m'importa. Els comportaments dels que no m'importen, tant em fan. Durant anys he aconseguit construir una cuirassa contra els atacs externs. Ja no sóc vulnerable als intents de malmetre el meu equilibri interior. Només sóc vulnerable quan l'atac -o simple omissió- prové d'aquells en els que confiava i als que -creia- m'unia alguna cosa més que la nua coneixença.
Ja res importa, ja res em fa patir. Sé que cada vegada queda menys temps i ja ni el vull aprofitar. La vida és així. Què em queda que em faci trempar? Res, quasi bé res. Ara ja no tinc aquella frescor i aquelles ganes de tirar endavant. Només tinc ganes de recollir tot, desaparèixer i començar de nou en una illa remota fins els dia en el que s'acabi tot. 
Fa temps que ho penso. Ara ja tinc prou diners per acabar de viure bé. Deixar tota aquesta immundícia enrera, tota aquesta falsedat, tot aquest despropòsit de vida que m'està fagocitant el cos i l'ànima. 
Fa uns dies va morir un amic -dit amb propietat-  d'una una llarga i penosa malaltia -potser hi ha alguna malaltia que no sigui penosa i sempre més llarga del que voldríem?- que el devorava per dins. Herència d'altres temps, d'altres batalles, d'altres històries i d'altres llocs. No, no el vaig voler veure. Sabia que estava malalt, que s'havia convertit en una ombra del que va ser. No vaig voler que sabés de la meva pena. Encara que no li hagués dit, m'ho hagués llegit als ulls. Ens coneixíem massa per poder enganyar-nos i el que l'hagués acabat d'enfonsar hauria sigut que veiés o notés la meva pena.
Vaig anar al seu enterrament, això sí. Només sis persones, només sis. Tots ex-companys. No tenia família. Nosaltres érem la seva família. Segons deia, no tenia cap necessitat de portar cognoms, només necessitava la nostra amistat. Quanta raó tenia!!! Al final, quan ja res queda, només queda l'amistat. Mica en mica es va apagant aquest sentiment en uns quants fins que, al final, només queden els de debò, els que -si poguessin- t'acompanyarien a la tomba i jugarien unes mans de pòquer amb tu.
Ja no queda res, només en quedem sis. Sis, sense cap esperança de mirar enrera i veure la vida com una continuïtat. Només queda una gran decepció, un gran buit i una manca absoluta de ganes de continuar posant l'altra galta a la vida....

Aquesta podria ser la carta a la vida d'un decepcionat, d'una persona sense cap esperança en la societat, que busca la soledat per tal d'apagar-se mica en mica.... o per acabar amb tot definitivament.

5 comentaris:

  1. Exorcista... la vida val la pena, SEMPRE!! Malgrat les decepcions, malgrat les doloroses pèrdues com al del teu amic, malgat tot això.
    Fa molt poc que et conec, però tinc la sensació de que hi ha una gran persona per descobrir, una persona que ara sent decepció, però que pot donar i rebre molt.
    I estic segura, que si tinc l'ocasió d'anar descobrint-te no em decebràs. Sisplau, dona'm aquesta oportunitat.

    Una abraçada

    ResponElimina
  2. No et diré res que ja sàpigues, tan sols una abraçada.

    ResponElimina
  3. No ets l'únic que sento dir que s'aniria a una illa deserta... jo crec que com no ens afanyem, les illes desertes ja deixaran de ser desertes!! Ànims!

    ResponElimina
  4. Hola Exor. Recorda el que em vas ensenyar. Ja sé que tu i en Rubén hereu molt amics. Jo no el vaig arribar a conèixer mai del tot.
    Pensa que aviat tornaré i et vull en condicions.
    Un petó molt fort. Truca'm i parlem.

    ResponElimina
  5. Gràcies a totes, amigues. Ara m'he pres uns dies de descans a la meva "illa", és a dir, al meu "refugi" a la muntanya. Només uns pocs dies. Sol, com sempre. He de pensar en moltes coses i he de redefinir molts aspectes de la meva vida.
    Us reitero el meu agraïment.
    Un petó.

    ResponElimina