dijous, 16 de desembre del 2010

PENSAMENTS ESTRATÈGICS.

Ja fa dies que no escric aquí. No, no he abandonat aquest respectable vici de dir el que penso o d'inventar-me petites faules. Aquesta setmana he tingut força feina -no sempre estrictament "feina"- i he hagut de multiplicar-me (per sort, no per zero).
Moltes coses agradables i alguna desagradable han marcat aquests darrers dies. Des de sentir veus anònimes -no, no m'estic tornant boig- que només coneixia a través de lletres, fins a tenir coneixement de coses que, si bé en un principi podrien semblar extremadament surrealistes, a  mida que passa el temps només em provoquen una hilaritat prudent i continguda. No cal anar més enllà en els temes desagradables -fer-ho seria jugar un joc que mai s'ha de jugar- i, d'altra banda, prou enrenou porten aquestes coses com per anar-les esbombant gratuïtament.
Bé, anem amb les coses agradables -festes, festivals i d'altres- que sempre dóna més plaer parlar-ne. Aquesta setmana està resultant força pròdiga en àgapes diversos i en festivals mundans. Res a dir! Una bona tertúlia -alguna premonitòria- sempre és motiu de satisfacció. L'art de conversar sempre ha sigut una de les coses que més he admirat en alguns d'aquells que m'envolten. Les entonacions, els silencis, les coses dites i no dites, els pensaments estratègics i la vida que passa davant els teus ulls mentre escoltes idees genials que mai arribaran a materialitzar-se. Un plaer, un autèntic plaer! Potser el plaer rau en dir i donar voltes sobre coses irreals i irrealitzables. 
Mentre escric aquestes línies, sento una remor de fons. Identifico a què -a qui- pertany, però ha arribat un moment en el que ja prefereixo no sentir-la. És inevitable i sempre pot més l'obligació moral que la voluntat d'obviar-ho. Ho deixo momentàniament. 
Torno. No res, només més realitat a dosis elefantíaques. Tan li fa, la vida continua i no hi ha moviola. A vegades faig l'exercici -ingrat i gratificat alhora- de mirar enrere. Veig com ha evolucionat tot, com érem i com som. Només un sospir- en mesura vital- separa els instants però el canvi és gran. Moments durs però amb la satisfacció -inesperada i innecessària- de saber que s'ha fet tot el possible (i alguna vegada, una mica més). Ja no cal res més, només anar vivint i passant els dies. 
Demà pujo a la muntanya. Trobaré fred, ho sé, però el fred no és dolent. El fred, com moltes altres coses, forma part de la vida i s'ha d'acceptar com ve. No podem construir un món personalitzat. No podem adaptar el món a les nostres necessitats, hem d'adaptar les nostres necessitats al món i conformar-nos en els petits moments bons que ens proporciona la vida. La resta, la resta no té importància (o potser és que no vull donar-li).

2 comentaris:

  1. M'ha agradat molt el text d'avui. Moments. La vida són moments. Potser no es tracta tant de buscar bons moments, sinó més aviat de intentar disfrutar al màxim dels moments que senzillament vivim.
    És ben curiós, 2 trucades telefòniques van fer del meu dimecres un dia genial.

    ResponElimina
  2. Hola guapetona!
    Sí, la vida són moments (o tombs), uns de bons i uns altres dolents. Com dic a la capçalera del bloc, tots són importants i tots mereixen un espai.
    Un pató.

    ResponElimina