EL CUB (Reptes)

Aquest relat és la conseqüència d’un repte, d’un guant llençat a la cara, caigut al terra i que he volgut recollir. El repte era fer un relat amb forma de cub, en el que els diferents paràgrafs poguessin intercanviar-se, amb coherència argumental, com les 6 cares d’un cub. 

En un cub hi ha dues cares que no tenen connexió directa —la superior i la inferior— i, per tant, podria utilitzar aquest argument —fent que els paràgrafs 1 i 6 no poguessin estar mai junts— per tal de fer el repte una mica més lleuger i fàcil. No, no ho faré. M’agraden els reptes difícils i sense excuses. El podeu recomposar com vulgueu –reordenant els paràgrafs- o podeu fer-ne una història circular (podeu llegir-la fins el final i tornar a començar.

 EL CUB (Reptes)

1.- En Llorenç entra al lavabo i es mira al mirall. Observa aquella persona que ja no reconeix i envers el qual només es pot sentir pena i una certa misericòrdia. Fa temps que la seva vida és un autèntic desordre —des de la marxa de la Sònia— i s’ha convertit en una baixada constant, que només pot  acabar en tragèdia. Al cap d’un moment d’auto-compassió i d’auto-engany, surt de la cambra de bany.

2.- A l’ampli espai que conforma el seu espai vital, observa al seu voltant i visualitza el cub en el que viu. Fins ara no ho havia vist: casa seva és un enorme cub que només ha estat modificat per un tancament impostat pel bany.  Considera que aquesta visió és una metàfora de la seva forma de vida actual: una vida tancada en ell mateix, en una capsa tancada i que no s’atreveix a obrir. De la seva malatia en diuen agorafòbia. Una vegada va veure una pel·lícula de la Sigourney Weaver —Copycat— en la que ella encarnava a una criminóloga que havia adquirit aquesta malaltia d’una manera traumàtica.

3.- Fa hores que no mira si algú —el de la botiga, el del quiosc…— ha deixat alguna cosa a la porta. Fa dies que el timbre no funciona i ha perdut el seu nexe d’unió amb els que freqüenten la seva porta. Fins i tot té la impressió que s’han reduït les visites dels seus amics. De fet, els seus amics han minvat com la marea al gener. Fa un gran esforç i obre la porta. Primer l’entreguarda i intenta mirar si hi ha alguna cosa sense haver-la d’obrir del tot. No ho aconsegueix i l’obre una mica més. Res de res, no hi ha res! Fins i tot aquells que cobren per venir , ja no venen!

4.- Decepcionat de la vida, agafa una poma i trenca el cuc que li rosega l’estòmac. Aquesta fruita no és com la del poble, allà al Segrià, ni té aquell gust. De sobte, recorda els anys feliços de la seva infància. Pensa que potser mai havia d’haver vingut a Barcelona, que des d’allà també podria fer la seva feina… Aquesta poma li ha alleugerit la gana, però li ha deixar orfe l’ànima!

5.- Fa un pensament i es posa a escriure un relat que li han demanat des de la seva editorial. Ho intenta una i una altra vegada, però no està en el seu millor moment creatiu. Finalment, intenta buscar inspiració en algun dels blocs que segueix. A vegades, enmig d’una vivència aliena, pot sorgir una història fantàstica. No és el cas i, desesperat, dóna voltes i més voltes per l’estança, en un intent de tornar a trobar una inspiració que fa dies va fugir. L’intent és fallit.

6.- S’estira al sofà-llit per dormir una mica. No recorda la darrera vegada que va fer una dormida en condicions. Dormir s’ha convertit en un repte més. Els seus moments de son són breus i distants. No encadena més de dues hores seguides adormit. Passada una estona, es desperta d’un son breu. Seu al bordó del sofà amb les mans entre el cap. L’esgotament continua augmentant i ja no sap quant de temps serà capaç de suportar-ho. S’hi està una estona, amb la ment en blanc, amb el desig que tot s’acabi i amb la vana esperança de poder modificar el destí.

Doncs au, ja està, ja l’he parit! Ara només cal que algú em faci una crítica  —a ser possible constructiva— o que em proporcioni noves idees  —un be força escàs i que s’agraeix en els temps que corren—.