HUMILIACIONS DIDÀCTIQUES.

Aquest vespre, quan tornava a casa, després de fer una inestimable -mai estimada ni valorada (francament, ja no m'importa. De fet, potser millor així!)- jornada de pencaire, he escrit unes reflexions que formaran part d'un relat. Me les va inspirar una trucada que vaig rebre ahir al vespre i forma part del pensament d'un personatge al que han pretés humiliar unes ments preclares -d'aquelles que farien bé en no exhibir massa les seves habilitats. Només hi ha un problema: mica en mica han agafat confiança i ara han traspassat un límit moral i legal. La situació és la següent: el personatge intenta escriure el que pensa per tal d'articular un discurs coherent per afrontar la ruptura definitiva.

Ho faré senzill, no voldria passar per torturador de ments simples -més simples que el mecanisme d'un xumet-, però que, pretesament, són tan hàbils que saben portar -i manipular- als altres. Realment, no saben fer ni allò que els donen mastegat. Un intent de fer alguna cosa autònomament i provoquen un caos superb. Aquests són els grans guies espirituals que pretenen donar-me lliçons de moral. Aquestes són les llumeneres que passen per ser els que han de beneir o desautoritzar les creacions dels altres. Ells, que viuen en un estat permanent de confusió i alienació. Ells, que tenen com a únic objectiu a la vida fer feliç els seus amos (tant o més limitats que ells), malgrat no volen que sigui dit i es passen el dia criticant-los. El darrer intent d'humiliació ha sigut el que m'ha fet decidir, el que m'ha obert els ulls i el m'ha fet veure quan inútil és la meva aportació. No cal esperar res dels que no tenen res per oferir, ni dignitat ni vergonya!
Seré breu, tampoc voldria fer-me pesat. Avui m'he alliberat de moltes coses. M'he alliberat de responsabilitat, m'he alliberat de fidelitats -que dit sia de pas, ja començaven a ser una mica carregoses i esclavitzants, en tant que unidireccionals- i m'he alliberat, el que és més important, del meu giri. També he adquirit llibertat, una llibertat -de moviments, etc.- que jo mateix m'autocensurava.

S'ha acabat el bròquil, tu ja m'entens... (com canta en Raimon)

Sens dubte, cal polir-lo molt. Potser demà, passat mig matí -en l'estona d'esmorzar- pugui reblar el clau i concretar -està molt de moda aquesta paraula, últimament- com acaba aquesta història. Penso que el personatge ha de deixar -renunciant a la seva justificada rebequeria- que es consumi definitivament la humiliació i llavors, quan ja no hi hagi marxa enrere, desplegar tota la seva mala llet. Tot plegat, segons tinc pensat plantejar, el personatge ja ho té tot perdut i només pot anar a millor. M'ho he de pensar fredament i veure quin desenllaç és més cruel -ja tenia ganes d'arribar a un final cruel- i, des del punt de vista irònic o sarcàstic, dóna més joc al protagonista del relat.

Ara, sopar, veure el Barça i a dormir, que demà serà un dia molt i molt interessant, sobretot, a partir de mig matí!