UN DIA ESPECIAL

A la nostra vida, per un motiu o un altre, sempre hi ha dies especials. Demà tinc un d'aquests dies. Un dia de ser o no ser. Un dia positiu o negatiu.
Moltes vegades he pensat què passaria quan arribés aquest dia. Mai he arribat a cap conclusió. S'ha de viure per saber-ho, la resta no val. En aquest cas, no hi ha lloc per improvisar, per confabular, per preveure. No hi ha lloc per res més que no sigui esperar, creuar els dits i mantenir aquella actitud que a vegades mantinc de forma forçada però que sembla natural.
Desprès de demà al matí hi haurà una tarda, i un altre dia, i una altra setmana..... i així fins que no hi hagi cap canvi substancial. En aquell moment, prendré una decisió i finalitzaré tota aquesta tonteria que no porta a enlloc. No hi ha més, companys.
Demà torna la meva estimada Nikita i, si torna aviat -suposo que em trucarà quan arribi- ens dedicarem al nostre esport favorit....espero!!! Amb la Nikita no se sap mai -de qui ho devia aprendre tot això que la fa tant imprevisible?- què pot passar. Ella és així.
I dilluns... jejeje, dilluns pot ser un gran dia. Conec una persona que, fins i tot, vindrà a veurem abans per tal de no perdre's l'espectacle. Ja us en faré cinc cèntims el dilluns a la nit.
Vaig a descansar una mica -a veure una pel·lícula- i desprès a dormir. Demà serà un dia especial i vull tenir aquella clarividència que només tenen els descansats, aquells que poden obrir els ulls sense tancar-los de pur esgotament.
Demà, més...

PETITS PLAERS

Un dels petits plaers de la vida és poder compartir taula amb uns amics. Avui ha estat un dia perfecte per fer-ho. Unes taules d'ibèrics, de formatges i un bon vi fan de l'hora de dinar alguna cosa més que l'hora de nodrir-se.
La conversa amable, sobre allò que és diví i sobre el que és humà, serveix per apaivagar tensions i per restituir-nos les forces físiques i psíquiques. No es pretensió el mantenir les formes -normalment, aquestes trobades van més enllà de la conversa formal- i si que ho és poder dir-nos tot allò que portem al pap i que s'ha d'alliberar d'una manera o altra.
La rutina diària es trenca en aquests moments per donar pas a una estona de desinhibició, de paraules franques i de confessions inconfessables. L'estiu també serveix per això, pel retrobament amb aquells amics que no tenim temps de veure en altres èpoques de l'any, quan la feina ens apreta més.
Com dic sempre, la vida són quatre dies i ja n'hem passat dos i mig. No penso malgastar el dia i mig -o menys- que em queda en xorrades i obsessions injustificades. No penso ser el blanc de les nèures de ningú i molt menys penso deixar de gaudir dels plaers de la vida pel "què diran". M'importa ben poc el que diguin -de fet, no m'importa gens-, el que m'han de donar ja ho tinc, és a dir: res.
Avui ha estat una tarda de Carpe diem. Peseu que de la vida només en traurem això: quatre festivals amb els amics, quatre relacions amb senyores i tot el que puguem esgarrapar d'aquesta dama gelosa, egoista i tacanya que és la vida. Només això i poc més...

AUTOAJUDA

Per fi!!! Per fi l'he acabat de llegir. Fa uns dies que estic llegint un llibre dels anomenats "d'autoajuda" i avui ja l'he acabat. No us en diré el títol per respecte a l'engendrador d'aquesta gasòfia que m'he tragat. L'he acabat per tal de comprovar fins a quin punt es pot ser manipulador, mentider, idòlatra de l'absurd i tot allò que res té a veure amb la literatura.
Mai he entès per quin motiu en diuen "llibres d'autoajuda". Suposadament és allò que t'expliquen al llibre el que t'ha d'ajudar. Si un mateix pogués, amb la seva pròpia iniciativa, veure més clara la resolució del problema o de la situació, no li caldria llegir un llibre. La primera errada és la definició del gènere literari.
La segona errada és fer cas a un guru que es pensa que té contacte directe amb el Gran Oracle i és capaç de solucionar els problemes de tota una munió de gent, sabent que cada problema personal és d'una complexitat prou important com per fer bona una solució generalista.
El tema del llibre en qüestió era l'assertivitat. Bé, aquest ja és un tema prou manit com per intentar pontificar sobre ell. Val, d'acord, si has de tractar amb gent normal i amb objectius raonables, pots ser la persona més assertiva del món. Si has de tractar amb una banda d'anormals que es pensen el centre de l'univers, i que la seva màxima preocupació és intentar fer tots els esforços possibles per no fer la seva feina, llavors ni assertivitat ni hòsties. En aquest cas només cal mantenir la teva posició -que es suposa que és del tot raonable- i esperar que alguna divinitat els il·lumini per tal de fer-los veure el món real en el que han de viure.
Ho sento, però mai més compraré un llibre "d'autoajuda" -més aviat d'ajuda a l'enriquiment de l'il·luminat que l'ha escrit- no necessito llegir el que, amb un raonament mitjanament normal, ja sóc capaç de saber sense pagar els 18 € que em va costar aquesta "Bíblia" del bon rotllo.
Quedeu avisats, no us gasteu els diners en aquests llibres. Creure que un llibre d'aquests us ajudarà és tant com esperar que a Catalunya no es pagui l'impost de Successions (que, dit sia de passada, no es paga en comunitats autònomes que reben diners de Catalunya atesa la seva suposada "necessitat econòmica crònica" Quines penques!!!!!!)

TENS UN E-MAIL

Avui tenia previst fer un post sobre un altre tema -que ja milloraré i penjaré un altre dia- però desprès de dinar, en aquells moments en que Morfeu s'apodera de mi i de la meva voluntat, he vist que per la TV feien una pel·lícula que sempre m'ha encantat: "Tens un e-mail", de 1998, amb Meg Ryan i Tom Hanks.
Direu que sóc un chuminetti -aquest terme me'l dedicava fa temps una persona que, actualment, es connecta i segueix aquest bloc de matinada o a primera hora del matí- per tenir aquest tipus de gustos cinematogràfics. No ho nego, la Meg Ryan i la seva filmografia sempre han estat plat del meu gust. No he trobat cap pel·lícula d'ella que no m'agradi. Aquesta és una de les que més m'agrada. A primera vista pot semblar una comèdia romàntica sense cap més pretensió ni sentit. Jo considero que no és així, considero que té una moralina prou important: potser les persones no tenim suficient valor i hem d'utilitzar subterfugis com el correu electrònic o la xarxa per tal d'expressar els nostres sentiments. No no sé, tampoc en faré una tesi doctoral d'aquest post.
El cas és que, sense pensar-m'ho he passat una tarda de diumenge -avorrides per definició- prou distreta i a gust. Fins i tot, mentre veia la pel·lícula he pensat en una amiga meva que té una mica de Meg Ryan -no pel seu semblant físic, més aviat pel caràcter que la Meg dóna als seus personatges- i he pensat que, si no ha anat a la platja, deu haver plorat una mica veient aquesta comèdia. Demà parlaré amb ella i li preguntaré.
De tant en tant, vivint en un món tan esquerp, tan brutal, tan deshumanitzat, és bo i convenient perdre de vista el propi món i deixar-se portar per una història amable i amb final feliç. Només hi ha un petit problema: quan surt el The End hem de tornar a la trista realitat i no podem esperar -o si- que algú ens envii un e-mail. Un e-mail amable, cordial i que no sigui l'excusa per cap mal rotllo, ans al contrari, que contribueixi a fer la vida més plaent i que ens doni un dels motius per a continuar caminant per aquesta vall de llàgrimes....

LES PREOCUPACIONS DEL SENYOR TROM

Aquesta és una de les imatges que guardava el senyor Trom de la seva doctora. La propera setmana tornava a tenir visita amb ella i aquesta vegada ja hi havia un precedent de sexe a la consulta. Les "visites externes" amb ella ja s'estaven fent freqüents i les trobades eren molt satisfactòries (potser la paraula correcta seria plaents).
Ella havia gaudit quinze dies de vacances al juliol i ara tornava a marxar la segona quinzena d'agost. Això de "marxar" és un dir, ella s'havia quedat a casa seva i el senyor Trom hi havia passat sis vetllades inoblidables. Abans que tornés a marxar, li havia de fer una visita -aquest cop mèdica- per veure com evolucionava.

Darrerament, el senyor Trom s'havia trobat bastant malament. L'estiu era una mala època i la calor accentuava encara més els seus sofriments. Per sort, la doctora el tenia prou proveït de calmants i podia fer una vida més o menys normal. Només tenia una preocupació: en cada visita, la doctora li demanava noves proves i les darreres que s'havia fet eren determinants per saber quant temps de vida li quedava. El TAC al que s'havia sotmés feia deu dies donaria moltes respostes a les preguntes que li rondaven pel cap.
I què? -va pensar el senyor Trom- El pitjor que em pot passar és que em mori... Total, tampoc he viscut una mala vida. De fet, ha estat una vida pletòrica, de la que no m'emportaria cap remordiment ni cap frustració per haver-me deixat coses per fer.
Ara ja tant li feia tot plegat, no tenia res que el retingués en aquest món. Com a molt podia sentir la seva pròpia mort per, com a molt, quatre persones. Ni una més. S'havia encarregat d'ocultar la seva malaltia a quasi bé tothom. Només ho sabien dues persones, un amic i una amiga -això si que és paritat- i tenia el seu compromís de guardar-li el secret.
Per un moment va tornar a pensar en la seva doctora i, malgrat no tenia intenció de fer-ho, la va trucar i van quedar. Dissabte a la nit, un sopar romàntic -que tant li agradava a ella- i tota la resta de la nit per a ells dos. La resta no importava, ja no era motiu de preocupació. La propera setmana ja arribaria i, llavors ja parlarien de coses serioses i ja es preocuparia.
Carpe diem, amics, Carpe diem.....