CONVERSES NOCTURNES

A vegades, sense planejar-ho tenim converses molt interessants. Avui n'he tingut una d'aquestes converses. Potser han quedat moltes coses per dir, però allò que és fonamental ja està dit. Posts costumistes,del sol i de la lluna.... Sí, potser si que té raó. Potser els meus posts s'han tornat massa viscerals i han abandonat l'esperit del principi. Em pensaré seriosament retornar als orígens.

D'altra banda, aquesta conversa -moltes gràcies- també m'ha servit de molt, anímicament parlant. Feia temps que no tenia una conversa amb una persona desconeguda que em resultés tan gratificant. A vegades, els desconeguts treuen el millor de nosaltres mateixos. Potser el fet de la desconeixença, de l'anonimat, ens permet obrir-nos com no ho faríem mai amb cap conegut.

Demà serà un altre dia, una altra passejada a primera hora del matí em tornarà a donar frescor. Aquest darrers dies ha plogut molt i les muntanyes regalimen aigua per tots els seus porus. El seu verd és incomparable amb res conegut i la calma i solitud de bon matí és ideal per pensar en tot allò que em té absort.

Demà, més. Ara he de dormir -per fi- per estar fresc per continuar gaudint d'aquests dies d'èxtasi. Després ja hi hauran altres dies, però -i aquesta és la grandesa de la vida- mai seran com demà..

RENÉIXER

Ahir vaig desaparèixer i avui he tornat a renéixer. Al vespre, vaig anar a dormir d'hora i aquest matí també m'he llevat d'hora. He anat a passejar per la muntanya i he retornat a aquell moment oblidat de solitud i de benestar. S'aproximen dies que poden ser decisius i necessito encarar-los amb tota la meva força. Segons com vagi tot, hauré de prendre decisions importants i que poden resultar definitives. Ja fa massa temps que he adoptat una posició passiva i d'espera. Malgrat he de fer ús de la prudència, no vol dir que hagi de ser una prudència passiva. 

Sé que no estic sol en l'espera dels esdeveniments. Sé que hi ha qui també espera els esdeveniments i la meva reacció posterior. No donaré pistes. Potser, a molt estirar, en posteriors posts sí que donaré alguna lleugera pista de com actuaré -no d'una forma clara, s'haurà de llegir entre línies- i quin pensament tinc de tot plegat. Ara només vull pensar en les coses pròximes, en les coses sense importància, en les coses fútils i prescindibles.

Aquesta nit passada, abans d'adormir-me, pensava en la mentida i fantasia en la que n'hi ha que viuen. Dubto entre si és una qüestió de desequilibri mental o si, pel contrari, només és un tema de cara-dura impressionant. Potser és una nova fugida endavant, ara ja sense control i sense intentar donar a la fantasia uns mínims elements reals. No ho entenc, francament. 

Estic preparant un nou relat curt. Potser us en faré cinc cèntims en un nou post. Realment, només és una manera de passar una estona agradable escrivint sobre autèntiques bajanades, però també és un exercici mental, una manera de fer provatures i de planificar el que serà un relat més seriós i amb més elements que poden ser considerats realistes.

Després més.... si en tinc ganes!!!

DESAPARÈIXER

Decidit, vist i no vist, desaparec!!! He acabat tot el que tenia previst per aquesta tarda i he emprés el viatge al meu refugi de la muntanya. Arribaré a les 7.30 h., però passaré dos dies meravellosos. No estava previst pujar-hi però, aprofitant que el dilluns tinc el meu ritual mensual -metge, banc, etc- he decidit desaparèixer pel que pugui passar. Passo de les tenebres a la llum en dues hores.

Escric des del tren -meravelles dels portàtils i dels mòdems USB- i contemplo el paisatge moll, net i tendre. El meu equipatge és minso i imprescindible: mòbil, portàtil, unes peces de roba, un parell de llibres, la llibreta de notes i la sensació de que els propers dies hi haurà un fet prou important. No ho sé, tinc aquest pressentiment. Tampoc és que em canvii la vida, però sí que pot canviar la vida d'alguns. Si no passa, cap problema. Si passa, el cel obert i els culs apretats!

Tampoc m'oblido d'emportar-me la sensació de lleugeresa i tranquil·litat que em proporciona fer el que crec que he de fer. No tinc massa temps i el vull aprofitar. Lligar-ho tot, acabar de rematar coses inacabades, tancar el cercle. Tot plegat, tampoc tinc idea de quant de temps durarà això i no vull consumir-me esperant que s'acabi. 

Dos dies, dos dies de calma, de no pensar en res important, d'escriure compulsivament i a qualsevol hora. Sense obligacions, sense horaris, sense res que destorbi la concentració. Després arribarà el dilluns, dia d'aquelarre i de presses. Moltes tecles a tocar i pocs dits per a fer-ho! El dilluns serà una jornada maratoniana, com tots els mesos, i que no em solucionarà res. 

Ho deixo, estic a punt d'arribar al meu destí i encara he d'agafar un autobús. Res, tres quarts d'hora pel mig de la muntanya fins arribar on he d'anar. Després, a la nit, si tinc ganes de fer un altre post, ens tornarem a retrobar. Si no ens retrobem, és que estic escrivint altres textos.

I UNA MATINADA MÉS...

Una matinada més, espero el dia en el que podré dormir. Estic cansat, molt cansat, però suposo que la vida és el blanc i el negre, la sorra i la calç. Ahir vaig passar un dia espatarrant que em va rescabalar de moltes coses. Em refereixo a petites coses -a vegades, les més importants- que et van minant la moral fins a fer-te creure que hi ha alguna cosa que no fas bé.Tampoc cal gaire per rescabalar-me d'aquestes coses. A vegades no calen grans gestos per sentir-te bé. Només una paraula, un gest sincer, és suficient per saber que estàs fent bé les coses i que tot allò que sacrifiques a diari és per una bona causa.

Després del festival, toca la penitència. La meva penitència ja fa temps que dura i sé que durarà encara més temps. Només em queda la satisfacció de dir que la meva penitència és voluntària i gratificant. Aquest sacrifici es converteix en la manera d'expiar els meus pecats, de fer-me tocar de peus a terra i d'apreciar els petits gestos, les petites coses, les paraules sinceres i les mirades perdudes. Sé que no ho podré aguantar gaire temps més, però ho faré mentre em quedi un bri de força i de voluntat. 

Quan passin unes hores, estaré una altra vegada al peu del canó, esperant que arribi el migdia tan ràpid com sigui possible. Malgrat intento aguantar el tipus, cada vegada es fa més difícil tirar endavant. Ho faré una altra vegada, segur!!! No pretenc convertir-me en cap màrtir prematur i gratuït, només pretenc fer allò que penso que he de fer i en el que crec sense vacil·lacions. 

Vaig a preparar-me per una altra jornada de lluita, de treball a la trinxera. Encara em queden algunes coses per fer i el tren no espera a ningú.

Després, unes hores enllà, més, molt més...

FES-ME TEVA!!!!!!

El dia -malgrat el cansament de tants dies sense dormir- ha sigut fantàstic. Demà encara ho serà més, però potser no podré complir el meu compromís diari amb aquest bloc. En arribar, fa una estona,  a casa he encetat un pernil que vaig comprar ahir. No tenia gaire gana i uns taquets de pernil, una mica de formatge i un bon vi han constituït el meu berenar. Segurament ja no soparé, però mentre em delectava amb aquestes menges exquisides, he pensat una història de la que us vull fer cinc cèntims.

Com ja sabeu, la meva ment no para de pensar històries i -no sé si pels efluvis etílics del vi, o per les ganes que tinc de riure'm de tot plegat- estava menjant i rient mentre m'imaginava una situació grotesca, però que podria ser real.

Imagineu-vos que sou un home -us dieu Raimon-, que esteu al vostre despatx i que hi entra una noia. Fins aquí, cap problema. Posats a imaginar -i que ningú pretengui veure una vessant ofensiva en la meva descripció-, imagineu-vos un home de vermellor fàcil, d'astorament encara més fàcil, que no està massa acostumat a que les noies li tirin els trastos d'una manera directa. Tot net i polit, assegut en la seva cadira, pensat en els dos mil marrons que té sobre la taula i intentant sortir-se'n de la manera més digna possible. 

Ja tenim la noia al despatx i... sobtadament, tanca la porta del despatx. L'home, sabedor que aquest personatge femení -que anomenarem Neus-, es "lleugereta de cascs" (per dir-ho clar, allò que en altres temps en deien un "puton verbenero"), comença a posar-se nerviós. 

- Hola Neus, què desitges? -diu ell, amb la sospita que alguna cosa estranya passarà.

Ella avança des de la porta fins a la taula d'ell i -fent un saltiró, és baixeta- s'asseu en una punta de la taula, mentre el mira de fit a fit i amb veu de vici animal li diu:

- Et desitjo a tu. Fes-me teva!!! Fa mesos que t'observo i sé que portes una bèstia sexual a les entranyes!!! 

En aquell moment en el que ella desencreua les cames, observa que no porta calces i que hi ha una cosa que brilla en aquell entrecuix calent i vaporós. La suor li comença a caure pel front mentre ella es retorça sobre la taula i comença a apropar-se a ell tot gemegant  i sospirant (aquesta seria de l'espècie gemegatus sospírium). De sobte, es fixa que sobre la taula hi ha com un regueró d'un fluid brillant que surt de l'entrecuix d'ella i, per un moment, té la sensació de tenir un llimac sobre la taula.

-Sí, fes-me teva, tros d'animal!!! Com he esperat aquest moment!!!!! -li diu ella mentre intenta palpar l'entrecuix d'ell.

- Deixa'm!!!!, Deixa'm!!! -diu ell vermell com un titot, debatent-se entre aprofitar aquella oportunitat única i fer-se el digne, tot evitant-se problemes.

- Sigues un home, dona-me-la tota, la vull tota per mi!!!! -li continua insistint ella, mentre ell està a un pas de caure rodó d'un col·lapse.

-Fuig!!!! Marxa!!!! Què t'has cregut!!!!  -li diu ell mentre continua debatent-se entre el que vol fer i el que sap que no ha de fer. Ella, es continua tocant els pits, traient la llengua sensualment i intentant fer que ell mostri una actitud més receptiva envers les seves insinuacions (bé, potser alguna cosa més que insinuacions).

Finalment, algú pica a la porta i ella baixa de la taula. En el moment en que s'obre la porta, amb el Raimon encara tot astorat, la Neus comença a plorar desconsoladament.

- Com has pogut dir-me això Raimon!!! I com has pogut tocar-me d'aquesta manera!!!! Mai m'ho hauria pensat de tu!!! Tan bona persona que semblaves!!! Mai, mai em ficaria al llit amb tu!!!! Ets un home casat i jo també!!!! Jo m'estimo molt el meu marit!!!! Som molt feliços el meu marit i jo!!!!! Quina culpa tinc jo que la teva dona no et satisfaci!!!! -En aquest moment, el plor de la Neus ja és espectacular i esdevé un dantesc.

- Però...però....!!! -intentava dir el Raimon, mentre la persona que hi havia a la porta no entenia res del que estava passant (o potser ho entenia malament).

La Neus surt corrent i plorant del despatx, en Raimon no sap què dir o què fer i la persona de la porta tardarà dos segons en escampar per tota l'empresa que el Raimon, una persona que es creien que era seriosa i treballadora, és un sàtir que s'aprofita de les dones de l'empresa. 

Què us sembla com inici d'una història? Que és increïble? Bé, en una altra estona, ja recuperaré una història que vaig escriure fa temps i aquella sí que és increïble.

M'ha entrat una mica de sed. Vaig a beure una cervesa fresqueta i d'aquí una estona potser faig un altre post. O no.... a la vida mai se sap!!!!

PS: Per cert, frase del dia que m'ha deixa't un amic meu (en contestació a la pregunta "Com ho saps això?") "Jo sé quantes vegades pixes al dia, amb quina mà te l'aguantes i quantes vegades te l'espolses".  Bona, no? Potser una mica barruera, això sí, però brutal!!!