MISÈRIES DELS TEXTOS PASSATS

Aquests dies, estic enfeinat. Com ja deia en el meu anterior post, no tinc temps de res. La lectura, anàlisi i comentari de textos del passat, en un intent de fer-ne una versió actualitzada, modificada i més ajustada a la realitat, em té del tot abduït. Només petits moments em distreuen d'allò que sembla haver-se convertit en l'objectiu més important de la meva vida, almenys a curt termini.

Pensar que totes les coses, tots els escrits, resistiran el pas del temps -jutge impassible i definitiu- és d'una credulitat digne d'algú que no veu més enllà del seu nas. El món i la vida són canviants però, alhora, força racionals i només aquells textos, aquelles històries, amb un important pòsit de credibilitat poden resistir l'efecte del seu anàlisi i la seva contradicció, passat el temps i amb una visió de tots els elements que conformen la trama argumental. 

A vegades, sembla mentida com, petits detalls, poden desvirtuar la confiança del lector en la totalitat de l'argument narratiu. El pas del temps furta a l'escriptor l'apassionament inicial i li proporciona la necessària fredor per tal de traspassar la línia i situar-se en el costat del lector. També li confereix el suficient esperit crític per poder veure quins són els punts febles de la història, poder-los modificar d'una manera racional -en una subtil combinació i coincidència amb la resta d'elements dels fet narrats- i que siguin capaços de captivar a futurs lectors.

Un dels fets més lamentables és que el lector descobreixi incongruències, manca de concreció i contradiccions en un text que -així cal esperar-ho- ha sigut estructurat, treballat i repassat pel seu creador. Veure que els personatges no són capaços de posar-se d'acord sobre fets simples i concrets resta credibilitat a la seva pròpia existència i denota una absoluta improvisació, molt difícil d'amagar. Moltes vegades, és preferible tornar a començar de nou i admetre la misèria del text original. 

Tinc moltes esperances que els esquemes que he fet de cadascuna de les històries, de cadascun dels personatges, de les seves relacions argumentals i de la diferència existent -algunes vegades, absolutes contradiccions- entre els seus fets i les seves converses, tot mantenint-ne l'essència del seu propòsit, sigui reeixit i acabi amb uns relats en els quals el lector pugui veure de forma diàfana de què es parla i quina posició -i actuació- té cada personatge en el conjunt del relat.

Ho deixo, continuo diseccionant cada bri, cada detall, de cada història...

CRÒNIQUES PRETÈRITES

Avui ha sigut un dia distret. Un matí d'aquelarre i una tarda de cròniques pretèrites. El dia ha començat amb força empenta, amb retrobaments amb gent volguda i amb d'altra que em provoca una supina indiferència.

Podria estendrem amb la ressenya d'un aquelarre sublim sobre temes que cada em són més estranys i incomprensibles. No sé si sóc jo el que ja no està disposat -suposo que per coses de l'edat i de la reiteració- a perdre més el temps en coses massa trillades o és que ja no vull continuar donant voltes a les mateixes coses de sempre, sense cap resultat.

Passo a la tarda, en la que he rellegit cròniques pretèrites que em fan tornar a la memòria moments -aparentment- meravellosos i dels que em nego a guardar-ne un mal record. Les bajanades posteriors no han d'ennegrir dues coses: la bona fe amb la que afrontava la vida i la satisfacció de veure com el pas de temps no ennuvola la claredat i tranquil·litat de la meva consciència. Per molt que llegeixo i rellegeixo passatges del meu passat, no trobo cap motiu per renegar de les meves accions i dels meus pensaments. Tots comentem errors, però no en recordo cap que no fos venial o fet sense voluntat de fer mal. 

En el camí de retorn a casa, al tren, mentre posava la ment en blanc i obviava que anàvem com a sardines, feia petites incursions en detalls de les circumstàncies del que abans havia llegit i em quedava glaçat de com les coses poden agafar derives oposades al sentit comú i a la lògica més evident. No s'hi pot fer res, només intentar ser com som i saltar les onades que trenquen a la platja. La resta no té cap sentit i ni cap benefici moral o material. Entre aquells temps i ara només queda el record dels dies viscuts, en una fràgil harmonia entre la felicitat i l'amargor de saber que res és el que sembla i res sembla el que -realment- és.

Ara només queda sopar i dormir. Poca cosa més espero del dia d'avui -bé, sí, potser la classificació del Barça- i poc més em resta esperar del dia de demà, de l'altre, de l'altre, de l'altre...

LECTURES ANTIGUES

Avui no tocava escriure al bloc. Quina gran ximpleria això de tocar o no tocar! Escric per un motiu concret: en ve de gust i constitueix un del pocs plaers mentals -també llegir- que em puc permetre enmig de tanta mediocritat social. Bé, com deia, avui no estava previst que escrivís al bloc, però necessitava descongestionar-me i netejar la matèria gris de mals averanys.

Aquesta tarda -després d'arribar a casa i comprovar que encara queden racons tranquils i raonablement normals- he continuat el procés que vaig encetar fa uns dies de rellegir una història que es va començar a escriure, a diverses mans, fa uns anys. Feia temps que la tenia arraconada i ara estic recuperant els personatges i unes situacions argumentals que -depenent de les mans que han escrit cada passatge concret- ofereixen una diversitat infinita en la gradació de la ficció.

Quan diferents es veuen les coses passat el temps i com es pot arribar a complicar una trama amb només quatre elements inicials que eren -fredament, encara són- ridículs per la seva simplicitat! Sembla mentida com la redacció i la narració d'uns fets pot variar i passar de real a fictícia només amb l'habilitat -algunes vegades, només burda i pretesa habilitat- de cadascuna de les plomes que han engiponat pàgines i pàgines amb línies -algunes, perversa i voluntàriament tortes- nodrides de lletres enverinades que conformen relats més o menys afortunats i creïbles pel lector ocasional.

Subratllar, tatxar, destacar i fer anotacions al marge amb idees noves o més creïbles. Feina dura i que requereix memòria, concentració i un punt de delicadesa envers alguns dels personatges. Moltes vegades, alguns personatges no poden cremar-se abans d'hora. Se'ls ha de deixar créixer una mica més per accentuar la seva posterior caiguda. Són perfils que resulten molt útils i marquen els punts de gir de les històries, tot sorprenent els lectors. 

Només hi ha una cosa clara: aquesta història, escrita amb passió, amb bona i mala fe, amb intencions clares i obscures, i amb una evident riquesa argumental, no pot quedar en un calaix sense que algú la reformi, la faci més creïble i li doni l'oportunitat de ser coneguda per tothom, amb totes les seves llums i ombres.

De moment, vaig a mirar si demà farà fred i si hi ha algun risc de nevada. Fred, nevada... paraules majors i que poden trasbalsar -atesa la mediocritat que esmentava abans- aquesta tranquil·litat -estoica, suïcida però balsàmica- que m'he autoimposat davant de la gran boutade que s'aproxima. Com digué algú, morirem amb un somriure als llavis.

EL CUB (Reptes)

Aquest relat és la conseqüència d’un repte, d’un guant llençat a la cara, caigut al terra i que he volgut recollir. El repte era fer un relat amb forma de cub, en el que els diferents paràgrafs poguessin intercanviar-se, amb coherència argumental, com les 6 cares d’un cub. 

En un cub hi ha dues cares que no tenen connexió directa —la superior i la inferior— i, per tant, podria utilitzar aquest argument —fent que els paràgrafs 1 i 6 no poguessin estar mai junts— per tal de fer el repte una mica més lleuger i fàcil. No, no ho faré. M’agraden els reptes difícils i sense excuses. El podeu recomposar com vulgueu –reordenant els paràgrafs- o podeu fer-ne una història circular (podeu llegir-la fins el final i tornar a començar.

 EL CUB (Reptes)

1.- En Llorenç entra al lavabo i es mira al mirall. Observa aquella persona que ja no reconeix i envers el qual només es pot sentir pena i una certa misericòrdia. Fa temps que la seva vida és un autèntic desordre —des de la marxa de la Sònia— i s’ha convertit en una baixada constant, que només pot  acabar en tragèdia. Al cap d’un moment d’auto-compassió i d’auto-engany, surt de la cambra de bany.

2.- A l’ampli espai que conforma el seu espai vital, observa al seu voltant i visualitza el cub en el que viu. Fins ara no ho havia vist: casa seva és un enorme cub que només ha estat modificat per un tancament impostat pel bany.  Considera que aquesta visió és una metàfora de la seva forma de vida actual: una vida tancada en ell mateix, en una capsa tancada i que no s’atreveix a obrir. De la seva malatia en diuen agorafòbia. Una vegada va veure una pel·lícula de la Sigourney Weaver —Copycat— en la que ella encarnava a una criminóloga que havia adquirit aquesta malaltia d’una manera traumàtica.

3.- Fa hores que no mira si algú —el de la botiga, el del quiosc…— ha deixat alguna cosa a la porta. Fa dies que el timbre no funciona i ha perdut el seu nexe d’unió amb els que freqüenten la seva porta. Fins i tot té la impressió que s’han reduït les visites dels seus amics. De fet, els seus amics han minvat com la marea al gener. Fa un gran esforç i obre la porta. Primer l’entreguarda i intenta mirar si hi ha alguna cosa sense haver-la d’obrir del tot. No ho aconsegueix i l’obre una mica més. Res de res, no hi ha res! Fins i tot aquells que cobren per venir , ja no venen!

4.- Decepcionat de la vida, agafa una poma i trenca el cuc que li rosega l’estòmac. Aquesta fruita no és com la del poble, allà al Segrià, ni té aquell gust. De sobte, recorda els anys feliços de la seva infància. Pensa que potser mai havia d’haver vingut a Barcelona, que des d’allà també podria fer la seva feina… Aquesta poma li ha alleugerit la gana, però li ha deixar orfe l’ànima!

5.- Fa un pensament i es posa a escriure un relat que li han demanat des de la seva editorial. Ho intenta una i una altra vegada, però no està en el seu millor moment creatiu. Finalment, intenta buscar inspiració en algun dels blocs que segueix. A vegades, enmig d’una vivència aliena, pot sorgir una història fantàstica. No és el cas i, desesperat, dóna voltes i més voltes per l’estança, en un intent de tornar a trobar una inspiració que fa dies va fugir. L’intent és fallit.

6.- S’estira al sofà-llit per dormir una mica. No recorda la darrera vegada que va fer una dormida en condicions. Dormir s’ha convertit en un repte més. Els seus moments de son són breus i distants. No encadena més de dues hores seguides adormit. Passada una estona, es desperta d’un son breu. Seu al bordó del sofà amb les mans entre el cap. L’esgotament continua augmentant i ja no sap quant de temps serà capaç de suportar-ho. S’hi està una estona, amb la ment en blanc, amb el desig que tot s’acabi i amb la vana esperança de poder modificar el destí.

Doncs au, ja està, ja l’he parit! Ara només cal que algú em faci una crítica  —a ser possible constructiva— o que em proporcioni noves idees  —un be força escàs i que s’agraeix en els temps que corren—.

FREDS I SILENCIS

Som amos del que callem

i esclaus del que diem.

Konrad Adenauer

Aquesta frase, que encapçala el post, és una de les veritats més absolutes que he tingut l'oportunitat d'escoltar. N'hi ha una altra que també és molt definitòria: Valg més pel que callo que pel que dic.

Fa una estona, estava escrivint una història sobre un personatge que va callant, aguantant i acumulant mala llet (dit finament -a l'abast de l'enteniment dels kumbaiàs de pro-, ressentiment). De sobte, arriba un dia en el que, davant d'un fet extraordinari, decideix cremar les naus i, sabedor que el seu món pot esmicolar-se en un breu període de temps, decideix vomitar tota la bilis que ha acumulat durant anys. Malgrat pugui semblar-ho, no és una reacció irreflexiva i sense un objectiu concret. Tampoc és una acció basada en raonaments eteris i sense sentit: aquest moviment ha estat assajat, mentalment, més de mil vegades. Només la prudència i un -per alguns- caduc sentit del pudor -combinat amb unes coses que els antics en deien honor i dignitat- han impedit avançar l'esclat de tot plegat. Aprofito per dir que recullo el guant del repte que em llança una amiga. Es tracta d'escriure sobre un cub que, si comencem a llegir-lo per qualsevol de les seves cares i continuem llegint per una altra cara, sense un ordre fix, aconseguirem sempre una història coherent. D'acord, m'ho apunto i m'ho rumio. De moment, no hi podré treballar, malgrat em fa il·lusió pel propi repte i per l'amiga que me'l proposa. Aquest mes he estat convidat a un compromís molt especial i m'he de preparar el meu parlament i la meva argumentació sobre la teoria que exposaré. Segurament, versarà sobre la veritat, la mentida i les conseqüències morals i materials del mal ús d'ambdues possibles versions en la percepció i explicació de les coses.

Avui fa fred, però no el fred que jo m'esperava. Aquests darrers dies semblava -pel que deien els meteoròlegs del pessebre- que el fred havia de ser excepcional. Bé, sí, fa fred però és suportable i tampoc durarà tants dies com per fer mal si es prenen unes mínimes precaucions. Com a la resta de coses de la vida, tampoc cal fer gaire comèdia innecessària, en aquest sentit.
El que em preocupa és un altre fred. És un fred interior, que em neix a les entranyes. És un fred desnaturalitzador, que sembla voler aconseguir apagar la flama que m'impulsa a llevar-me cada matí i a afrontar el surrealisme més extrem -provocat per autèntics lerdos (com m'agrada i quina sonoritat i exactitud de significat que té aquesta paraula castellana, en la seva segona accepció!), amb un estoïcisme que faria empal·lidir i meravellar al propi Zenó de Cítion. És aquell fred que preveig previ a la renúncia definitiva. No ho sé! Potser ja és hora de deixar-ho tot, de variar el rumb i buscar altres destins, altres metes, altres objectius. D'altra banda, potser aquest fred és indicatiu de que ha arribat el moment de deixar de buscar res més, de treure els dits dels botons laterals del ping-ball, de deixar que la bola desaparegui entre els dos comandaments i esperar que s'encengui un rètol il·luminat al frontal que, tot parpellejant, anuncii el Game Over definitiu.