AMUNT I AVALL

Aquesta setmana ha sigut un amunt i avall constant. No em queixo, ha sigut prou distret i instructiu, malgrat he tornat a sentir vergonya aliena.

Un breu -no cronològic- resum (segur -seguríssim- que em deixo alguna cosa):

1.- Una senyora -cobradora pública, per més detall- s'ha vist retratada davant del món, masturbant-se. He vist el vídeo i puc assegurar que he vist millors -almenys més explosives i frenètiques- masturbacions. El que em sobta és que sigui tan curta (com curta és la seva masturbació) i hagi deixat que el vídeo se li escapés de les mans. Bé, una nova mostra del coeficient dels nostres governants, autèntics indigents intel·lectuals.

2.- Ja ho diuen que, en temps de guerra, qualsevol forat és trinxera i el Govern ha trobat un substitut per l'Eurovegas. El més curiós és que es diu Barcelona noséqué i ho faran a Tarragona. Us imagineu que l'equip de bàsquet de Los Àngeles es digués Chicago Bulls? Doncs això... molt patètic tot plegat! Em sembla que tot aquest assumpte serà un gran bluf.

3.- Anem camí del rescat -a hores d'ara, crec que ningú ho pot dubtar- però l'amic Marianico El corto, ho va allargant i va fent créixer el deute fins -això penso- que passin les eleccions a Galícia i al País Vasc. Sempre són primer els seus interessos, pel davant del interessos generals!!!

4.- Aquesta darrera setmana he tingut la sensació -ara ja seriosament- de que això no té remei. De fet, penso que no volen que s'arregli. No es pot ser tan sapastre i anormal, per prendre decisions tan desafortunades! La darrera: els aturats al bosc. Pot ser brutal veure a un pixa-pins de Can Fanga netejant el bosc i intentant no fer-se mal en l'intent. 

Doncs bé... Només era això, res d'important. Tot plegat, algú enterrarà l'últim i apagarà la llum quan marxi.  Què n'és de trist tot plegat!!!!

CIRC !!!!

Vagi, com a preàmbul, la següent afirmació: aquesta és una foto -magnífica foto de grup de treball- premonitòria i avançada d'un futur pròxim.

Mentre visc en el meu núvol -que no vull abandonar!!!-, contemplo la resposta als moments social i econòmicament complicats que vivim: res, no hi ha resposta!!! Bé, sí, les maniobres habituals de distracció del personal -baralles internes entre polítics del mateix partit (xucla-sangs pels amics), anar marejant la perdiu (sense prendre cap decisió de pes), criticar-ho tot sistemàticament (amnèsicament, com si no haguessin governat els darrers vuit anys) i un llarg etc. de tics coneguts i massa trillats que no serveixen per la situació actual. 

I tot plegat, serveix d'alguna cosa? Doncs no, molt em temo que no!!! Només serveix per acabar d'enfonsar el vaixell d'una manera controlada i sense que els de dalt es facin mal (veritables culpables de la situació).

Cada dia em sento més aliè a tot aquesta gasòfia; cada dia em sembla tot plegat més lamentable!!! Potser el que em sembla més repugnant és veure aquesta bis de dignitat impostada que es gasten alguns quan parlen aquí, mentre posen el cul quan van allà. No és preferible acabar amb aquesta agonia, ara que l'actual sistema s'ha mostrat completament inoperant i només sostenible en temps de bonança -endeutant-nos, clar!-, fent un pas al front, dient les coses pel seu nom i renunciant a fer veure que som el què no som? Potser alguns pensen -interessadament, per evitar el final del seu pessebre- que no.

Sempre he dit que els problemes s'han d'afrontar. Si els rodegem o els saltem, tot obviant-los, els tornem a trobar, complicats i augmentats. Això és el que ha passat: tothom negava la evidència i obviava la situació, esperant que passessin els seus quatre anys i que el que arribés al darrera es trobés el pastel, mentre ells cobraven la generosa pensió que entre tots els regalem per decisió seva (quin curiós teorema!), sense estar cotitzant els anys que són obligatoris per la resta de la humanitat. I és que alguna cosa de masoquisme nia entre el que ell anomenen la ciutadania, amb una flegma i redundància que jo ja considero despectiva i burlesca. 

Vaig a fer un most i a rebuscar entre les coses del calaix dels mals endreços. És imprescindible que trobi un nas de pallasso -que ja he utilitzat en altres ocasions- d'un brillant làtex vermell. No es pot assistir a segons quines cites sense anar convenientment vestit per l'ocasió!!!

SENSACIÓ DE LLIBERTAT

A la vida, molt de tant en tant, gaudeixo d'èpoques en les quals sento una intensa sensació de llibertat. Ara, sembla que he iniciat una d'aquestes èpoques. Algú en podria dir semenfotisme, però no és això: és la percepció de que poques coses poden pertorbar-me i, en tot cas, positivament. 

Tinc el sentiment de no pertànyer a res i a ningú, de no trobar-me coartat per res i de poder fer i dir -amb respecte, malgrat pugui semblar el contrari- el que consideri oportú. Tot plegat, l'esdevenidor serà el que hagi de ser i s'ha acabat!

Aquest matí -carregat de mil activitats a primera hora- ha sigut gratificant. Malgrat l'acumulació de coses a fer, de visites imprevistes i de pollastres diversos i sobrevinguts, crec que l'he superat amb nota. Aquestes són les coses que em fan trempar: veure que coses raonables es solucionen de forma ràpida i efectiva. 

Avui, quan he arribat a casa, una sorpresa: un veí -aquell amb el que intercanvio prunes per melons i diverses coses més- m'ha portar unes ensaïmades de Mallorca i sobrassada. Ell hi té casa des de fa anys i, sempre que hi va, té la gentilesa de portar-me'n. D'igual manera, jo l'abasteixo d'embotit, bolets i altres viandes de muntanya. Aquesta és la relació franca i cooperativa que valoro en les persones. Un gran veí, sí senyor!

I poca cosa més. De moment, gaudint de quatre segons i mig de tranquil·litat, de dos segons de satisfacció i d'un minut de reflexió sobre els darrers temps, intentant fer fil amb tot de coses que, aïlladament no tindrien cap importància, però que en conjunt i relacionant-les... tenen molt suc i no es poden rebutjar com argument bàsic d'alguna història (amb una mica més de sal i pebre, és clar!).

CONTRASTOS PREVISTOS

El cap de setmana s'acaba. Res de nou, tots els caps de setmana s'acaben! Sí, però aquesta propera setmana pot ser diferent. El més important no és el cap de setmana que s'acaba, sinó la propera setmana. N'espero molt d'aquesta propera setmana, tal com n'he obtingut molt d'aquesta passada.

Demà serà un dia frenètic -almenys a primera hora- i pot marcar un nou punt d'inflexió força important. Veuré un altre intent de fer passar per espontània una cosa estudiada i planificada? Segurament sí, però tampoc és estrany o infreqüent. Potser caldria esperar una altra cosa, quan he vist posar en pràctica aquest procediment cents de vegades? No... evidentment, no.

Retorna setembre amb tot el que significa: retorn, retrobament, nou foc a partir de brases velles, uns primers dies tranquils -això espero-  i el començament d'un nou cicle de llums i ombres, de somriures i llàgrimes. De fet, tot plegat no és altra cosa que un gran escenari en el que tothom hi té un raconet per representar la seva pròpia tragèdia. En moments puntuals, els diferents personatges de l'auca interrelacionen i fan que les seves pròpies històries s'entrellacin, malgrat mai deixen de ser les seves històries particulars. En cap moment es teixeix una història comuna, només hi ha punt d'encontre -i de desencontre- de les diferents històries particulars. És trist però és així!

Com deia abans, els propers dies -com han estat aquests darrers- poden ser força interessants. Quan el vaixell s'enfonsa, les rates l'abandonen... o, almenys, intenten quedar al marge de la responsabilitat de de tot allò que ha portat a l'enfonsament. Salvar els mobles, crec que en diuen (altrament expressat per: "No el conec i no en sabia res; jo només passava per allí"). Per Déu, quins grans patriotes! Bé... jo en diria "patrioters de saló amb interessos consolidats i preferents (els seus, clar!)". Estic molt encuriosit per saber com evoluciona tot plegat. M'agradarà molt veure com reaccionen aquests que dominen la dialèctica i la postureta digna -és un dir; alguns ni això-, i que encara no han tingut l'oportunitat de fer demostracions pràctiques de la seva sapiència. Veurem també què passa amb aquests que només han anat fent la viu-viu, amagats darrera un discurs fals, mentider i canviant segons les necessitats del moment (que a hores d'ara ja ningú es creu, per reiteradament incomplert).
S'acosten temps interessants, molt interessants!!!

DONAR VIDA AL TEMPS.

Fa unes hores donava, com cada dissabte abans de dinar -a molt tardar, al vespre-, corda al rellotge de casa. Avui els fan amb funcionament a  piles -molt bones imitacions de carrilló- i, segurament, més exactes en la mesura del temps. 

Aquest no; aquest és d'aquells que necessita corda cada 7 dies i que un oblit pot fer que es pari. També, atenent al temps, s'avança una mica o s'endarrereix (s'ha de regular pel pèndul). Ho toca tot: quarts, mitges, hores... Un autèntic festival de música!!!

Enfilat en una cadira, posant-lo a l'hora exacta, fent girar la maneta extraïble en cadascuna de les tres cordes (realment tires d'acer enrotllades, com si d'un metro per mesurar mides es tractés) i, finalment tornar a tancar la tapa frontal fins a la propera setmana.

Suposo que, tot plegat, forma part d'aquells rituals que tots ens auto-imposem però que ens resulten plaents i satisfactoris. Donar corda a aquest rellotge és una metàfora -il·lusòria i il·lusa- del domini del temps. Quan ell es pari, quan jo ja no li pugui donar corda, significarà que el meu temps també s'haurà acabat (una altra conclusió o afirmació falsa i il·lusòria).

Des del sofà en el que faig la migdiada -a la sala d'estar- veig aquest rellotge i és la primera imatge que em ve als ulls quan em desperto. Aquesta tarda, quan ja tenia part d'aquest post escrit i acabat de despertar de la migdiada, he decidit desfer el temps i començar a repassar correus des de principis d'any. Volia veure l'evolució d'un tema i comprovar a partir de quin moment s'havia convertit en imprescindible buscar una excusa -miserablement poruga- per "desaparèixer" o desvincular-se d'un projecte. Els projectes tenen aquestes coses: la gent entra i surt, va i ve, mostren les seves afinitats o crítiques, contribueixen amb les seves idees -qui les té, clar!- o es limiten a estar... Potser en això rau la l'èxit o el fracàs dels projectes: en les ganes d'implicar-se de qui en forma part o de en quin moment ja no se'n desitja formar-ne part. El que queda molt lleig i retrata molt bé al personal és la forma d'abandonar el projecte: només cal dir-ho, no cal buscar rebuscades excuses tretes de mons il·lusoris, increïbles, surrealistes i inconcebiblement desproporcionades. Tot plegat, formar part d'un projecte és voluntari!!!!

Avui he continuat (re)escrivint una mica en el relat del Sergi i el Sandro (m'agrada aquest nom. Em recorda a altres temps i el noto molt proper). He d'incidir una mica més en el caràcter sorneguer del Sandro i en el seu paper de transmissor del missatge que s'intenta difondre. De moment, ara hauré de deixar una mica aparcat aquest relat. Fa una estona acabo d'adonar-me'n -començo a repapiejar- que tinc pendent de lliurar un relat pel dilluns. Per sort, puc fer-ho per correu electrònic, però encara queda alguna cosa -bé... algunes!- per acabar de polir i no estic massa sobrat de temps. Sempre el temps... el temps... el temps!

Al final, ja no sé si aquest matí donava vida al temps o, contràriament, donava temps a la vida.