DONAR VIDA AL TEMPS.

Fa unes hores donava, com cada dissabte abans de dinar -a molt tardar, al vespre-, corda al rellotge de casa. Avui els fan amb funcionament a  piles -molt bones imitacions de carrilló- i, segurament, més exactes en la mesura del temps. 

Aquest no; aquest és d'aquells que necessita corda cada 7 dies i que un oblit pot fer que es pari. També, atenent al temps, s'avança una mica o s'endarrereix (s'ha de regular pel pèndul). Ho toca tot: quarts, mitges, hores... Un autèntic festival de música!!!

Enfilat en una cadira, posant-lo a l'hora exacta, fent girar la maneta extraïble en cadascuna de les tres cordes (realment tires d'acer enrotllades, com si d'un metro per mesurar mides es tractés) i, finalment tornar a tancar la tapa frontal fins a la propera setmana.

Suposo que, tot plegat, forma part d'aquells rituals que tots ens auto-imposem però que ens resulten plaents i satisfactoris. Donar corda a aquest rellotge és una metàfora -il·lusòria i il·lusa- del domini del temps. Quan ell es pari, quan jo ja no li pugui donar corda, significarà que el meu temps també s'haurà acabat (una altra conclusió o afirmació falsa i il·lusòria).

Des del sofà en el que faig la migdiada -a la sala d'estar- veig aquest rellotge i és la primera imatge que em ve als ulls quan em desperto. Aquesta tarda, quan ja tenia part d'aquest post escrit i acabat de despertar de la migdiada, he decidit desfer el temps i començar a repassar correus des de principis d'any. Volia veure l'evolució d'un tema i comprovar a partir de quin moment s'havia convertit en imprescindible buscar una excusa -miserablement poruga- per "desaparèixer" o desvincular-se d'un projecte. Els projectes tenen aquestes coses: la gent entra i surt, va i ve, mostren les seves afinitats o crítiques, contribueixen amb les seves idees -qui les té, clar!- o es limiten a estar... Potser en això rau la l'èxit o el fracàs dels projectes: en les ganes d'implicar-se de qui en forma part o de en quin moment ja no se'n desitja formar-ne part. El que queda molt lleig i retrata molt bé al personal és la forma d'abandonar el projecte: només cal dir-ho, no cal buscar rebuscades excuses tretes de mons il·lusoris, increïbles, surrealistes i inconcebiblement desproporcionades. Tot plegat, formar part d'un projecte és voluntari!!!!

Avui he continuat (re)escrivint una mica en el relat del Sergi i el Sandro (m'agrada aquest nom. Em recorda a altres temps i el noto molt proper). He d'incidir una mica més en el caràcter sorneguer del Sandro i en el seu paper de transmissor del missatge que s'intenta difondre. De moment, ara hauré de deixar una mica aparcat aquest relat. Fa una estona acabo d'adonar-me'n -començo a repapiejar- que tinc pendent de lliurar un relat pel dilluns. Per sort, puc fer-ho per correu electrònic, però encara queda alguna cosa -bé... algunes!- per acabar de polir i no estic massa sobrat de temps. Sempre el temps... el temps... el temps!

Al final, ja no sé si aquest matí donava vida al temps o, contràriament, donava temps a la vida.