dissabte, 1 de setembre del 2012

DONAR VIDA AL TEMPS.

Fa unes hores donava, com cada dissabte abans de dinar -a molt tardar, al vespre-, corda al rellotge de casa. Avui els fan amb funcionament a  piles -molt bones imitacions de carrilló- i, segurament, més exactes en la mesura del temps. 
Aquest no; aquest és d'aquells que necessita corda cada 7 dies i que un oblit pot fer que es pari. També, atenent al temps, s'avança una mica o s'endarrereix (s'ha de regular pel pèndul). Ho toca tot: quarts, mitges, hores... Un autèntic festival de música!!!
Enfilat en una cadira, posant-lo a l'hora exacta, fent girar la maneta extraïble en cadascuna de les tres cordes (realment tires d'acer enrotllades, com si d'un metro per mesurar mides es tractés) i, finalment tornar a tancar la tapa frontal fins a la propera setmana.
Suposo que, tot plegat, forma part d'aquells rituals que tots ens auto-imposem però que ens resulten plaents i satisfactoris. Donar corda a aquest rellotge és una metàfora -il·lusòria i il·lusa- del domini del temps. Quan ell es pari, quan jo ja no li pugui donar corda, significarà que el meu temps també s'haurà acabat (una altra conclusió o afirmació falsa i il·lusòria).
Des del sofà en el que faig la migdiada -a la sala d'estar- veig aquest rellotge i és la primera imatge que em ve als ulls quan em desperto. Aquesta tarda, quan ja tenia part d'aquest post escrit i acabat de despertar de la migdiada, he decidit desfer el temps i començar a repassar correus des de principis d'any. Volia veure l'evolució d'un tema i comprovar a partir de quin moment s'havia convertit en imprescindible buscar una excusa -miserablement poruga- per "desaparèixer" o desvincular-se d'un projecte. Els projectes tenen aquestes coses: la gent entra i surt, va i ve, mostren les seves afinitats o crítiques, contribueixen amb les seves idees -qui les té, clar!- o es limiten a estar... Potser en això rau la l'èxit o el fracàs dels projectes: en les ganes d'implicar-se de qui en forma part o de en quin moment ja no se'n desitja formar-ne part. El que queda molt lleig i retrata molt bé al personal és la forma d'abandonar el projecte: només cal dir-ho, no cal buscar rebuscades excuses tretes de mons il·lusoris, increïbles, surrealistes i inconcebiblement desproporcionades. Tot plegat, formar part d'un projecte és voluntari!!!!
Avui he continuat (re)escrivint una mica en el relat del Sergi i el Sandro (m'agrada aquest nom. Em recorda a altres temps i el noto molt proper). He d'incidir una mica més en el caràcter sorneguer del Sandro i en el seu paper de transmissor del missatge que s'intenta difondre. De moment, ara hauré de deixar una mica aparcat aquest relat. Fa una estona acabo d'adonar-me'n -començo a repapiejar- que tinc pendent de lliurar un relat pel dilluns. Per sort, puc fer-ho per correu electrònic, però encara queda alguna cosa -bé... algunes!- per acabar de polir i no estic massa sobrat de temps. Sempre el temps... el temps... el temps!
Al final, ja no sé si aquest matí donava vida al temps o, contràriament, donava temps a la vida.

6 comentaris:

  1. "Des del sofà en el que faig la migdiada -a la sala d'estar- veig aquest rellotge i és la primera imatge que em ve als ulls quan em desperto." (L'EXORCISTA)

    I quina creus que seria l'última imatge que voldries que et vingués als ulls abans de la mort física?

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Onze
      Aquesta pregunta és fenomenal. Doncs m'agradaria veure un lloc, un paratge que em provoca una inusual relaxació i que em proporciona una immensa pau interior.

      Petons

      Elimina
  2. "...un paratge que em provoca una inusual
    relaxació i que em proporciona una immensa
    pau interior." (L'EXORCISTA)

    Marranot!;-)

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Onze,
      Doncs mira... en els darrers moments es busca pau, plaer visual... i totes aquestes coses!
      Petons

      Elimina
  3. Quants cops has mort? De mort físic, vull dir...

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  4. Hola Onze,
    Doncs mira... Desconec quantes vegades m'he reencarnat. Ho sento!
    Petons

    ResponElimina