Vagi, com a preàmbul, la següent afirmació: aquesta és una foto -magnífica foto de grup de treball- premonitòria i avançada d'un futur pròxim.
Mentre visc en el meu núvol -que no vull abandonar!!!-, contemplo la resposta als moments social i econòmicament complicats que vivim: res, no hi ha resposta!!! Bé, sí, les maniobres habituals de distracció del personal -baralles internes entre polítics del mateix partit (xucla-sangs pels amics), anar marejant la perdiu (sense prendre cap decisió de pes), criticar-ho tot sistemàticament (amnèsicament, com si no haguessin governat els darrers vuit anys) i un llarg etc. de tics coneguts i massa trillats que no serveixen per la situació actual.
I tot plegat, serveix d'alguna cosa? Doncs no, molt em temo que no!!! Només serveix per acabar d'enfonsar el vaixell d'una manera controlada i sense que els de dalt es facin mal (veritables culpables de la situació).
Cada dia em sento més aliè a tot aquesta gasòfia; cada dia em sembla tot plegat més lamentable!!! Potser el que em sembla més repugnant és veure aquesta bis de dignitat impostada que es gasten alguns quan parlen aquí, mentre posen el cul quan van allà. No és preferible acabar amb aquesta agonia, ara que l'actual sistema s'ha mostrat completament inoperant i només sostenible en temps de bonança -endeutant-nos, clar!-, fent un pas al front, dient les coses pel seu nom i renunciant a fer veure que som el què no som? Potser alguns pensen -interessadament, per evitar el final del seu pessebre- que no.
Sempre he dit que els problemes s'han d'afrontar. Si els rodegem o els saltem, tot obviant-los, els tornem a trobar, complicats i augmentats. Això és el que ha passat: tothom negava la evidència i obviava la situació, esperant que passessin els seus quatre anys i que el que arribés al darrera es trobés el pastel, mentre ells cobraven la generosa pensió que entre tots els regalem per decisió seva (quin curiós teorema!), sense estar cotitzant els anys que són obligatoris per la resta de la humanitat. I és que alguna cosa de masoquisme nia entre el que ell anomenen la ciutadania, amb una flegma i redundància que jo ja considero despectiva i burlesca.
Vaig a fer un most i a rebuscar entre les coses del calaix dels mals endreços. És imprescindible que trobi un nas de pallasso -que ja he utilitzat en altres ocasions- d'un brillant làtex vermell. No es pot assistir a segons quines cites sense anar convenientment vestit per l'ocasió!!!
I et faràs fotito i la ensenyaràs?...
ResponEliminaÉs el que es fa, oi? foto per demostrar que tot va bé i que no passa res.
Des del meu refugi, uns bessets desinfectats!!
Hola Sa Lluna,
EliminaIntentaré fer la foto -a ser possible, de grup- i així deixaré constància de que tot va bé.
Que et vagi bé al refugi!!!
Bessets naturals.
Sempre som davant la timba!
ResponEliminaA què esperem, doncs?
Sí que hi ha un ocell d'ales immenses que ens empara,
i no només això perquè aquest ocell ens sap de memòria.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Hola Onze,
EliminaEsperem? No sabia que esperéssim res.
L'ocellot que ens sobrevola...
Petons ;-)
Sempre hi ha, qui com jo, ho espera TOT, tot.
ResponEliminaI no. No és un ocellot, sinó que és un OCELL d'ales Immenses que ens empara.
Hola Anònim (presumiblement Onze?)
EliminaDoncs no es qüestió de decebre't, no?
Bé, llavors li direm ocellàs.
Petons
Sí, sí, sóc jo!
ResponEliminaRes de dir-li ocellàs; no és una gallina!
Què et sembla si li diem:
L'Au que plana majestuosament
batent les seves ales daurades
(ella partany al cel).
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Hola Onze,
EliminaDoncs molt bé, diem-li així!
Petons
M´he perdut!!
ResponEliminaAlgú em vol tornar a casa??
Bessets.
Hola Sa Lluna,
Eliminadóna'm la mà i jo et retornaré a casa teva!
Bessets retrobats!