MOMENTS

La paciència és un arbre d'arrel amarga, 

però de fruits molt dolços.

Proverbi persa.

Tots necessitem uns moments de calma, d'abstracció, de buit mental. Darrerament no tinc oportunitat de gaudir de gaires moments d'aquests per diverses circumstàncies que no venen -o sí- al cas. Només em cal paciència per veure caure el fruit madur de l'arbre. Com diu el proverbi persa que obre aquest post, no cal tenir pressa per menjar-te les arrels de l'arbre. Saber esperar per poder abastar el seu fruit és més productiu i satisfactori.

Espero amb fruïció però amb estoïcisme impertorbable la caiguda de la fruita madura. Només cal esperar que tot torni al seu lloc, que tot torni a ser el que era. Mica en mica -detalls, petites demostracions- marquen un camí clar i -espero- sense retorn.

Fa setmanes que he de limitar la meva activitat bloquera, fonamentalment, al cap de setmana. No tinc temps!!!! Necessitaria un dia de 30 hores. He començat un parell de nous projectes que estan absorbint el poc temps lliure que tenia. No ho faig a desgrat, tot sigui dit. Ans al contrari, aquests dos nous projectes -un literari i un altre no literari- crec que em proporcionaran grans satisfaccions. Tots dos projectes es podrien emmarcar en allò que m'agrada anomenar com "La caça del pallús".

Tinc un altre tema mig "adormit" que em penso que tornaré a desvetllar. Hi ha temes que s'han de deixar "dormir" un temps per tal que el personal es confii. Passat un temps, s'han de recuperar i desenvolupar-los en noves facetes i variants. Com deia un mestre meu, "La pressió psicològica és un poliedre de mil cares i arestes, totes diferents i totes embriagadores".

La vida és també així mateix: amb mil cares i mil arestes. Només cal saber gaudir-ne i aprofitar cada oportunitat per un pas endavant, sense dubtes i sense vacil·lacions.

CARDADORS DE LLANA

El meu padrí em va dir que hi havia dues menes de gent: els qui carden la llana i els qui s'enduen la fama. Em va recomanar que mirés de ser al primer grup; hi havia menys competència. 

Indira Gandhi, política índia (1917-1984)

Hi ha dies -setmanes- en les que tens la sensació d'estar "pel mig" d'una manera necessària però incòmoda. No sento cap plaer -bé, sí, una mica sí- en veure com les coses acaben venint a la meva corda. Ho trobo molt lamentable, ho trobo molt evitable. Només cal no voler -d'una manera malaltissa i obsessiva- la fama. Tan senzill com això!

Quan es vol la fama i la cagues, tothom ho sap (més si ets un anormal que fa públiques i publicites als quatre vents les teves limitacions). Si només aspires a cardar la llana -d'una manera anònima però efectiva, sense focs d'encenalls- ningú sap si l'has cagat o no.

Si fas les coses d'una manera irreflexiva, prioritzant la bava gratuïta -tots som molt amiguets, kumbayà, Déu Meu!- davant de la efectivitat, només pots aconseguir que passats uns dies quedis en evidència -com el cul-, tu i la teva actitud servil, davant dels canvis de rumb -de fet mai no en tenen de rumb fix- d'altres anormals de la teva mateixa estofa.

Aquesta darrera setmana he gaudit molt. Gaudeixo molt quan veig que les coses tenen un principi i un final i quan aquest final és reeixit. Normalment, ho és per una bona planificació i per una bona aplicació de les directrius preestablertes, sense desviar-se'n segons bufa el vent. També he gaudit de la companyia d'aquells que sempre estaran allà, vigilants i protectors. Un festival, perquè enganyar-nos!

Ja fa temps que estic molt atrafegat amb qüestions sobrevingudes i que impliquen modificacions d'uns hàbits que intento seguir d'una manera rígida. Fer-ho és una manera d'alliberar-me de vicis i costums que ara no vull seguir. Aquesta propera setmana podré acabar -o, com a mínim, fer avançar substancialment- diversos temes que tenia mig encallats o pendents d'altres moviments que no depenien de mi. Vaig acumulant, això sí, totes les bajanades que -en una demostració més de manca de cervell- em va trametent el meu indigent intel·lectual particular. Potser en un futur pròxim ho hauré d'utilitzar.

D'altra banda, estic meravellat de com canvien algunes relacions i de com es produeixen buits quan algú pensa -a vegades, provoco voluntàriament oferir aquesta imatge- que estàs navegant en un mar d'incerteses. Aquesta propera setmana, demandaré una mostra de fermesa, de decisió a qui sé que li costa una barbaritat prendre decisions. No és un acte de mala fe. Jo penso que és un acte de sinceritat i de coherència i que altres actes com aquest són els que hauria de promoure per tal d'adquirir mèrits -dels reals, dels que calen, dels que són necessaris- que ningú li està demandant. Aquests són els millors, els que ningú et demanda i que estan destinats a millorar les coses sense esperar res a canvi. No són un exercici de "Patum de lluïment" gratuïta -com m'agrada dir a mi i que tant agrada a alguns-, però és un actiu que es pot utilitzar en qualsevol moment, afegint un valor més als que ja l'adornen. No sé si li podré fer entendre, però ho intentaré de bona fe.

Estic content. M'he assegurat un parell de coses que m'interessaven molt. No són coses grans -però sí grans coses-, ni espectaculars, ni tampoc d'aquelles que es veuen a simple vista. Has de mirar amb molta atenció, estudiar el panorama i l'entorn i establir connexions entre els diferents elements. No és un exercici fàcil a l'abast de tothom. En tot cas, crec haver posat els fonaments sobre els que podré construir una solida estructura.

Demà més. Ara toca sopar...

VICIS I VIRTUTS (RECONSTRUCCIÓ)

La virtut no consisteix en abstenir-se del vici, 

sinó en no desitjar-lo 

George Bernard Shaw

Aquest és un d'aquells post que he escrit i reescrit mil vegades. Vaig començar ahir al matí i l'he anat modificant segons els diferents canvis d'humor i de visió de la patètica realitat.

Aquests dies estic una mica atrafegat, una mica estressat. Estic reconstruint la meva vida i el meu entorn. Alguns esdeveniments fan que obrim els ulls i ens n'adonem de la futilitat de les coses, de com n'és d'inútil lluitar per intentar canviar allò que és intrínsec del fet mateix.

Fa uns dies que estic donant voltes a fets importants. Hauria de prendre la decisió i prou, però sempre em queda aquell dubte sobre el camí que m'ha de portar a l'objectiu. L'objectiu ja fa temps que el tinc clar i és volgut per ser inevitable.Davant dels fets inevitables només cal decidir quin és el camí que ens ha de portar a l'esdeveniment que ho desencadeni tot. El fet, pròpiament, no cal ni discutir-lo ni tampoc intentar evitar-lo en un acte desesperat, inconscient, irreal i, en molts casos, patètic. Podem evitar allò que, per definició, és inevitable? No. Doncs siguem capaços d'afrontar-ho amb la major dignitat possible.

Com ve a dir la frase que obre aquest post, no ens hem de conformar amb ser capaços de rebutjar una cosa, ans al contrari, hem de ser capaços de no considerar-la de principi. Hem de renunciar a segons quines coses sense considerar-les? Algú podria dir que tot s'ha de considerar i que tot és estimable i valorable. No, no és així. Hi ha temes que no mereixen consideració, valoració o discussió. Són temes bàsics i molt lligats a la moral i ètica de cadascú. Cal replantejar-se els valors com la vida, la mort, l'amistat, la traïció... Jo crec que tothom té molt clar què en pensa de cadascun d'aquests temes i què està disposat a fer per defensar la seva posició. Hi ha coses que són com són i no d'una altra manera.

6000! I ALTRES COSES.

Sí, ahir,una amiga meva va ser la visitant 6000 d'aquest engendre patètic i lamentable -com el seu autor- però que té una cosa en comú amb ell: és com és i no d'una altra manera.

No hi ha mitges tintes ni subterfugis. No hi ha sortides de kumbayà vingut a més.He posat una imatge típica d'aquests éssers que són objecte del meu odi -és una manera de dir-ho- més profund per celebrar tan magne esdeveniment.

La vida? La vida continua igual. Bé, igual no. Mica en mica, es va veient el llautó de cadascú i quines són les virtuts i defectes que ens adornen. No, amics, no són tot flors i violes, oi? Només els el principi; que ningú es posi nerviós! Encara queda molta fatiga de combat per aguantar, molta guerra psicològica. Ara només hem començat a mesurar les forces de cadascú... i ja han aflorat els nervis histèrics! Temps, tot és qüestió de temps!

Cada dia visc més relaxat, sabedor que seran els errors -greus- aliens els que em permetran fer evident allò que sempre havia dit i que semblava que era una simple retòrica. No hi ha res més impressionant i plaent que veure com un enemic es penja amb la seva pròpia corda!!! 

Avui desaparec un parell de dies. A darrera hora d'aquest matí ja he fet el que tenia que fer i fins dilluns no tinc cap altre compromís que ser feliç i estar relaxat. Dilluns m'espera el pinyoleg per fer-me una carnisseria a la boca, però això serà dilluns. Ara només cal pensar en el proper moviment...

ESPANTATS (PUTOS COVARDS) S.L.

No us espanteu, ara ja no hi podeu fer res. Per moltes il·lusions que us feu, tothom ja ha fet la seva aposta i -molts, la majoria- no seran capaços d'aguantar fins el final (coses de només haver viscut bé). Tot plegat només pot acabar d'una manera: malament. 

Acabarà malament per diversos motius: per un mal principi, producte de no tocar de peus a terra i fer volar coloms mentre el món s'enfonsava al nostre voltant; per una mala gestió, conseqüència de gestors mediocres que han negat la evidència i per la covardia final d'emprendre mesures a mitges per por del "què diran" (més preocupats per la seva cadira que pel terra que la suporta).

Trobo a faltar lideratge, una línia recta que ens porti a l'objectiu final (no parant-se a recollir floretes o a fer el capullo pel camí), valentia, claredat d'idees, confiança en la pròpia capacitat. Veig que sobra aparença, façana, maquillatge superflu i innecessari, mentides, ganes d'agradar (sí o sí), raons complicades i tendents a mantenir entretingut el personal, ceguesa davant d'una realitat que és la que és (malgrat alguns sembla que encara no sàpiguen que hi ha crisis). 

Solucions: n'hi ha! El problema és que són impopulars i requereixen una cosa a la que la societat no està acostumada: esforç i sacrifici (dels de veritat, no d'aquest succedani que és "no sortir a sopar el dissabte"). Això vol dir treballar 16 hores diàries, anar malalt a treballar (i no agafar la baixa cada vegada que s'esternuda), tenir un sou justet, estalviar tot el poc que et sobra, no pensar-se (il·lusòriament, com fins ara) que "tothom té dret als mateixos bens, distraccions i serveis". No tothom pot anar a esquiar, no tothom pot anar cada any de vacances, no tothom pot tenir els millors cotxes, no tothom pot sortir a sopar fora sempre que vulgui, no tothom pot tenir vàries cases, no tothom pot.... Només es pot fer i tenir allò que ens permet el sou i el patrimoni. Viure a crèdit és una gran trampa i sempre ens allunya de la realitat del que som i de quines són les nostres possibilitats reals i del nivell de vida que podem assolir realment. L'ús i abús de la creença que "tothom pot fer-ho tot" és el que ens portarà al desastre.

Una darrera cosa: cal desterrar de les nostres vides els venedors de fum. Ells són els que han engalipat a la societat -en major o menor nivell- per poder viure bé ells. En tots els àmbits de la vida existeixen aquests personatges. Viuen de l'esforç i del sacrifici dels altres. Són éssers sense futur en una societat racional i basada en l'esforç personal. Autèntics paràsit i membres d'una casta, viuen còmodament en l'opulència mentre la resta de la societat fa aigües. La societat decideix si els vol continuar mantenint o no. Jo ja ho he decidit. Ara ja només espero el moment.