dissabte, 12 de febrer del 2011

ESPANTATS (PUTOS COVARDS) S.L.

No us espanteu, ara ja no hi podeu fer res. Per moltes il·lusions que us feu, tothom ja ha fet la seva aposta i -molts, la majoria- no seran capaços d'aguantar fins el final (coses de només haver viscut bé). Tot plegat només pot acabar d'una manera: malament. 
Acabarà malament per diversos motius: per un mal principi, producte de no tocar de peus a terra i fer volar coloms mentre el món s'enfonsava al nostre voltant; per una mala gestió, conseqüència de gestors mediocres que han negat la evidència i per la covardia final d'emprendre mesures a mitges per por del "què diran" (més preocupats per la seva cadira que pel terra que la suporta).
Trobo a faltar lideratge, una línia recta que ens porti a l'objectiu final (no parant-se a recollir floretes o a fer el capullo pel camí), valentia, claredat d'idees, confiança en la pròpia capacitat. Veig que sobra aparença, façana, maquillatge superflu i innecessari, mentides, ganes d'agradar (sí o sí), raons complicades i tendents a mantenir entretingut el personal, ceguesa davant d'una realitat que és la que és (malgrat alguns sembla que encara no sàpiguen que hi ha crisis). 
Solucions: n'hi ha! El problema és que són impopulars i requereixen una cosa a la que la societat no està acostumada: esforç i sacrifici (dels de veritat, no d'aquest succedani que és "no sortir a sopar el dissabte"). Això vol dir treballar 16 hores diàries, anar malalt a treballar (i no agafar la baixa cada vegada que s'esternuda), tenir un sou justet, estalviar tot el poc que et sobra, no pensar-se (il·lusòriament, com fins ara) que "tothom té dret als mateixos bens, distraccions i serveis". No tothom pot anar a esquiar, no tothom pot anar cada any de vacances, no tothom pot tenir els millors cotxes, no tothom pot sortir a sopar fora sempre que vulgui, no tothom pot tenir vàries cases, no tothom pot.... Només es pot fer i tenir allò que ens permet el sou i el patrimoni. Viure a crèdit és una gran trampa i sempre ens allunya de la realitat del que som i de quines són les nostres possibilitats reals i del nivell de vida que podem assolir realment. L'ús i abús de la creença que "tothom pot fer-ho tot" és el que ens portarà al desastre.
Una darrera cosa: cal desterrar de les nostres vides els venedors de fum. Ells són els que han engalipat a la societat -en major o menor nivell- per poder viure bé ells. En tots els àmbits de la vida existeixen aquests personatges. Viuen de l'esforç i del sacrifici dels altres. Són éssers sense futur en una societat racional i basada en l'esforç personal. Autèntics paràsit i membres d'una casta, viuen còmodament en l'opulència mentre la resta de la societat fa aigües. La societat decideix si els vol continuar mantenint o no. Jo ja ho he decidit. Ara ja només espero el moment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada