Benvolguts nens i nenes: avui he decidit escriure una faula per a vosaltres. L'he titulat "El tauró, les rèmores i l'escórpora". Espero que us agradi i que en traieu una bona lliçó.
Hi havia una escórpora que vivia amb els seus pares, el senyor escórpora i la senyora escórpora, feliços i contents a la seva roca, sota l'aigua d'un mar blau, càlid i tranquil. Un dia, va aparèixer un tauró acompanyat d'unes quantes rèmores (peixos que acompanyen als taurons i que s'alimenten de les restes de menjar que els hi queden a les dents. En aquest cas també li netejaven els seus dos penis amb la boca).
Les rèmores, una mica malcriades, eren molt malèvoles i sempre estaven empipant a la pobra escórpora. El tauró, per tal de demostrar a les seves rèmores quan gran i poderós era, fent exhibició de la seva supèrbia, empaitava a l'escórpora només per divertir-se i demostrar a tothom qui era l'amo d'aquelles aigües. Un dia, producte de la tensió d'una d'aquestes persecucions, el senyor escórpora va patir una feridura i va quedar mig mort. L'escórpora va prendre una decisió: havia de venjar al senyor escórpora. Mai descansaria fins a fer-li pagar aquell mal al tauró i a les rèmores. Tenia temps i paciència.... podia esperar.
El tauró ja havia estat en altres roques, empipant a les escórpores que hi vivien i havia causat molt de mal només pel plaer de causar-lo i per demostrar el poder que tenia. L'escórpora es va posar en contacte amb les altres víctimes del tauró i juntes van idear un pla.
Un dia, el tauró va començar a perseguir a l'escórpora i, de sobte, va veure que n'hi havia més d'escórpores. Va començar a perseguir-les però n'hi havia tantes que no les podia perseguir a totes a l'hora i, mig marejat, va quedar encallat entre dues roques.
En aquell moment, les escórpores van executar la seva venjança i li van clavar les seves punxes emmetzinades als ulls fins a deixar-lo cec. El tauró es recargolava de dolor fins que va quedar cec. Finalment, el tauró es va poder desencallar de les roques i va començar a moure's. Ja no s'hi veia i no podia caçar per menjar. S'anava aprimant i les seves rèmores tampoc podien menjar.
La resta de taurons no el van ajudar. No volien portar la mala fama als taurons d'aquelles aigües . A més, aquest tauró havia usurpat el territori d'altres taurons i li tenien jurada. Durant molt de temps va malviure com podia, menjant restes i despulles d'altres peixos que li portaven les rèmores, amb l'esperança que hi tornés a veure.
Un dia, el tauró va morir d'inanició i les rèmores es van quedar soles. Aquelles rèmores que es burlaven de tothom pensant que el tauró les defensaria (fins i tot alguna s'havia arribat a creure que ella mateixa era un tauró).
A partir d'aquell dia les escórpores van començar a executar la seva venjança sobre les rèmores. Ara ja no hi havia el tauró i les escórpores sentien el mateix odi per les rèmores que havien sentit pel tauró. Tampoc cap altre tauró va voler ajudar-les... ja tenien les seves pròpies rèmores i sabien que molts del problemes que havia tingut el tauró era degut a les provocacions de les seves rèmores, que van anar morint també per inanició.
Finalment, la roca va tornar al seu estat original i les escórpores van tornar a ser felices... ara ja sense el tauró i les rèmores. Coneixent aquesta història, els taurons i les rèmores que passaven per aquelles roques deixaven a les escórpores en pau i no les molestaven. Simplement convivien en harmonia.
Reflexió: nens i nenes, no hi ha ningú invulnerable i aquells que han provocat i participat de les maldats d'altres, recullen els mateixos odis i les mateixes venjances. Sigueu bons nens i nenes o us passarà com al tauró i les rèmores. Quan s'exerceix una posició de poder s'ha d'intentar fer el bé. El poder és efímer i quan ja no es té, si no t'has portat bé amb la gent que t'envolta, i has exercit el poder de forma despòtica i amb supèrbia, t'ho fan pagar i no tens ningú que t'ajudi.
PS. El senyor escórpora va quedar molt malferit, mai més va ser el mateix i necessitava que l'ajudessin per fer-ho tot, però va viure rodejat de tot el que més s'estimava: la senyora escórpora, l'escorpora i la roca on vivien. El tauró va morir d'inanició i rodejat de les rèmores que li netejaven els dos penis amb la boca, però que només estaven amb ell per la protecció i el menjar, és a dir, per interès.
Hi havia una escórpora que vivia amb els seus pares, el senyor escórpora i la senyora escórpora, feliços i contents a la seva roca, sota l'aigua d'un mar blau, càlid i tranquil. Un dia, va aparèixer un tauró acompanyat d'unes quantes rèmores (peixos que acompanyen als taurons i que s'alimenten de les restes de menjar que els hi queden a les dents. En aquest cas també li netejaven els seus dos penis amb la boca).
Les rèmores, una mica malcriades, eren molt malèvoles i sempre estaven empipant a la pobra escórpora. El tauró, per tal de demostrar a les seves rèmores quan gran i poderós era, fent exhibició de la seva supèrbia, empaitava a l'escórpora només per divertir-se i demostrar a tothom qui era l'amo d'aquelles aigües. Un dia, producte de la tensió d'una d'aquestes persecucions, el senyor escórpora va patir una feridura i va quedar mig mort. L'escórpora va prendre una decisió: havia de venjar al senyor escórpora. Mai descansaria fins a fer-li pagar aquell mal al tauró i a les rèmores. Tenia temps i paciència.... podia esperar.
El tauró ja havia estat en altres roques, empipant a les escórpores que hi vivien i havia causat molt de mal només pel plaer de causar-lo i per demostrar el poder que tenia. L'escórpora es va posar en contacte amb les altres víctimes del tauró i juntes van idear un pla.
Un dia, el tauró va començar a perseguir a l'escórpora i, de sobte, va veure que n'hi havia més d'escórpores. Va començar a perseguir-les però n'hi havia tantes que no les podia perseguir a totes a l'hora i, mig marejat, va quedar encallat entre dues roques.
En aquell moment, les escórpores van executar la seva venjança i li van clavar les seves punxes emmetzinades als ulls fins a deixar-lo cec. El tauró es recargolava de dolor fins que va quedar cec. Finalment, el tauró es va poder desencallar de les roques i va començar a moure's. Ja no s'hi veia i no podia caçar per menjar. S'anava aprimant i les seves rèmores tampoc podien menjar.
La resta de taurons no el van ajudar. No volien portar la mala fama als taurons d'aquelles aigües . A més, aquest tauró havia usurpat el territori d'altres taurons i li tenien jurada. Durant molt de temps va malviure com podia, menjant restes i despulles d'altres peixos que li portaven les rèmores, amb l'esperança que hi tornés a veure.
Un dia, el tauró va morir d'inanició i les rèmores es van quedar soles. Aquelles rèmores que es burlaven de tothom pensant que el tauró les defensaria (fins i tot alguna s'havia arribat a creure que ella mateixa era un tauró).
A partir d'aquell dia les escórpores van començar a executar la seva venjança sobre les rèmores. Ara ja no hi havia el tauró i les escórpores sentien el mateix odi per les rèmores que havien sentit pel tauró. Tampoc cap altre tauró va voler ajudar-les... ja tenien les seves pròpies rèmores i sabien que molts del problemes que havia tingut el tauró era degut a les provocacions de les seves rèmores, que van anar morint també per inanició.
Finalment, la roca va tornar al seu estat original i les escórpores van tornar a ser felices... ara ja sense el tauró i les rèmores. Coneixent aquesta història, els taurons i les rèmores que passaven per aquelles roques deixaven a les escórpores en pau i no les molestaven. Simplement convivien en harmonia.
Reflexió: nens i nenes, no hi ha ningú invulnerable i aquells que han provocat i participat de les maldats d'altres, recullen els mateixos odis i les mateixes venjances. Sigueu bons nens i nenes o us passarà com al tauró i les rèmores. Quan s'exerceix una posició de poder s'ha d'intentar fer el bé. El poder és efímer i quan ja no es té, si no t'has portat bé amb la gent que t'envolta, i has exercit el poder de forma despòtica i amb supèrbia, t'ho fan pagar i no tens ningú que t'ajudi.
PS. El senyor escórpora va quedar molt malferit, mai més va ser el mateix i necessitava que l'ajudessin per fer-ho tot, però va viure rodejat de tot el que més s'estimava: la senyora escórpora, l'escorpora i la roca on vivien. El tauró va morir d'inanició i rodejat de les rèmores que li netejaven els dos penis amb la boca, però que només estaven amb ell per la protecció i el menjar, és a dir, per interès.
Interessant aquesta faula. Els taurons desaprensius sempre acaben morint. Les rèmores sempre moren o, si són intel·ligents, es busquen la vida en un altre lloc.
ResponEliminaTot és qüestió de temps i de saber esperar el moment. La vida és molt llarga i sempre arriba el moment apropiat per fer valer la justícia.
L'escorpora sabrà esperar el seu moment.