diumenge, 29 de març del 2009

JUGAR ALS ESCACS

Jugar als escacs és una de les aficions més saludables que hi ha. Fa molts anys que hi jugo i gaudeixo de cadascuna de les noves partides que enceto. A més de ser un joc pacífic (no és físic ni comporta fer mal a ningú), obre la ment i desenvolupa la capacitat d'enfrontar-se a noves situacions, avaluar-les i donar una resposta immediata al repte que ens planteja.
Durant el darrer any he tingut oportunitat de jugar una gran partida d'escacs, de fet, diverses partides simultànies. He gaudit de cadascun dels moments de tensió i viure al límit que m'han plantejat aquestes partides. Tinc dues partides on s'ha parat el temps i estic pendent de la decisió dels jutges de si el meu oponent ha fet algun tipus de maniobra que va en contra de les normes del joc.
La tercera partida és la que visc amb més intensitat. Cada dia hi ha un moviment nou i la col·locació de les peces sobre el taulell canvia constantment. Darrerament, la meva oponent ha fet uns quants moviments molt estranys i surrealistes: ha sacrificat un parell de peces importants (per irresponsabilitat i per fer en públic coses que es poden fer en privat), comença a distanciar-se de la seva entrenadora (i planificadora de l'estratègia) i s'ha quedat sense reina.
Només li queden els alfils i les torres (que tinc prou assetjades per les meves peces, encara que ella no ho veu ni ho sap) l'únic cavall que li quedava (o euga, que ha comès ella mateixa un error extraordinari i que condicionarà els seus moviments) i uns peons que s'estan apartant i sembla que canviïn de color per por de ser sacrificats innecessàriament.
Davant d'aquest panorama de les negres, les blanques (les meves) encara no han sacrificat cap peça ni han mostrat el seu joc (de fet, encara tenen ocultes unes peces fora del taulell per si cal incorporar-les al joc). Potser jugaré una mica més (sempre m'ha agradat jugar sabent que tenia la rereguarda ben guardada). Només em sap greu haver d'anar acabant amb totes les peces de la meva oponent i que això es converteixi en una agonia sense fi. Sempre he esperat dels meus oponents que sàpiguen fer caure el seu rei en el moment oportú i no mantinguin una situació que no porta enlloc (i que pot destapar unes mancances i qüestions que, de moment, no he forçat a que siguin evidents i públiques. Val més perdre amb dignitat).
En fi, si no ho fa, hauré de continuar la partida.... quina pena!!!. Jo volia dedicar-me a una altra partida, aquesta ja està acabada des dels dos primers moviments i els altres només m'han servit per anar col·locant les meves peces per, quan arribi el moment oportú, anar matant les peces del contrari sense oposició possible.
Els jugadors d'escacs veritables, gaudim de l'estratègia de les partides amb vida. Les partides mortes des del principi les acabem tombant nosaltres mateixos el propi rei i immediatament en comencem una altra, amb nous reptes i nous al·licients. Tancar-se en una banda amb les poques peces que et queden és molt avorrit i, normalment, el desenllaç és el que es preveia des del principi. Quan no fas això i continues jugant, pel simple fet de mantenir-te viu, només aconsegueixes que el teu oponent es molesti, recorri a qualsevol tipus d'estratègia per tal d'acabar d'una vegada la partida i que, mai més, ningú vulgui jugar una partida amb tu.
Què penseu que farà el meu oponent???



4 comentaris:

  1. Jo crec que el teu oponent encara no ha valorat la magnitud de la tragèdia i les conseqüències de tot plegat. Si pensés una mica, tiraria el rei abans de perdre la totalitat de les peces.

    ResponElimina
  2. No tirarà el rei, té massa orgull i esta mal aconsellada. No és conscient que el final sempre és el mateix, que només ha de decidir quantes peces està disposada a sacrificar.

    ResponElimina
  3. Hola amigos. Yo creo que no tiene una visión global y realista de la situación. No tiene claridad para ver la distribución real de las piezas sobre el tablero y no adivina qué piezas puede haber ocultas fuera del tablero. Tu oponente ya te ha mostrado todas sus piezas. Tu conoces todas las suyas pero tu oponente no conoce las tuyas. Creo que ganarás la partida de calle. Además, luego le podrás echar en cara haber alargado la partida innecesariamente.

    ResponElimina
  4. Els teus oponents només saben jugar a les dames (més que dames putes). No saben el que és l'estratègia només es mouen pels interessos de poder i ara que el Tauró és mort buscaran un altre. Crec que haurien de veure la situació que viu un fracassat, un perdedor, il·luminar-se en mig de la foscor del resentiment i de la humiliació, veure la seva solitud refusada pels que l'envolten, entendre plenament el que significa ser vilipendiat i exclòs pels altres. La caritat humana no té cabuda per aquestes hienes

    ResponElimina