dissabte, 2 de maig del 2009

RESPOSTA DE L'EXORCISTA ALS COMENTARIS DELS LECTORS

L'home és amo dels seus silencis
i esclau de les seves paraules
(Proverbi àrab)



Benvolguts lectors (prepareu-vos que aquest article serà llarg, he de buidar el pap):

En primer lloc, us agraeixo la vostra paciència per haver esperat una setmana a que us contestés els vostres comentaris dels articles del dia 24. Com ja sabeu se m'ha girat una mica de feina en l'àmbit privat i no tinc tant temps com abans. D'altra banda també volia preparar molt bé aquest article per tal que no hi haguessin males interpretacions de les meves paraules.

A diferència d'altres ocasions, aquesta vegada no contestaré un per un els vostres comentaris. Em sembla que és millor contestar-los tots de cop i que cadascú en tregui les seves conclusions. Com ja us deia al meu comentari, que de forma ràpida vaig fer en el seu dia, agraeixo molt la vostra col·laboració i les mostres de suport que, en aquest temps difícils en l'àmbit personal, em doneu.
Sembla ser que alguns de vosaltres necessiteu que delimiti molt bé què és realitat i què és ficció. Ho he fet en diverses ocasions però mai està de més fer-ho una altra vegada si amb això contribueixo a aclarir conceptes i a preservar l'esperit d'aquest bloc, que no és altre que la diversió lúdico-festiva de l'autor i d'aquells que hi vulguin aportar el seu granet de sorra. No he fet referència a cap persona ni a cap situació que pugués crear cap tipus de paral·lelisme. Només he passat unes estones fent funcionar el cervell "parint" unes històries que han creat una certa polemica i que m'han servit per passar aquest temps d'exili d'una manera més o menys suportable. Si voleu que us digui la veritat, i mira quines casualitats ara estic escoltant la cançó de Luz Casal "no me importa nada", a mi ja hi ha poques coses que em facin posar nerviós. Arribat aquest moment de la meva vida, només hi ha coses que em sap greu fer (no en tic cap a l'apartat "no haver fet") per les repercussions que tenen o poden tenir, però en cap cas em fan posar nerviós ni em tremola el pols a l'hora de fer-les.
Sabeu què passa? Jo he viscut una vida molt intensa i ja em queden poques coses que realment m'emocionin o em facin "trempar" (perdoneu l'expressió). De fet, ja fa anys que visc "a crèdit". He tingut mil ocasions de morir i, per intercessió divina i per la meva habilitat o preparació, he sortit endavant. Això m'ha fet veure la relativitat de l'importància de les coses, i que avui hi som i demà no hi som, per tant, hem d'encaixar les coses com venen i no perdre el temps en preocupar-nos per coses que són innexorables. "Si té solució perquè et preocupes? i si no en té perquè et preocupes?" vinga ara una altra "Més es va perdre a Cuba i van tornar cantant..." El que passa és que, en aquesta ocasió, el que més m'indigna de tot plegat és que sigui mentida, i tot aquest espectacle tragi-còmic, més propi del bombero-torero, que s'ha muntat al voltant d'aquest tema.
No tinc cap interès en fer mal a ningú. Com ja he dit en moltes ocasions en aquest bloc, el mal gratuït no porta enlloc i, amb el temps, es gira en contra d'un mateix (ja tindreu ocasió de comprovar-ho, només és qüestió de temps). Només, i això ho heu d'entendre, vull justícia per tots els mals moments que m'he vist obligat a passar (jo i també la meva família, més per ells que per mi). La justícia no consisteix en una gran indemnització econòmica (o si, això depèn de l'actitud de l'altra part), moltes vegades depèn d'un gest o d'una paraula. A vegades, aquest és l'autèntic rescabalament... el rescabalament moral.
En els meus articles anteriors no he pretés mai entrar en la vida privada de ningú, ja us ho he dit moltes vegades i ho reitero. No m'interessen els problemes personals i privats de ningú (si van o venen, si pugen o baixen, si han de marxar o si es queden...). Jo no visc del que els hi passi als altres, prou feina tinc en viure la meva vida d'una manera satisfactòria (si no és així, la vida no val la pena ser viscuda). Ha arribat un moment de la meva vida en el que només m'interessa viure el millor possible i, com dic a vegades, tinc la gran sort de tenir els rebuts de l'aigua i la llum pagats fins el dia que em mori (coses de haverme-la jugat molt de jove per tal de poder viure bé de gran).
Perdoneu, us deixo un moment. Vaig a preparar-me un Glenfarclas de 24 anys (magnífic whisky de malta que m'ha portat un amic des d'Escòcia). Un atac de sinceritat com el que tinc avui amb vosaltres mereix ser ben remullat. En tenia 3 ampolles i una ja ha caigut presa dels meus atacs de sibaritisme en grata companyia (com per exemple quan xatejo amb els meus amics).
..........................................................................................................................................................................
Ja torno a ser aquí. Aquest s'ha de beure en petites dosis, un dit, i sense gel. A temperatura ambient. Quin glop tan extraordinari!!!!. Sembla mentida que puguin haver-hi elixirs tant reconfortants per a l'ànima i l'esperit.
Bé, com us anava dient, la vida és això: un glopet aquí, una relació allà, un menjar amb amics més enllà..... i la vida continua. I la resta.... la resta m'importa ben poc!!!!!.
Per cert, aprofito per dir-li a una amiga (bé,.... li diré amiga, mai li he perdut el respecte i no ho penso fer ara), que fa un temps em deia que n'estava farta dels homes i que es volia fer lesbiana, que me n'alegro que continuï a la trinxera. Aquests darrers dies no n'estava prou segura. Me n'alegro, de veritat (algú que conegui el tema em dirà que sóc subnormal profund i que ja he perdut la darrera de les meves neurones, però tant me fa). Ja ho has aconseguit... temporalment, és clar. Jo crec que hauries de fer cas del consell que et vaig donar fa temps, deixar-te de tonteries i preparar bé unes opos. Tu decideixes... potser el que t'ha fallat de tot plegat ha estat voler fer Pasqua abans de Rams. Crec que ara no estàs millor que abans (realitza un acte de sinceritat i veuràs que el que et dic és cert). D'aquí un parell de mesos veuràs que, laboralment, hi has perdut més del que hi has guanyat. No sé si el tema laboral era el que et movia o potser el sentimental, però creus que paga la pena? Ja t'ho faràs... si vols en parlem, però crec que per això hauries de fer un acte de raciocini i d'humilitat al que no hi estàs acostumada (també hauries de començar a pensar soleta i desfer-te d'aquells que et segueixen la veta, sabedors que qui en rebrà les conseqüències seràs tu). La crisi econòmica té aquestes coses i no n'hem de culpabilitzar a ningú. Les empreses obren i tanquen, i quan hi ha crisi, més. La vida és així...
A tu, benvolguda companya, ja et vaig preguntar l'altre dia en quina situació estaves. Per un moment et va canviar la cara i crec que et vas pensar que t'ho preguntava amb segones i malèvoles intencions. Mira... no era així. T'ho preguntava sincerament i amb bona intenció. En aquell moment no podia parlar (com ja saps, hi havia gent al davant). T'ho vaig preguntar per deferència i perquè sé que no has d'estar massa tranquil·la (jo tampoc ho estaria). No era cap altra la meva intenció. Com pots comprendre, jo no hi estic implicat en aquesta situació i, per tant, m'importa ben poc com acabi. Quan ho vaig saber, no et vaig trucar per dos motius: el primer, perquè estaves de vacances i jo no tinc el teu telèfon mòbil, i el segon perquè esperava que el ficus que tens al costat fes un esforç sobrehumà, adquirís vida pròpia, parlés i et digués alguna cosa (és broma, abans esperaria que caigués manà del cel). Parlant de Manà, ara estic sentit una meravellosa cançó que es diu "Labios compartidos". Magnífica cançó. Aquesta i "Mariposa traicionera" són de les millors de Manà. També m'agrada molt una que fan a mitges amb Santana i que es diu "Corazón espinado". Potser les posaré ara.
Perdoneu: un altre glop. Déu Nostre Senyor va inventar una gran cosa amb aquest whisky. Ara encendré una pipa (amb tabac holandès olorós) i el plaer ja serà semi-perfecte (com diu al cançó "sólo me faltas tu"). Ja són dos quarts de tres de la matinada.
Com deia: No tinc cap intenció de perdre ni un segon del meu temps en les coses que els hi passin als altres. Només intento viure bé, en pau amb mi mateix i amb la meva consciència (això ja ho tinc) i passar els anys, mesos, setmanes, dies o hores que em quedin de vida vivint a tutti pleni. Continuaré fent la meva feina com sempre (malgrat tot aquest tema i malgrat vosaltres), gaudint dels meus amics com sempre i muntant-me els festivals de sempre. Jo no visc pensant en el que fan els altres (mai ho he fet, encara que algú estigui obsessionat amb que és així). Ni m'importa qui es fica al llit amb qui (millor per a ells).
També vull dir que hi ha algú amb qui, malgrat tot, hi acabaré anant al llit.... tot i que ara li pugui resultar inimaginable (o no, pot ser que només ho vegi temporalment inviable, però ara ja no existeixen uns condicionants que fa una temporada eren insalvables). Sé que aquesta persona també hi ha pensat algunes vegades i li he servit d'estímul digital (ja en un altre temps m'ho va confessar).

La vida és així animalillos, una de freda i una de calenta (un glopet més). Ara estic sentint un magnífic grup dels 80: Paralisis Permanente. Per cert, no tingueu gelosia de ningú... i molt menys ho digueu, la gent podria començar a preguntar-se quina és la naturalesa de la vostra relació. Jo mai he sentit ni gelosia ni enveja. Quan he vist que una altra persona aconseguia uns objectius millors que els meus, he dedicat la meva energia a esbrinar com ho havia fet i a intentar fer-ho igual. En tot cas, he sentit admiració i no he intentat boicotejar-lo. Tingueu en compte que jo tot ho he fet (sigui poc o molt) a base d'esforç i jugant-me la pell, mai aprofitant-me dels altres.
Si teniu algun comentari a fer, feu-lo i si no, calleu per sempre (sé que us encantaria fer-me'n, però a alguns us falta valor). Bé, per això podeu fer-los anònims o amb noms inventats. No em direu que ara sentiu vergonya!!!... Ja sabeu allò que diu que no pot sentir vergonya qui no en té. Qui em vulgui trucar per parlar que ho faci i qui no que es fiqui la llengua al c... Sí que m'agradaria que tots plegats reflexionéssiu i féssiu un exercici que jo ja fa molt temps que he fet: No us preocupeu de quina és la situació dels altres i mireu quina és la vostra (analitzeu-la bé, pausadament, avaluant tots els detalls i tindreu alguna sorpresa). Finalment, és la que us importa....i de la que en gaudireu o patireu.
No sé si ho aniré ampliant o no. Ara vaig a dormir, és tard, estic cansat, he acabat la pipa i la dosi de whisky (tampoc en cal abusar). Com em va dir fa deu mesos una persona, sigueu feliços, espereu que tot s'acabi aviat i que ningú prengui mal. Ah, m'ho deixava, també em va dir que no m'ho prengués com una cosa personal (debia ser perquè ja hi havia algú que s'ho prenia personalment). Bé, nens i nenes... Agur!!!.

PS: Tapes, hem de parlar d'un parell de coses que no em quadren. Necessito informació per prendre una decisió.



4 comentaris:

  1. Hola dolcet,
    primer et vull donar les gràcies per l'altre dia. Quan vols saps com fer feliç a una dona. Però això ja ho saps, no?. Jejejeje ara t'he robat una frase teva.
    He llegit el teu article i penso que has arribat a un punt de maduresa que et fa cada dia més interessant. He viscut tot aquest temps al teu costat les cuites d'aquest assumpte i sé que no t'ho mereixes. Sort tens d'estar preparat per a patir. No sé com ho hagués passat una altra persona. Només vull reiterar-te el meu suport i dir-te que sempre em tindràs al teu costat. M'has demostrat que només amb mentides poden posar en entredit el que realment ets: una persona meravellosa.
    Amb qui et vols ficar al llit?. Jo ja no sóc suficient per a tu? No sé de què m'estranyo. Això forma part de la teva personalitat i mai canviaràs. Tot i així, mai enganyes a ningú, sempre m'ho has deixat prou clar.
    Un petó dolcet i fins aviat.

    ResponElimina
  2. Hola Exorcista.
    Escolta, no tindràs alguna noia com la Nikita14 per presentar-me?. Quina dóna noi!.
    Només vull dir-te que algú hauria de fer un pensament i replantejar tot aquest tema. Crec que les coses han anat massa enllà i ara ja no saben trobar la marxa enrera. Potser algú hauria de donar un pas endavant i modificar postures (no em refereixo a tu). Haurien de pensar, com tu dius, en les conseqüències de tot plegat i avaluar quines són les seves opcions reals d'èxit. Una cosa són les il·lusions i, una altra ben diferent, les opcions reals de victòria.
    Una abraçada, amic.

    ResponElimina
  3. Cabrón, ja t'has fotut una ampolla??
    Si l'altre dia, quan vaig estar a casa teva, en vàrem deixar un quart. Que això no és Chivas, tio. Això és elixir dels Déus.
    Ja he descansat una setmaneta i, com has vist vaig escriure al bloc al principi i ara m'he adormit. Prometo tornar-ho a fer. Escolta, truca'm un dia i quedem per dinar i parlar. Com tens allò teu?. Vols que hi faci alguna cosa?. Ja parlarem. Fins aviat.
    PD.

    ResponElimina
  4. Hola Chaval.
    El Lupus i tu hasta las trancas de whisky i a mi sin avisarme. ¡Qué morro que teneis!.
    ¿Sabes que ha salido una oportunidad en el corazón de África?. Bueno, en la costa, pero a ti te dá igual ¿no?. Como en los viejos tiempos. Habla con el "Caballa", igual te interesa. La paga es la de siempre, pero se puede negociar. Ya te cuido yo a las chavalas cuando estés fuera.
    Si lo aceptas, tendrás contigo al "Marchena" y a toda la gente de antes. Los nuevos no tienen cojones para ir a estos sitios. Así, de paso, te quitas a estos niñatos de encima y ganas una buena pasta. Todavia recuerdo lo bién que lo pasamos en Guinea Ecuatorial.
    Bueno, tienes hasta el 15 para decirle algo al "Caballa".
    Un abrazo, compañero.

    ResponElimina