dissabte, 27 de novembre del 2010

REFLEXIONEU...O NO US CAL????

Ho feu? Sou dels pocs que encara no ho teniu clar? Bé, si a hores d'ara encara necessiteu reflexionar, valdria més que ho deixéssiu córrer i demà anéssiu a fer un tomb per qualsevol illa deserta (us podria dir de qui us podeu fer acompanyar, però no seria correcte). 
Potser aquesta actitud de cagadubtisme -permanent i patològic- és la que ens ha portat a l'actual situació. Aquesta manca d'empenta, de decisió, de voluntat d'assumir els errors -involuntaris i inevitables- en la convicció que sempre hi haurà més encerts és la que ens ha fet pobres individus sense esperança i sense confiança en la nostra capacitat de tirar això endavant. Francament, jo prefereixo equivocar-me sabent que he fet el que tocava i l'he encertat mil vegades. 
Ara que ja s'ha acabat la campanya electoral voldria fer la següent reflexió: Algú pot pensar que a la gent del carrer l'importen les promeses electorals? Jo crec que no. Prometre a quatre anys vista és -per se- temerari (en desconèixer com evolucionarà tot plegat en aquest espai de temps), fals (la majoria de vegades el que determina l'actuació d'un govern són les circumstàncies de cada moment) i gens creïble (només uns pocs alienats i abduïts, sense cap criteri ni personalitat, es poden creure la quantitat de bajanades que es prometen en campanya). 
Jo crec que la gent vota en funció de la comparativa entre el que ha fet el govern (com ho ha sabut "vendre") i el que ells s'esperaven que fes. He arribat a la conclusió que els partits no guanyen el govern per mèrits propis, ho fan per desgast i demèrit del partit que ha exercit el govern durant els darrers quatre anys. Saber "transmetre"els èxits -moltes vegades, "maquillar" els fracassos- és el que permet que un partit continuï o no en el poder i el que fa que els opositors hagin de fer un major o menor esforç per aconseguir el poder. 
L'alternança en el poder és bona sempre que no t'agafi "amb els pixats al ventre" i sense saber què fer (no voldria fer referència a ningú). En aquests casos, s'acaba fent el contrari del que feien els altres sense cap justificació o sentit, només per fer veure que es marca la diferència. El fracàs pot ser estrepitós (tampoc vull fer referència a ningú). Si no tens les idees clares, una línia coherent, una mínima organització interna i la voluntat permanent de governar -i no arribes al poder per carambola-, no tens res a fer. Pots enganyar a la gent durant un temps, pots despistar i dissimular l'absència de projecte, pots emmascarar aquests alts i baixos sense sentit, però al final caus... sense remei, inexorablement. Fins i tot el més ignorant dels mortals té una cosa que no el traeix mai: La percepció de que les coses es fan amb sentit comú o no. Es poden tenir més o menys coneixements sobre una matèria determinada però, al final, sempre s'examinen els resultats de les decisions en base al sentit comú (moltes vegades, el menys comú dels sentits). Les decisions comprensibles són les que menys greu sap que siguin afortunades o no. 
Jo sempre he comparat el govern d'un país amb una família. Econòmicament, no es pot gastar més del que s'ingressa i s'ha d'adequar el nivell de vida al nivell de renda. Els fatxendes que volen ser rics sense ser-ho (que estiren més el braç que la màniga, per un ànim de "ser igual o millor que..."), acaben hipotecats (us sona d'alguna cosa?). La vida és senzilla, clara i diàfana. No pots fer més del que et pots permetre. No pots fer viure tothom a costa de l'esforç d'uns pocs, no pots ser el que paga totes les banalitats i sense sentits. Al final, la factura sempre arriba i llavors tothom queda retratat.
Bé, que vagi bé aquesta reflexió de darrera hora, aquest "viure sense viure en mi", aquestes ganes de que s'acabi tot i que, aquells que viuen -cobren- de nosaltres, comencin a treballar, a preocupar-se de les coses tangibles, humanes i quotidianes. Lluny han de quedat les teòriques sobre què som i d'on venim. Això, qui més qui menys, tothom ho sap i ningú en menja. Deixem de malbaratar recursos que no tenim, deixem de somiar truites i posem-nos a treballar (que ja ens cal).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada