PRENDRE CONSCIÈNCIA

Avui és el dia. Aquesta nit tornaré a prendre consciència de que em faig gran i que m'he engreixat uns quants quilos. Cada vegada que intento -i aconsegueixo- embotir-me dins de l'esmòquing, comprovo que hauria de començar a dedicar-me a una altra cosa. Anar a aquests sopars (cena-espectáculo, diuen alguns) sempre té el seu què. Et retrobes amb gent interessant -d'altra que només es creu que ho és- i pots assabentar-te de coses prou curioses i útils. 

Els sopar és a les 10.00 h. -òndia, encara faré tard- i sempre comença amb una copa-aperitiu previ, a peu dret. Una bona ocasió per posicionar-te, per veure quines són les persones interessants, per estrènyer la mà dels coneguts i fer abraçades als amics. Aquesta copa prèvia sempre et dóna la oportunitat de veure per on aniran les coses, qui ve sol o amb acompanyants que abandonaran a la primera de canvi. Localitzades les persones interessants, també és una bona oportunitat per canviar les targes de taula i poder seure al costat de qui pot fer-te passar una bona vetllada.

Una vegada s'ha aconseguit l'objectiu d'aproximació, ja tot depèn de la manera de fer de cadascú. El sopar és el de sempre i el menú no ofereix, normalment, cap novetat digna de menció. Quan arriben els postres i les begudes esperitoses posteriors a l'àpat, també és el moment en el que l'orquestra deixa d'oferir música ambiental i comença a fer gaudir al personal amb unes hores de música ballable. Aquest és el moment de veure si has jugat bé les teves cartes durant el sopar i si tens algun futur amb aquella parella de taula -gens casual- o amb aquella noia que t'ha obsequiat amb un somriure des de dues taules més enllà mentre el seu acompanyant -de compromís- es desfeia en explicacions sobre un tema que l'avorria sobiranament. Recordo -i el cor encara em cavalca bojament- el somriure d'una noia de fa dos anys (potser són tres) i la gran vetllada que vàrem passar.

Bé, tot això s'acaba a les 5 de la matinada. En aquell moment, els del Grup marxem, ens canviem de calça curta i comencem -encara tocats per l'esperit de la botella- a córrer per la muntanya, buscant coses que ningú ha perdut, redescobrint camins que coneixem de memòria i reconfortant-nos de poder fer-ho un any més. Quan arribem a la nostra destinació, uns xurros amb xocolata calenta ens alleuja del fred i ens proporciona les calories necessàries per tal de continuar funcionant durant tot el dia. No és un dia qualsevol, no són hores qualssevol. És el nostre dia, són les nostres hores! Dels que estem allà i dels que ja no hi són. Aquests darrers anys les presències físiques van minvant però malgrat això, tots hi som.

Demà més (tard, molt tard....)