dimecres, 9 de febrer del 2011

AMB UN SOMRIURE ALS LLAVIS

Si lluites pots perdre,
però si no lluites estàs perdut
Anònim (o no)
Escric aquest post -a mà- metre torno a casa, al tren, decepcionat -un dia més- i amb la sensació de saber que hi ha coses que no tenen remei. Si hagués de resumir el dia d'una manera ràpida podria dir que ha sigut una successió de plors (aliens i incomprensibles), impresentables, cagadubtes i eterns insatisfets. Malgrat això, cada dia gaudeixo més de fer evident allò que em passava la vida dissimulant (o fent veure que no veia). No cal ser ofensiu, només cal dir la veritat i fer-la evident. Què pot passar? Res! No pot passar res! Davant de la veritat no hi ha arguments ni interpretacions possibles. Bé, sí que n'hi ha però el repertori és limitat i ja massa conegut. En ocasions, intentar fer entrar el clau per la cabota només provoca hilaritat i és definitori de qui ho pretén.
Saber (voler) dir "prou" i ser capaç de fer-ho no és una "heroïcitat" a l'abast de tothom. Molts capitularan, expiraran el seu darrer alè en posició de "pompa" i esperant tenir el dubtós privilegi de ser escollits per ser sodomitzats novament. Avui parlava amb algú que m'explicava que un conegut seu havia utilitzat l'argument de "jo fa---- anys que estic aquí". Sí, fill meu, fa molts anys i ara ja sé el secret de la teva permanència: has perdut tota la dignitat que a tothom es presumeix. No té cap mèrit aquest rècord de permanència -sense fer el que et pertoca- distret en assumptes que serien motiu de sorna i escarni en qualsevol altre lloc i amb un temor constant per perdre l'estatus que tens en virtut del teu llefiscós servilisme, intentant fer passar per lògic allò que no ho és per ningú.
Veig -sento i noto- com aquesta societat fa aigües per tot arreu. No hi ha criteri, no hi ha direcció, no hi ha lideratge. Cafè per tothom!!!! I que ningú es queixi. Mantinguem la pau social -sigui quin sigui el seu preu- fins que tot plegat esclati. Aquest matí, putejat per alguns correus -permeteu-me que ho digui- "indecents" o mancats de qualsevol rastre de dignitat o vergonya, pensava en quant temps més haurem d'aguantar impresentables sense caràcter i que només saben "anar tirant", serpentejant entre els problemes i sense resoldre'ls. Per Déu!!!! Ja és hora de prendre decisions!!!!! No em feu penedir d'haver optat per vosaltres!!!!!
Ara només cal esperar -és el que faig- a que tot plegat es clarifiqui (o que rebenti). Això sí, amb un somriure -irònic i sarcàstic- als llavis i sabedor que tot té un final (més o menys pròxim).

PS: He canviat una mica aquest post. Tampoc cal fer sang i no és necessari que unes reflexions -imatges de la trista realitat- siguin motiu de suïcidi per aquells que podrien prendre consciència de la pèrdua de tota dignitat. No voldria portar la pesada càrrega d'haver obert els ulls a aquells que els van tancar fa molts de temps -interessadament- i que això els hagués portat a la conclusió -a veure- que no és necessari allargar aquesta patètica, miserable i indigna vida que, voluntàriament, han escollit viure. No cal, no cal... De veritat!!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada