PÀNIC AL METRO

Avui no ha sigut un dia destacable en cap aspecte. Bé, sí, potser sí: ha sigut un dia silenciós! Un silenci d'aquells que costen de pair però no d'interpretar. El silenci només es pot respondre d'una manera: amb més silenci. 

Res interessant... Bé, només una conversa d'aquesta tarda -parlar amb segons qui sempre acaba derivant cap el costat més plaent de la vida- i un parell de relats nous (encara estan calents): "L'ocàs de la meretriu" i "Els plors del sapastre" (aquest el volia titular "Els cogombres també ploren" però no acabava de fer-me el pes). Tot plegat, dos divertimenttos sense cap altra vocació ni intenció que fer la vida alegre als lectors i estimular-los la vena humorística que, en els temps que corren, ja toca. He pensat en fer-los públics a través del bloc o potser en faré una distribució reduïda a través del correu. Ja m'ho pensaré.

Pànic al Metro? Doncs sí! He notat que aquests darrers dies, el Metro de Barcelona està especialment saturat de pseudomúsics (alguns patètics), cantants...  i, fins i tot, d'actors -només dos: noi i noia- que escenifiquen una obra al mig del vagó. També hi ha els habituals pidolaires, venedors d'encenedors i fauna diversa que habita al suburbà. Avui anava en un vagó en el què hi viatjaven més personatges d'aquests que viatgers normals. Per un moment s'han ajuntat un venedor d'encenedors, tres músics sud-americans i, quan han acabat, han començat a pidolar un parell de romaneses. Ha sigut al·lucinant!!! Qualsevol dia serà necessari posar un dispensador de números o demanar la tanda com en qualsevol comerç. 

I la vida continua, amb llums i ombres, amb somriures i llàgrimes, amb pujades i baixades... i amb tot allò que fa que la vida sigui vida!