EN POQUES PARAULES: FORÇA BÉ

Ha anat. Deu fer una hora o poc més que he retornat. Bé, força bé. El més destacable no és el que ha passat aquesta nit, d'altra banda molt previsible atenent a les circumstàncies. El més important és el cúmul de circumstàncies que rodegen tot plegat.
Resulta que fa mig any la Rosa (recordeu que tots els noms són ficticis), mentre encara estava casada amb l'Hèctor, li va demanar el meu telèfon al Miquel. Quan ella m'ho va dir ahir al vespre per telèfon, no vaig acabar d'entendre el perquè d'aquest interès per tenir el meu telèfon. Ara ja ho sé, m'ho ha explicat ella.
Resulta que fa mig any jo estava prenent una copa amb en Miquel, un amic de fa molts anys i vàrem coincidir amb la Rosa i l'Hèctor.
En Miquel, en aquella època tenia una aventura amb la Rosa i va fer el paperot davant de l'Hèctor. Recordo que ens va presentar i jo, si em coneguéssiu de festa ho entendríeu, li vaig caure bé a la Rosa. La Rosa, no em feu dir com, li va demanar el meu telèfon al Miquel i el va guardar. Es veu que, en més d'una ocasió, em va voler trucar per quedar, però no sabia quina seria la meva reacció per quedar amb una dona casada i amb un amant -de fet, mai m'he embolicat amb cap dona casada, si no ha estat per necessitats del servei-. Jo, en aquella època, no sabia que en Miquel i ella tenien un embolic i, de fet, tampoc m'importava. D'altra banda, va coincidir amb una època en la que jo estava massa enfeinat anant a l'hospital a cuidar un familiar i no estava per orgues.
Bé, doncs resulta que el seu marit va descobrir la relació que ella tenia amb en Miquel i la va deixar. En Miquel, que el conec molt bé, és com un pica-flor que va de floreta en floreta, sense importar-li gaire com queda... en això discrepem, d'un dia per a l'altre va deixar de veure a la Rosa i la va deixar tirada en mig del procés de separació.
Es veu que la Rosa, malferida i amb poques ganes de complicar-se la vida, va estar un temps fent vida monàstica i sense relacions socials. Ahir al matí, es veu que va veure al seu ex, l'Hèctor, amb la seva nova parella i va pensar que ja era hora de sortir de festa. En qui va pensar, ara que era completament lliure? Doncs en mi. Encara tenia el meu telèfon i va fer l'intent. A mi tampoc és que em costi gaire tirar-me a la via i vinga, ja hi som tots...
Mireu, no us donaré detalls de la nit -sóc un senyor i això mai no ho faria- però ha estat molt bé, força bé... Jo em pensava tornar a casa a les tres o a les quatre de la matinada, però ha insistit en que em quedés a dormir amb ella i a esmorzar -per cert, cuina molt bé-. Segons ella, feia molt de temps que no passava tota la nit amb un home i ho trobava a faltar. És molt jove, no té fills i suposo que el llit -un preciós i ampli llit de matrimoni- se li deu fer un desert sense aigua.
Bé, nois i noies, ara ja ho sabeu, l'exorcista, malgrat la seva avançada edat, continua essent objecte del desig de les jovenetes separades sense fills. Potser pel que una vegada em va dir una dona molt pocs anys més jove que jo: "Ets un molt bon amant però, a més, també ets confortable". Li vaig preguntar què volia dir amb això de "confortable" i em va respondre que hi ha homes que quan t'ho has fet amb ells, sobren al llit i valdria més que marxessin. Es veu que jo, en canvi, li proporcionava la satisfacció addicional de tenir-me al costat desprès de fer-ho. No sé, com una mena de "protecció", de saber que estava allà.... No ho vaig entendre mai, però és el que em va dir.
Ja no m'en vaig a dormir. Dinaré d'hora i desprès ja faré una migdiada. Fins desprès...

PS: Per cert, algú sap on s'ha ficat la Comtessa d'Angeville? No puc localitzar el seu bloc i és com si em faltés l'aire... Bé, vull dir que m'agraden molts els seus post...

LA TRUCADA

Conversa telefònica de fa dues hores:
Agafo el telèfon amb desgana. Ja n'estic fart de trucades comercials.
-Si, digui'm?
- Hola, sóc jo... -em diu la meva interlocutora.
- Jo...? Qui ets? -responc.
- Jo, la Rosa (nom canviat) -diu com si jo tingués l'obligació de reconèixer la veu de tothom.
- Si, la Rosa, ens va presentar en Miquel, el teu amic -diu mig enfadada amb mi per no haver fet ús de la meva inspiració divina.
- Perdona, ara m'agafes en fora de joc, fa gaire que ens van presentar?
- Doncs uns sis mesos. Jo estava casada amb l'Hèctor. Ara ens hem separat -això últim m'ho diu amb una entonació molt especial, quasi bé elevant, fins i tot, el to de veu.
- Ah, si, ja et recordo. I com estàs? -li dic mentre penso en quins estranys motius l'han impulsat a les 9 de la nit a trucar-me.
- Bé, però una mica sola. No sabia què fer aquest vespre i he decidit trucar-te. Quan ens vàrem presentar em vas semblar una persona molt agradable.
- Jo avui no tenia previst sortir però, si vols, podem quedar per fer una copa més tard -li dic, mentre intento recordar com era físicament.
- A on vols que quedem? I a quina hora? -em respon sense dubtar ni un moment.
- Podem quedar a l'Endroit, a les 12, l'hora de les bruixes...
- Fantàstic. Jo ja m'estava preparant una mica de sopar. Desprès ens trobem -em diu amb un to del tot excitat i impacient.
- Bé, llavors quedem allà. Per cert, qui t'ha donat el meu número de telèfon? -li dic tot encuriosit.
- No, quan ens vàrem conèixer, vaig fer un apart amb en Miguel i li vaig demanar.
- Ah!... -li dic mentre el meu cervell no para de pensar que si fa mig any que ja tenia el meu telèfon, que el va demanar quan encara estava casada i que ara s'ha decidit a trucar, és que alguna cosa vol. També continuo intentant visualitzar el seu rostre i, de moment, en sóc incapaç.
- Bé, fins llavors -li dic tot acomiadant-me d'ella.
- Fins llavors -em diu.
Direu que sempre penso en coses estranyes però, vista la situació, què pensaríeu vosaltres? Marxo, que ja és tard i no arribaria a temps. Demà us explico com ha anat tot plegat. O com no ha anat, ja veurem...

EUSTAQUIO MORCILLON I BABALÍ

Aquest matí he aprofitat per a fer neteja d'algunes caixes que tenia al garatge de casa i he trobat una col·lecció del TBO de quan jo era petit. M'ha fet molta il·lusió retrobar-me amb personatges com la família Ulises, el professor Franz de Copenhague, etc. Un dels personatges que més m'impressionava en aquella època era l'Eustàquio Morcillón i el seu fidel Babalí.
L'Eustàquio era un caçador que ideava tota mena de trampes pels animals que volia caçar. Evidentment, sempre li sortiem malament i era la riota de la resta de caçadors.

Això m'ha fet reflexionar i he trobat una sèrie de paralel·lismes entre el bo de l'Eustàquio i algun personatge actual. Aquest personatge d'en Benejam tenia uns trets molt ben definits: era capaç de fer difícil allò que és més fàcil, no era capaç de fer res sense el seu fidel Babalí i sempre l'acabava espifiant.
A la vida sempre en trobem de personatges d'aquests, que no són capaços de fer mai res per ells mateixos, que sempre necessiten que algú els digui com s'han de fer les coses i que, quan emprenen una ventura en solitari, sempre l'acaben espifiant. És així, no hi doneu més voltes. Són allò que en podríem dir uns autèntics anormals. També tenen la mania de voler fer allò que no els pertoca, però allò que si que els pertoca no ho fan mai. Es fiquen on no els demanen i acaben escaldats. Tan fàcil que és fer allò que et pertoca i no ficar-te on no et demanen!!. Doncs mira, no, no són capaços d'entendre que ningú els discutirà que siguin uns vividors però, almenys, que no molestin i deixin fer la seva feina a la resta del món.
El més molest d'aquests personatges és que no es donen compte que fan el ridícul i, quan ho han fet, intenten desempallegar-se de la seva ignomínia enredant a altres que no en tenen cap culpa de la seva inutilitat. És així, no hi doneu més voltes, és així.

Dedicat a tots els Eustaquios Morcillón del món i, sobretot, als Babalí, que intenten fer-los veure la llum i que no caiguin en el ridícul més espantós. No sempre ho aconsegueixen i els Eustàquios acaben donant el lamentable espectacle del Bombero-torero, en versió despendolada.

CONTRAATAC !!!!!!

L'altre dia us parlava de Laos, un país meravellós i amb unes sortides de sol genials. Buscant, buscant, he rescatat aquesta foto. Em sembla genial, simbolitza tot el bo i millor, el sacrifici, el estar amb l'aigua fins el coll i el poder sobreviure en condicions extremes. A més, està feta a Laos.
Ara passo a fer-vos cinc cèntims de la darrera proposta que he preparat sobre "Revenja". Ja em direu si us agrada.

En Pol havia iniciat la seva ofensiva, el seu contraatac. Per reblar el clau, havia iniciat una altra via per assegurar-se l'èxit. També tenia suficient documentació i dades per enfonsar els seus enemics. Ja no era important mantenir a la premsa allunyada. Tot el que volia protegir ja s'havia malmès i ja res l'importava. La darrera setmana havia estat prou profitosa i havia tret uns rendiments prou substanciosos.
El darrer dia de la setmana, a través de tercers, intentaven desprestigiar-lo, però les limitacions intel·lectuals dels seus enemics i de les persones que utilitzaven feien fàcil la resposta d'en Pol.
Es podien permetre utilitzar una cosa sense cap ni peus? Es podien permetre fer que en Pol contraataqués amb arguments i documentació que els podia posar en un greu compromís davant de la premsa i de la Justícia?
No, no s'ho podien permetre. Durant aquest temps ja havien intentat en moltes ocasions posar en un compromís a en Pol i no ho havien aconseguit. En Pol sabia que allò tardaria en acabar-se i, durant tot aquests temps havia recopilar la suficient informació sobre els seus oponents per fer-los front en moments desesperats. Ho havia fet en silenci, com es pateixen les morenes. Ell sempre havia pensat que els seus oponents eren com morenes enganxades al cul del poder. Un poder que ja s'havia acabat i que els hi havia deixat amb un merder considerable. Ara els responsables de solucionar aquest problema eren ells i ja havien comés diversos errors greus.
S'acostava el gran dia i havien demostrat no tenir la suficient cintura i iniciativa com per suavitzar la situació.
En Pol descansava, reflexionava sobre tot plegat, ordenava notes, documents i fotografies pel gran dia. De passada, els concedia uns dies per tal que canviessin la seva estratègia i reconeguessin els errors que havien comés. També es reforçava moralment i espiritualment per la cruenta lluita que s'acostava. La preparació física i psicològica pel combat és fonamental. Ja s'havien acabat les tonteries i en Pol estava disposat a acabar amb tot plegat, per la via ràpida, sense miraments, caigués qui caigués. Ell ja no tenia res a perdre, només a guanyar.
La vida és cruel i fa que, a vegades, tinguem que fer un darrer sacrifici. En Pol ho sabia, n'havia fet molts de sacrificis durant la seva vida i ara estava disposat a fer-ne el darrer. Si no es salvava, moriria matant a l'enemic. Si fos precís, s'autoimmolaria per tal d'acabar amb tots els llepaculs i vividors que l'havien embolicat en aquest sidral.
Ja res importava... només la victòria i, sobretot, l'anihilació de l'enemic. Això era tot el que considerava important. La resta era secundari i prescindible.

EL CONTRACTE.

En Pol no s'embrutaria mai les mans. No era el seu estil. Només volia ser un espectador de tot el que havia de venir. D'altra banda, necessitava una bona coartada per quan passés tot plegat.

Primer va pensar en contractar un professional. No són massa cars i els seus objectius no eren massa complicats d'abatre. Li farien un bon preu atenent a les coneixences que tenia en aquest món. Només hi havia un inconvenient: els objectius eren molts i un mateix estil seria fàcil de rastrejar.
Va pensar que seria millor arribar a una solució mixta. Un professional pels objectius més difícils -un o dos- i la resta ho faria amb un desconegut. Desconegut no vol dir ineficaç. Només calia trobar la persona adequada. Que tingués uns mínims coneixements de la matèria i que tingués una imperiosa necessitat de guanyar diners fàcils.
En Pol ja s'havia posat en contacte amb un professional, en aquests moments retirat a Andorra, que només vindria a fer aquest servei. Econòmicament no li representaria cap despesa. Aquest professional coneixia en Pol d'altres temps i encara li devia algunes feines que ja havia cobrat i que no havia arribat a executar mai. Parlant amb ell, es va a avenir a cancel·lar el seu deute amb en Pol efectuant aquests treballs. Mai més en Pol li podria tirar en cara el seu deute i tenia un refugi segur, fora d'Andorra, per passar-hi una temporada desprès d'haver fet el treball.
L'altra opció d'en Pol era un semi-professional. Una persona suficientment desesperada i amb res per perdre. Dit i fet. Per indicació d'uns ex-companys d'en Pol, va seleccionar uns candidats amb les següents característiques:
- Malats de mort, però amb suficient força física i lucidesa.
- Sense assistència i sense recursos econòmics.
- Amb una família que quedaria desemparada desprès de la seva mort.
- Amb suficients habilitats i experiència en combat, i sense antecedents penals ni policials.
A canvi de la seva participació, en Pol només els tenia que assegurar assistència fins a la mort i que les seves famílies quedarien suficientment arreglades. Només això. Totes dues condicions eren fàcils d'aconseguir amb la participació dels ex-companys d'en Pol. Només calia que la seva anterior empresa els hi oferís assistència a ells i a la seva família. Fàcil...
Desprès d'una selecció exhaustiva, van quedar tres candidats. En Pol es va entrevistar amb els tres en un meublé. Els meublés són els millors llocs del món per a parlar de coses que ningú ha d'escoltar. Si hi entres amb el teu interlocutor, tothom pensa que només voleu passar una estona junts. Ningú sospita, ningú.
Finalment, va quedar un candidat. Era perfecte: ex-mercenari, de mitjana edat, havia agafat una malaltia incurable a l'Àfrica i, en saber la seva malaltia, l'havien deixat tirat. Tenia dona i dues filles petites que, en moment de la seva mort, es quedarien sense res. Actualment s'estava gastant en tractaments mèdics tot el que havia guanyat fent la guerra per mig món... era perfecte!!!
El seu aspecte físic era normal, sense destacar entre la població autòctona i acreditava tenir experiència i pocs escrúpols a l'hora de portar a terme les missions. Magnífic !!, va pensar en Pol. En quedar com a únic candidat, li va oferir assistència mèdica gratuïta amb un lloc que era una tapadora de l'antiga empresa d'en Pol. D'aquesta manera en Pol s'assegurava de l'estat físic i mèdic del candidat, i també aconseguia que es cregués el que en Pol li havia promès.
Ara, que ja tenia el candidat ideal, només calia fer que es familiaritzés amb les anades i vingudes da cadascun dels objectius. El moment, la forma i els altres detalls, els triaria en Pol. Ara només calia esperar el moment. Calia esperar a que en Pol tingués coartades sòlides, però això no era difícil. La forma i la resta ja estava decidida, ho havia decidit en Pol...

Què us sembla? És factible la revenja d'en Pol? Seria prou creïble? Ja m'ho direu.