PARAULES MALEÏDES (FETS INEXISTENTS)

"...Feia dies que estava emprenyat. En Robert no havia tingut la deferència d'haver-li demanat primer a ell -i no intentar vestir-ho d'imposició, com si fos iniciativa d'un altre- si volia fer allò que no estava obligat a fer (i que es podia negar a fer, vingués de qui vingués), però aquell darrer comentari li va fer mal i més, venint d'un covard com aquell que desconeixia el que era jugar-se la vida per mig món. En un altre temps li hagués partit l'ànima al Robert sense cap mirament. Allà mateix, sense esperar, davant de tothom que havia escoltat el comentari. Què s'havia cregut aquell poll ressuscitat!!! Havia intentat -no ho havia aconseguit- fer una gracieta i demostrar que tenia un cert poder. Poder? Per tenir poder, primer s'ha de tenir valor, coratge i estar disposat a patir-se la cara amb qui sigui, sense necessitar que ningú et faci la feina bruta. El poder -el real- es sustenta en diversos pilars: Credibilitat, poder de decisió, prestigi, valor, coherència i, finalment, respecte. 
El respecte no es va pidolant. El respecte es guanya sense necessitat d'anar-se oferint a tothom. Són els altres qui han de tenir la necessitat -i el privilegi- de saber qui ets. Has de convertir-te en una necessitat pels altres. Molt pocs t'han de conèixer directament i han de venir amb por a demanar-te un favor. A ser possible, han de demanar-te el favor a través d'un amic teu (d'aquesta manera, concedeixes un cert poder a qui t'és fidel). El dia que decideixes fer-los un favor, han de sentir-se afortunats i uns privilegiats. Han d'escampar pel món que has decidit beneir-los amb la teva magnificència, com si això fos una gran fita. El respecte no es guanya fent de gos petaner i perdent el cul per satisfer a tothom. El que es guanya d'aquesta manera és una ferma candidatura a ser nomenat "Llepaculs de l'any" o "Pobre home de l'any".

Sembla ser que en Robert no ho sabia tot això. Fins i tot havia permès que l'escarnissin públicament i no havia tingut el valor de posar-hi fi. Com podia pretendre tenir poder? Si no era capaç d'inspirar respecte personalment, com volia inspirar respecte només d'oïdes? Mal company de viatge, sens dubte! En Sandro no podia anar de la mà d'un impresentable que no es respectava ni a ell mateix, que no tenia ni la més mínima dignitat. S'ho va pensar molt i va decidir explorar la via d'una nova aliança amb la Sònia. Ella era una autèntica harpia -enfrontada al Robert-, però que tenia tot allò que admirava en Sandro: Valor, coratge, força, etc. A més, també era una egoista i una trepa confabuladora, capaç de fer les aliances més inversemblants per tal de fer realitat els seus propòsits. No calia ser amics, només beneficiar-se de tenir tots dos un caràcter fort i aconseguir objectius comuns. 
En Sandro havia tingut més d'un enfrontament amb la Sònia, però no s'havia deixat acollonir, com en Robert, i ara tenien una relació de respecte mutu, fins i tot una certa admiració. Un respecte tens i distant, però respecte al cap i a la fi. 
En Sandro sabia que la Sònia seria capaç d'aliar-se amb qui fos per tal de fer-li la traveta al Robert i assegurar-se ser "la reina del ball". Podia ser una jugada mestra: La Sònia hi guanyava, en Sandro hi guanyava -es divertia, que era el seu leiv motiv- i el Robert desapareixia. Després d'això, la relació entre la Sònia i en Sandro podria, o no, millorar, però en tot cas es guardarien les distàncies. No eren competència entre ells -jugaven en lligues diferents- i estaven cridats a col·laborar en un futur pròxim. 
Quines aliances tan estranyes que es fan i es desfan!!!...."

Fragment de "El llepaculs"o "L'home llufa" -encara no ho he decidit-, relat que he rescatat del passat entre ahir a la tarda i aquesta matinada (una més sense dormir). Encara queda polir-lo i fer la trama una mica més complicada, però crec que en pot sortir un bon relat.

LA HIENA FERIDA

Les hienes són animals impopulars i ningú s'apena de la seva mort. No causen la llàstima o compassió per un motiu molt concret: aquest riure pervers, preludi de l'atac, avantsala d'algun acte -que és conseqüència de la seva pròpia naturalesa- considerat roin, covard i aprofitat.

Un animal ferit és motiu de pena, de commiseració, de gran tristor. Una hiena ferida no crec que desperti aquests sentiments i sensacions. Amb les persones passa el mateix. El comportament d'una persona és determinant a l'hora de sentir un o altre comportament envers ella. Teòricament, tots el éssers vius haurien de merèixer el nostre respecte, però la veritat és que els considerem atenent a com ha sigut la nostra relació envers ells.

Aquesta tarda em mirava un reportatge sobre aquests animalons que m'ha fet reflexionar força. Veia com tota la resta d'animals els menyspreaven. D'una banda, qualsevol de les seves possibles víctimes s'atrevien a plantar-los cara i d'altra banda, els animals d'un graó superior de la cadena tròfica, també els menyspreaven per aprofitats i covards.

Després de veure un documental tan instructiu, he decidit tornar a posar-me a escriure. Estic preparant un relat sobre intrigues, lluites de poder, relacions tempestuoses, enganys, traïcions i totes aquelles coses que fan que la vida sigui divertida i engrescadora. Segurament el titularé "El llepaculs" o "L'home llufa". És un relat que vaig començar a escriure fa anys i que mai vaig acabar (un dels meus models d'inspiració va "desaparèixer del mapa" sense preavís). És un relat dur i encara l'estic fent més dur. No vol dir que jo combregui amb el que es narra, però la ficció és així. Parla d'en Robert, un pobre home que intenta fer-se valer a base de ser una espècie de "bufó de la Cort", però que té poca cintura i es mou com un ànec marejat entre tanta insídia i traïció. En Sandro, un poca-solta que es diverteix  -s'ho pot permetre- en mig d'aquesta lluita de poder i que es riu de la seva pròpia ombra. La Sònia, una harpia -amb una considerable mala llet, però del tot previsible- que està en permanent competència amb en Robert i que faria el que fos per tal de ser "Reina por un dia".

Bé, ja us he explicat una mica qui són alguns dels personatges. La resta haurà d'esperar. En vull fer un relat per publicar i no el puc penjar sencer. No l'admetrien en cap concurs o premi literari.

UNA ALTRA MATINADA

Torno a escriure de matinada, meravellosa hora en la que desenvolupava la meva activitat en altres temps. Avui, estar despert a aquestes hores, no és tan meravellós. Sé que ella també està desperta o que fa poca estona que ha agafat el son. Potser avui ha tingut més sort que jo hi ha pogut aconseguir dormir a una hora raonable. 

Aquesta nit no he escrit gaire. No he tingut la continuïtat per poder-ho fer i la producció ha estat minsa. M'he auto-vedat alguns temes. No penso continuar en aquesta dinàmica i vull gaudir de les hores, dels dies, de les setmanes, dels mesos o dels anys que em quedin sense fer-me mala sang. Avui he començat un nou relat -irònic i sarcàstic, una mica burleta- sobre les febleses humanes -de les que jo en tinc moltes, tot sigui dit- i de com ens fan fer paperots que esdevenen ridículs i grotescs.

Penso en la nit del divendres passat i de com vaig desplegar -una vegada més- tot el meu ventall de petites tretes "para continuar en la brecha", com deia El último de la fila. Ja em puc morir, ja no em veig capaç de veure cap dona més atractiva i sensual -menteixo, sempre en queda alguna més- que la que va compartir llit, suors i gemecs amb mi el passat divendres. Sóc incorregible, ho sé, però tampoc vull corregir-me. Només vull acabar la meva existència gaudint tant com pugui -sense fer mal a ningú, per suposat- i podent dir en el darrer moment que tot plegat ha valgut la pena. 

Voldria compartir aquest desig de gaudir de la vida amb una persona determinada, però crec que no és bona idea fer-li evident (no, no es tracta del vol planejant del boltó sobre la zebra ferida). Potser hauré de continuar molt de temps amb aquesta vida de cràpula impenitent que he triat (o a la que m'han abocat els anys). 

Escolto una de les meves cançons preferides: Lady in red, del Chris de Burgh. L'escolto una i una altra vegada, mentre recordo temps més joves, més impulsius, més bojos, menys cerebrals. Temps en els que era capaç de llançar-me a la piscina sense mirar si hi havia aigua, de desaparèixer una setmana amb una dona, només pel fet de viure una setmana amb ella, sense importar-me res més. Temps en els que era capaç de lliurar-me completament a una dona sense plantejar-me res més. Temps en els que va néixer l'Exorcista i en Sandro, diferents noms ficticis d'una mateixa persona.

Tots creixem i ara, malgrat conservo aquesta capacitat de lliurar-me completament a tot allò que faig, sóc gat escaldat -em sap greu dir-ho- i em costa més deixar-ho tot (quan dic tot, vull dir absolutament tot) per algú. Dies com el divendres passat em fan reconciliar-me amb mi mateix i amb l'esperit del passat. Queda malament dir-ho, però potser és una manera de demostrar-me que encara conservo una mica d'allò que vaig ser...

ESPIRALS

Aquest post ja l'he començat tres vegades i no tinc ganes de tornar-hi. M'he fet la promesa d'ignorar allò i aquells que mereixen -segons la meva opinió- ser ignorats. Potser sóc una mica "raret", però si hi ha alguna cosa que trobo vomitiva és la submissió gratuïta, el llepaculisme innecessari, l'acolloniment denigrant i l'histerisme improcedent.

Hi ha espirals de les que, per higiene mental i moral, se n'ha de sortir. Arriba un moment en el que et creus que el que fas el correcte i no és així. Només perpetues una conducta bastarda i feudal -però que creus responsable- en la que passes a ser qui assumeix les emprenyades, les cuites, els nervis i les  presses d'altres.  "Tens molta (massa) paciència" en deien aquesta matí. Doncs bé, tot en aquesta vida és finit i la meva paciència no és cap excepció.

Em miro el bonsai, aquest que em van regalar i al que li he reservat un lloc de privilegi en el meu despatx de casa. Quanta harmonia!!! No li sobra, ni li falta, ni una sola fulla. Les branques retorçades -producte del patiment de la modelació de la seva estructura física- denoten el pas del temps i semblen ser un exemple de passivitat davant el sofriment. Estoicament, sense queixa, el minúscul arbre permet ser podat, retallat, reconfigurat a caprici del seu cuidador. No és la natura qui crea la seva figura. Són les mans i la imaginació del seu cuidador qui decideixen com ha de ser, quines branques sobren i com han de ser les que li queden. En tot cas, crec que és un reflex de l'equilibri que compateixen home i arbre.

Fa dies que penso en una qüestió que em té fascinat. Em meravello de la serenor que he aconseguit malgrat els imputs negatius que rebo constantment. Potser, finalment, he aprés a rebutjar tot allò que em fa perdre l'equilibri emocional? Sí, potser sí.

Aquest mateix matí parlava amb una persona que em confessava que no podia dormir i que no en sabia el motiu. Aparentment, no tenia cap motiu per estar nerviosa o per tenir coses al cap que li fessin perdre el son. Bé, jo crec que tinc clar quin és el motiu inconscient d'aquest desequilibri. No, no el faré públic. Me'l guardo per a mi i per aquesta persona. Malgrat pugui semblar-ho pels meus posts, no és l'insomni el que em té despert moltes nits. El motiu és ben diferent i no té res a veure amb temes de desequilibri emocional o nerviós. 

Bé, acabo aquest post mentre continuo meravellant-me d'aquest arbre, minúscul i magnífic, que sembla ser que s'ha de convertir en un exemple per mi. He d'aprendre a cuidar-lo, a dibuixar-lo com jo crec que ha de ser, a modelar-lo com em dicta la meva imaginació. 

Després més.

DIA LLARG I PROFITÓS

Bé, el vermut ha sigut llarg. De fet, ha durat fins fa una estona (amb una pausa). Aquestes dues amigues amb les que havia quedat m'han regalat un bonsai. No entenc el regal, francament, però els estic agraït. Fa anys que ens coneixem i ara feia temps que no ens vèiem. Resulta que, quan m'he presentat al lloc on havíem quedat, veig que m'han portat aquesta planta que sé que només em portarà feina. No n'he tingut mai cap de bonsai i no tinc ni idea de com es cuiden. N'hauré d'aprendre, és clar!!!

Després del vermut, he retornat a casa, he deixat el bonsai i he dinat. En principi, la nostra trobada havia d'acabar aquí però, a mitja tarda, m'han trucat i hem quedat per anar a prendre una copa. Jo ja sé què passa quan aquestes dues -i jo mateix- diuen "una copa". Això vol dir "festa fins que el cos aguanti". Així ha sigut. Ho sento, la carn és dèbil. Puc dir que el cap de setmana ha sigut genial: divendres, la noia que vaig conèixer; dissabte, les puber-lolites; avui, aquestes dues. 

Divendres al capvespre, abans de sortir de festa, un amic em deia alguna cosa sobre un discurs i sobre el cansament. Sí, tenies raó amic. Et faré cas. També faré el que et vaig comentar. Crec que serà força divertit. Hem de riure molt, amic. Riure és un dels exercicis més saludables que hi ha. Ja n'hi ha prou de posar-se pedres al fetge per coses que no s'ho mereixen. Estic a l'espera d'un "moviment" tàctic i estratègic. Sé que algú estarà encantat de propiciar que es produeixi aquest encontre. Ha de ser casual, com si no estigués planificat. 

Encaro aquesta nova setmana amb diversos mals de cap: he de pintar, canviar un parell de coses al jardí i, per sobre de totes les coses, assabentar-me de què he de fer amb aquesta meravella d'arbre minúscul però misteriós que és el bonsai. Ja us aniré explicant com em va. El que sí que us puc dir és que, quan el mires, té una harmonia natural que et deixa embadalit. Fins i tot em fa por tocar-lo, no sigui que trenqui aquesta perfecció.

Em queden pocs minuts per tal de preparar-me per la lluita diària. Ho deixo aquí. Qui sàpiga alguna cosa sobre bonsais, que m'ho digui.