dimecres, 12 de maig de 2010

PARAULES MALEÏDES (FETS INEXISTENTS)

"...Feia dies que estava emprenyat. En Robert no havia tingut la deferència d'haver-li demanat primer a ell -i no intentar vestir-ho d'imposició, com si fos iniciativa d'un altre- si volia fer allò que no estava obligat a fer (i que es podia negar a fer, vingués de qui vingués), però aquell darrer comentari li va fer mal i més, venint d'un covard com aquell que desconeixia el que era jugar-se la vida per mig món. En un altre temps li hagués partit l'ànima al Robert sense cap mirament. Allà mateix, sense esperar, davant de tothom que havia escoltat el comentari. Què s'havia cregut aquell poll ressuscitat!!! Havia intentat -no ho havia aconseguit- fer una gracieta i demostrar que tenia un cert poder. Poder? Per tenir poder, primer s'ha de tenir valor, coratge i estar disposat a patir-se la cara amb qui sigui, sense necessitar que ningú et faci la feina bruta. El poder -el real- es sustenta en diversos pilars: Credibilitat, poder de decisió, prestigi, valor, coherència i, finalment, respecte. 
El respecte no es va pidolant. El respecte es guanya sense necessitat d'anar-se oferint a tothom. Són els altres qui han de tenir la necessitat -i el privilegi- de saber qui ets. Has de convertir-te en una necessitat pels altres. Molt pocs t'han de conèixer directament i han de venir amb por a demanar-te un favor. A ser possible, han de demanar-te el favor a través d'un amic teu (d'aquesta manera, concedeixes un cert poder a qui t'és fidel). El dia que decideixes fer-los un favor, han de sentir-se afortunats i uns privilegiats. Han d'escampar pel món que has decidit beneir-los amb la teva magnificència, com si això fos una gran fita. El respecte no es guanya fent de gos petaner i perdent el cul per satisfer a tothom. El que es guanya d'aquesta manera és una ferma candidatura a ser nomenat "Llepaculs de l'any" o "Pobre home de l'any".
Sembla ser que en Robert no ho sabia tot això. Fins i tot havia permès que l'escarnissin públicament i no havia tingut el valor de posar-hi fi. Com podia pretendre tenir poder? Si no era capaç d'inspirar respecte personalment, com volia inspirar respecte només d'oïdes? Mal company de viatge, sens dubte! En Sandro no podia anar de la mà d'un impresentable que no es respectava ni a ell mateix, que no tenia ni la més mínima dignitat. S'ho va pensar molt i va decidir explorar la via d'una nova aliança amb la Sònia. Ella era una autèntica harpia -enfrontada al Robert-, però que tenia tot allò que admirava en Sandro: Valor, coratge, força, etc. A més, també era una egoista i una trepa confabuladora, capaç de fer les aliances més inversemblants per tal de fer realitat els seus propòsits. No calia ser amics, només beneficiar-se de tenir tots dos un caràcter fort i aconseguir objectius comuns. 
En Sandro havia tingut més d'un enfrontament amb la Sònia, però no s'havia deixat acollonir, com en Robert, i ara tenien una relació de respecte mutu, fins i tot una certa admiració. Un respecte tens i distant, però respecte al cap i a la fi. 
En Sandro sabia que la Sònia seria capaç d'aliar-se amb qui fos per tal de fer-li la traveta al Robert i assegurar-se ser "la reina del ball". Podia ser una jugada mestra: La Sònia hi guanyava, en Sandro hi guanyava -es divertia, que era el seu leiv motiv- i el Robert desapareixia. Després d'això, la relació entre la Sònia i en Sandro podria, o no, millorar, però en tot cas es guardarien les distàncies. No eren competència entre ells -jugaven en lligues diferents- i estaven cridats a col·laborar en un futur pròxim. 
Quines aliances tan estranyes que es fan i es desfan!!!...."

Fragment de "El llepaculs"o "L'home llufa" -encara no ho he decidit-, relat que he rescatat del passat entre ahir a la tarda i aquesta matinada (una més sense dormir). Encara queda polir-lo i fer la trama una mica més complicada, però crec que en pot sortir un bon relat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada