UNA ALTRA MATINADA

Torno a escriure de matinada, meravellosa hora en la que desenvolupava la meva activitat en altres temps. Avui, estar despert a aquestes hores, no és tan meravellós. Sé que ella també està desperta o que fa poca estona que ha agafat el son. Potser avui ha tingut més sort que jo hi ha pogut aconseguir dormir a una hora raonable. 

Aquesta nit no he escrit gaire. No he tingut la continuïtat per poder-ho fer i la producció ha estat minsa. M'he auto-vedat alguns temes. No penso continuar en aquesta dinàmica i vull gaudir de les hores, dels dies, de les setmanes, dels mesos o dels anys que em quedin sense fer-me mala sang. Avui he començat un nou relat -irònic i sarcàstic, una mica burleta- sobre les febleses humanes -de les que jo en tinc moltes, tot sigui dit- i de com ens fan fer paperots que esdevenen ridículs i grotescs.

Penso en la nit del divendres passat i de com vaig desplegar -una vegada més- tot el meu ventall de petites tretes "para continuar en la brecha", com deia El último de la fila. Ja em puc morir, ja no em veig capaç de veure cap dona més atractiva i sensual -menteixo, sempre en queda alguna més- que la que va compartir llit, suors i gemecs amb mi el passat divendres. Sóc incorregible, ho sé, però tampoc vull corregir-me. Només vull acabar la meva existència gaudint tant com pugui -sense fer mal a ningú, per suposat- i podent dir en el darrer moment que tot plegat ha valgut la pena. 

Voldria compartir aquest desig de gaudir de la vida amb una persona determinada, però crec que no és bona idea fer-li evident (no, no es tracta del vol planejant del boltó sobre la zebra ferida). Potser hauré de continuar molt de temps amb aquesta vida de cràpula impenitent que he triat (o a la que m'han abocat els anys). 

Escolto una de les meves cançons preferides: Lady in red, del Chris de Burgh. L'escolto una i una altra vegada, mentre recordo temps més joves, més impulsius, més bojos, menys cerebrals. Temps en els que era capaç de llançar-me a la piscina sense mirar si hi havia aigua, de desaparèixer una setmana amb una dona, només pel fet de viure una setmana amb ella, sense importar-me res més. Temps en els que era capaç de lliurar-me completament a una dona sense plantejar-me res més. Temps en els que va néixer l'Exorcista i en Sandro, diferents noms ficticis d'una mateixa persona.

Tots creixem i ara, malgrat conservo aquesta capacitat de lliurar-me completament a tot allò que faig, sóc gat escaldat -em sap greu dir-ho- i em costa més deixar-ho tot (quan dic tot, vull dir absolutament tot) per algú. Dies com el divendres passat em fan reconciliar-me amb mi mateix i amb l'esperit del passat. Queda malament dir-ho, però potser és una manera de demostrar-me que encara conservo una mica d'allò que vaig ser...