ESPIRALS

Aquest post ja l'he començat tres vegades i no tinc ganes de tornar-hi. M'he fet la promesa d'ignorar allò i aquells que mereixen -segons la meva opinió- ser ignorats. Potser sóc una mica "raret", però si hi ha alguna cosa que trobo vomitiva és la submissió gratuïta, el llepaculisme innecessari, l'acolloniment denigrant i l'histerisme improcedent.

Hi ha espirals de les que, per higiene mental i moral, se n'ha de sortir. Arriba un moment en el que et creus que el que fas el correcte i no és així. Només perpetues una conducta bastarda i feudal -però que creus responsable- en la que passes a ser qui assumeix les emprenyades, les cuites, els nervis i les  presses d'altres.  "Tens molta (massa) paciència" en deien aquesta matí. Doncs bé, tot en aquesta vida és finit i la meva paciència no és cap excepció.

Em miro el bonsai, aquest que em van regalar i al que li he reservat un lloc de privilegi en el meu despatx de casa. Quanta harmonia!!! No li sobra, ni li falta, ni una sola fulla. Les branques retorçades -producte del patiment de la modelació de la seva estructura física- denoten el pas del temps i semblen ser un exemple de passivitat davant el sofriment. Estoicament, sense queixa, el minúscul arbre permet ser podat, retallat, reconfigurat a caprici del seu cuidador. No és la natura qui crea la seva figura. Són les mans i la imaginació del seu cuidador qui decideixen com ha de ser, quines branques sobren i com han de ser les que li queden. En tot cas, crec que és un reflex de l'equilibri que compateixen home i arbre.

Fa dies que penso en una qüestió que em té fascinat. Em meravello de la serenor que he aconseguit malgrat els imputs negatius que rebo constantment. Potser, finalment, he aprés a rebutjar tot allò que em fa perdre l'equilibri emocional? Sí, potser sí.

Aquest mateix matí parlava amb una persona que em confessava que no podia dormir i que no en sabia el motiu. Aparentment, no tenia cap motiu per estar nerviosa o per tenir coses al cap que li fessin perdre el son. Bé, jo crec que tinc clar quin és el motiu inconscient d'aquest desequilibri. No, no el faré públic. Me'l guardo per a mi i per aquesta persona. Malgrat pugui semblar-ho pels meus posts, no és l'insomni el que em té despert moltes nits. El motiu és ben diferent i no té res a veure amb temes de desequilibri emocional o nerviós. 

Bé, acabo aquest post mentre continuo meravellant-me d'aquest arbre, minúscul i magnífic, que sembla ser que s'ha de convertir en un exemple per mi. He d'aprendre a cuidar-lo, a dibuixar-lo com jo crec que ha de ser, a modelar-lo com em dicta la meva imaginació. 

Després més.