dimecres, 12 d’octubre del 2011

MÚSICA I COPES, TOT ESCRIVINT.

Escolto aquesta bella cançó de Facundo Cabral i recordo -aquest mal costum de recordar!- temps meravellosos de nits i matinades en recorreguts agònics del Mediterraneo (carrer de Balmes) al Quilombo (carrer d'Aribau) i el Bahía Blanca (carrer d'Aribau) entre notes de cantants en directe, acompanyats -la majoria de les vegades- només de la seva guitarra.
No puc amagar la meva preferència pel Mediterraneo, després d'una primera copa al Belvet, per continuar al Bahía Blanca, tancant la persiana i continuant la nit a porta tancada amb el Jorge, que anys abans havia treballat al Mediterraneo i que va aconseguir donar-li un estil molt similar, reblat amb la taula de billar que hi havia a l'altell.
Del Mediterraneo en recordo les seves taules de marbre, suportades algunes -les rectangulars- per estructures de màquina de cosir, les crispetes a dojo i aquelles converses eternes sobre temes impossibles.Tot, amenitzat amb cantautors de diferents pelatges i estils, que provocaven emocions diverses en cada nota que arrancaven de les seves guitarres. Sempre, amb la meva Molesquine i la ploma, acabava la nit amb idees diverses -que al dia següent, ja sobri, corrien sorts diferents- sobre alguna nova història que em venia de gust explicar. Les històries pensades i escrites a quatre mans, sobre la marxa, mentre les rondes etíliques s'anaven succeint. 
Sempre hi anava entre setmana -el dia següent era mortal!- per no trobar massa gent al local. Només cinc o sis assidus conformàvem la fauna de les nits dels dies laborables. Érem els destroyer, als que ja res ens importava, que volíem aprofitar totes les hores possibles per distreure o despistar les rancúnies i les amargors del passat. Parlem del període1991-1999, amb interrupcions per canvis al local. 
Molt ha plogut des de llavors i -excepte esporàdiques visites posteriors- ja no hi he tornat. Potser tot ha canviat i la vida ens fa adaptar-nos a nous escenaris, a noves experiències i descobrir nous llocs en la permanent recerca de nous horitzons que -en ocasions i conscientment- mai arribarien.

PS. Avui, dedico aquest post a una persona que m'ha comunicat que tanca la barraca. Ho sento, la trobaré a faltar. Un pató per aquesta persona..

4 comentaris:

  1. Ostres! Ha plegat? No ho sabia...

    ResponElimina
  2. Hola Maria,guapetona
    Ha plegat, però tinc l'esperança de fer-la retornar.
    Un petó

    ResponElimina
  3. Anam i venim, o ens enganxam a la terra que ens ha vist néixer, malgrat ens sentim com el títol d'aquesta cançó de Cabral que has penjat, que per cert és preciosa. No la coneixia.

    ResponElimina
  4. Hola Xicarandana, guapetona!
    A vegades, els cantautors no gaire coneguts saben copsar els sentiments humans com ningú més sap fer-ho.
    Un petó molt fort.

    ResponElimina