SIGUEU FELIÇOS!

Ja em queden pocs dies de descans i he estat pensant en quan efímera és la percepció de la felicitat. El cas és que, pocs instants de felicitat donen per molt. Aquest dies he començat a escriure una nova història. Ja avanço que és una mica embolicada, però m'ha sortit així i la vida real també té un punt d'embolic. Suposo que molts es poden veure reconeguts -no personalment, amb nom i cognoms, sinó genèricament o per tipologia- per l'actitud d'alguns dels personatges. Són arquetips universals, però amb un punt de caracterització més nostrada. El títol encara no el tinc perfilat, però podria ser alguna cosa com "M'he fet caqueta", "Aprofitant que no hi és..." o "Ja us ho fareu!"

Escolto una mica -realment, poso les "obres completes" i vaig fent- de l'Ana Torroja, un dels meus icones des de sempre (darrerament, més que mai), mentre recomponc el tercer o quart -ja no ho sé- esborrany del nou relat. Ara estic en el punt en el que els dos protagonistes es juren amor etern  o fins el proper merder, moment en el que hauran de ressuscitar al de sempre, el que passa és que ara ell ja no voldrà ressuscitar, ha descobert que s'està millor -com fa la gran majoria- sense saber res de res i estant ben cobert per quan vingui "La Gran Hòstia". D'aquest dos personatge, un li fa costat a l'altre contra vent i marea i contra qualsevol element que posi en dubte la seva eficàcia malgrat, a hores d'ara, ja sigui públic i notori que és completament ineficaç i que emmerda tot el que toca. En contraprestació, l'altre li ofereix una permanent actitud de fel·latio compulsiva que fa tornar boig de plaer - i de fàstic als que tenen ocasió de veure el lamentable espectacle, ara ja públic i sense amagar-se'n, que ofereixen- a la primera de les parts contractants. Aquesta setmana he quedat amb una gent per tal de fer un "quatre mans" -o més- amb aquesta historia.

D'altra banda, estic escrivint una petita boutade fictícia però basada en la situació política i econòmica actual. Resulta que tot és un pla concebut per tal de desencantar a la població i que sigui ella mateixa -farta de la ineptitud dels governs d'esquerres, de les administracions autonòmiques, de mantenir a tant polític corrupte i de ser sempre l'ase dels cops- la que demani un canvi radical, però sense escorar-se a l'esquerra, per tal que enyori altres temps en els que no tenien tanta llibertat, però en els que podien menjar cada dia. No sé quan tardaré a acabar-lo. El que tinc clar és el final!

Res, així passo el matí del dissabte. Ara ja he començat la temporada de torrades amb botifarra - i/o amb uns talls de cansalada al pebre verd (bacon per aquells que volen dir i semblar el que no són)- per esmorzar, amb uns pebrotets del piquillo passats -breument- per la paella en la, prèviament, que t'has fet un parell d'ous ferrats amb un gra d'all. Ara són les coses que m'importen: escriure i esmorzar bé. La resta de les coses formen part d'una dinàmica sobre la que no tinc -de moment-, ni temps ni ganes per interessar-m'hi. Són aquelles coses -res, petites ofenses, petites preteses traïcions- que saps que estan allà però que has de tenir paciència fins que estiguin força madurs per rebentar-los -com els grans de pus-, esquitxant a propis i estranys (perdoneu tan desagradable imatge).

Així continua la vida, a punt de fotre un pet pel colesterol, pel sucre, o per mil coses més de les que no puc recordar o pronunciar el nom, mentre observo aquest lamentable entorn dels que es creuen "els millors". Tot plegat -com deia el meu avi- "tres pets, quatre rals" i "un o altre enterrarà l'últim".