dilluns, 21 de novembre del 2011

EL DIA DESPRÉS.

El dia després d'Edvard Munch
Avui és el dia després de moltes coses: de la vergonyant derrota del PSOE, de la -de moment- prudent i conciliadora victòria del PP, de la victòria de CiU a Catalunya i de molts principis i finals de tot plegat.
Avui tinc la mateixa sensació que un dia de ressaca. Sense mal de cap, però amb aquell sentiment de -injustificada- culpabilitat. Tinc com una mena de sentiment contradictori. D'una banda, penso que era necessari que el partit que guanyés tingués una majoria absoluta prou àmplia per afrontar els reptes i problemes que tenim plantejats, sense poder esgrimir l'excusa de la "manca de suports". No, ja no li calen suports i, precisament, aquesta és l'altra banda de la vorera. Donar tant de poder és molt perillós i sempre porta conseqüències.
Espero que aquesta majoria absoluta no serveixi per retallar aspectes sense cap pes econòmic: la llengua, la cultura, etc. Entenc que, de moment, ja tindran prou distracció intentant recompondre el paisatge econòmic i no es ficaran amb altres temes.

*******************************************

Ho sento, he fet un descans per cruspir-me unes torrades amb una mica d'embotit. Res complicat, però de sabor exquisit. M'agrada gaudir de les coses senzilles, sense embolcalls espectaculars, sense res que no sigui imprescindible. Potser quedaria millor fer focs d'artifici i dir el que no és, però no he estat mai per aquesta labor. Avui he rebut una invitació a un acte de lliurament d'un premi literari en el que participo i no estaria malament guanyar-lo. Estic en dubte. Suposo que si ells veiessin que he de guanyar s'assegurarien la meva presència, però no és una carta certificada i no estic disposat a fer quilòmetres per res. 
Ha arribat un moment en el que, en ocasions, no em presento per guanyar. Sóc una mica com el buscador de bolets al que no li agrada menjar-se'ls. Potser he descobert que el gust està en escriure i que guanyar els premis només són "accidents" que tenim a vegades. Crec que aquest és el camí. Puc estar equivocat, però és el que en penso. 
També he rebut una invitació per "col·laborar voluntària i desinteressadament" en -per alguns- un magne  esdeveniment. Francament, m'importa ben poc aquest esdeveniment i em remuguen les tripes en veure com els "palmeros" oficials corren a oferir-se (bé, s'ofereixen ells i penquen els altres, és clar). Quina poca vergonya i quina nul·la dignitat!
Bé, ho deixo. Encara em queda una mica -revisions i més revisions- per acabar un relat que he de presentar abans del dia 1 de desembre. Per sort, tinc una font inesgotable d'inspiració que cada dia m'ofereix l'oportunitat de fer un retrat costumista d'una societat decadent, plena de tipus singulars i grotescs que, per ells mateixos, ja es mereixen un relat o una auca.

2 comentaris: