diumenge, 26 d’agost del 2012

... I DEIXAR QUE TOT FLUEIXI.

Em llevo. El ronyons em fan mal de tantes hores de llit. Encara noto el refredat -maleït aire condicionat!- i els seus efectes, malgrat avui ja semblen més esmorteïts. Em miro l'Iphone: uns quants correus, una nova jugada a l'Apalabrados i un parell de missatges al Whatsapp. Em torno a estirar, miro al sostre i es reprodueix el mal de ronyons. 
És diumenge... Res significatiu i res extraordinari. Al cap d'una estona, estic llegint el diari i prenent cafè. No tinc ganes de fer res, de pensar en res, de preocupar-me per (de) res. Només vull deixar que tot flueixi, que tot esdevingui com el destí ho té preparat i previst. Cal desafiar -contrariar- el destí? No, no cal... De fet, tampoc en tinc ganes. Ara ja només tinc ganes de continuar fins el final i, si s'escau -una vegada arribi el dia, si no n'estic satisfet del destí assignat per la Divina Providència-, reescriure'l a la meva manera, malgrat això suposi el final real.
Demà dilluns... I una altra vegada més del mateix! Per sort, crec que ara ja he traspassat la línia i no em deixo influenciar. De fet, ara ja només deixo que tot flueixi i que passin les hores. Tinc clars els objectius i com aconseguir-los. Davant les dificultats -els obstacles del camí- només cal tenir l'esperit fort i afrontar-les de les maneres més extremes, fins i tot, més impensables o inversemblants. L'objectiu només és un: fer que desapareguin. La resta és perdre el temps.
Tinc una història en projecte -estic en un moment crucial- i necessito donar-li un gir inesperat: cal fer que un dels personatges desaparegui. He de fer que, de sobte, un personatge en mati un altre. Fart d'ell, sabedor que hi ha coses que només es poden solucionar d'una manera i amb la tranquil·litat que proporciona saber que ell mateix aviat haurà de morir, no ho dubta un moment. La forma de fer-ho és fàcil: espera a que estiguin sols -hi ha una certa confiança entre ells, la suficient per quedar-se sols- i li clava un punxó a la nuca, interessant primer la medul·la cervical i després el propi cervell. Immediatament treu el punxó i tapa el forat amb un esparadrap per evitar emmerdar-ho tot de sang. Hi ha dues opcions més (potser més efectives i netes): donar-li un fort cop a la nuca o -aquesta més plausible- aplastar-li el cartílag tiroide. Això li produiria la mort per asfíxia en pocs minuts i seria una mort neta. Ara arriba el moment fonamental i decisiu: fer desaparèixer el cadàver. Havia pensat en lligar-lo en posició fetal (per estalviar espai) i ficar-lo dins una caixa de cartró (per dissimular la forma- i aquesta dins de tres o quatre sacs de plàstic industrials. Una vegada "empaquetat", només cal desfer-se del paquet. Tinc diverses opcions: tirar-lo en algun contenidor d'escombraries, enterrar-lo al mig del bosc -en un lloc recòndit- o cremar-lo en alguna planta de reciclatge o similar. El fet de fer desaparèixer el cadàver és fonamental: ha de ser una desaparició definitiva i sense possibilitat posterior d'identificació, tant del mort com del qui l'ha mort. 
Uff!!! M'estic animant massa!!! Vaig a posar-m'hi i a escriure-ho. Segurament aquest episodi donarà per unes 15-20 pàgines i força interessants. He de lligar molts detalls i això és força complex. Fer creïble una història no és fàcil i moltes vegades és més racional evitar els grans espectacles en benefici de l'acte auster però efectiu... i deixar que tot flueixi!

8 comentaris:

  1. Bon diumenge i cuida´t força, els refredats mal curats porten cua a l´estiu.

    Uns bessets curatius!!

    Ps: l`àcid ho rosega tot ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa Lluna,
      Bon diumenge! Ho intentaré. Els refredats d'estiu són molt empipadors!!!
      Bessets agraïts

      Ps. És una opció, però necessites aconseguir àcid i després desfer-te'n

      Elimina
  2. Deixa que els personatges de la historia moguin fitxa ells sols, de vegades va bé deixar que el "fluidisme" s'apoderi també de la inspiració :)

    Petons de diumenge i fes cas de sa lluna, cuida't!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Mairló,guapa!
      Sí, però cal ajudar una mica a tirar endavant la història. Si no ho fas així, aquestes coses s'encallen i no continuen endavant.
      Em cuidaré, gràcies.
      Petons de descans.

      Elimina
  3. Jo vull llegir el capítol!! Promet molt ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sílvia!
      Els més habituals d'aquest bloc tindreu l'oportunitat -si voleu, és clar- de llegir-lo. Us el trametré als vostres correus. I espero una crítica cruel, això sí!
      Un petonàs molt fort!

      Elimina
    2. Hola Sílvia,
      Ja m'agrada una mica de sado-maso... de tant en tant, això sí!!!
      Petonassos!!!!

      Elimina