Havia escrit un altre post (més picant, amb més referències a la vida sexual dels ficus), però he decidit no publicar-lo. Francament -com em consta utilitzar aquesta paraula!-, tampoc aconseguiria que res canviés i ja m'importa ben poc tot plegat (més o menys com a la mitjana).
Aquesta setmana estic molt embolicat en temes literaris -m'ha arribat una tramesa de relats per valorar, he de presentar-ne dos aquest dissabte... i altres coses- i m'estic centrant en aquestes coses.
Les darreres activitats post-oasi esdevenen espirals que han modificat el seu centre d'interès. Al final, què queda? Res, no queda res! Només queda la remor de veus porugues, de rostres amb els ulls -voluntàriament- tapats, que continuen reclamant tracte d'aristòcrata... i que no s'ho poden permetre! Quins farts de riure i quin gaudi més extrem veure com no minva la capacitat de genuflexió. Ans al contrari: es substitueix capacitat de resposta -ara i futurament impossible (més en aquest termes de grandeur, totalment fora de lloc)-, per indigna genuflexió. S'acosten èpoques interessants i altament hilarants. Per si de cas, vaig prenent nota de tot plegat. Potser, en un futur, en sortirà un bon llibre que expliqui com eren les coses i perquè hem arribat al cap del carrer.
Llegeixo uns quants relats i començo a anotar coses (negatives i positives) al marge -sempre utilitzo la dualitat vermell/verd- del text. N'hi ha de força bons... i de patètics, però hi ha una cosa indiscutible: fins i tot els més patètics tenen un punt de creativitat. Aquests, els que semblen infumables, poden ser la base -ben reescrits, fins a no semblar-se a l'original- de magnífiques histories. Fa anys, vaig descobrir que res és absolutament meravellós i tampoc és absolutament detestable. Tot és una eterna barreja de positivitat i negativitat. És la proporció d'ambdues la que constitueix l'essència de les coses i la que l'ubica en el lloc exacte de la personalíssima escala de valors de cadascú. Darrerament, la proporció de negativitat present ha crescut exponencialment. Això és el més trist...
Aquesta setmana estic molt embolicat en temes literaris -m'ha arribat una tramesa de relats per valorar, he de presentar-ne dos aquest dissabte... i altres coses- i m'estic centrant en aquestes coses.
Les darreres activitats post-oasi esdevenen espirals que han modificat el seu centre d'interès. Al final, què queda? Res, no queda res! Només queda la remor de veus porugues, de rostres amb els ulls -voluntàriament- tapats, que continuen reclamant tracte d'aristòcrata... i que no s'ho poden permetre! Quins farts de riure i quin gaudi més extrem veure com no minva la capacitat de genuflexió. Ans al contrari: es substitueix capacitat de resposta -ara i futurament impossible (més en aquest termes de grandeur, totalment fora de lloc)-, per indigna genuflexió. S'acosten èpoques interessants i altament hilarants. Per si de cas, vaig prenent nota de tot plegat. Potser, en un futur, en sortirà un bon llibre que expliqui com eren les coses i perquè hem arribat al cap del carrer.
Llegeixo uns quants relats i començo a anotar coses (negatives i positives) al marge -sempre utilitzo la dualitat vermell/verd- del text. N'hi ha de força bons... i de patètics, però hi ha una cosa indiscutible: fins i tot els més patètics tenen un punt de creativitat. Aquests, els que semblen infumables, poden ser la base -ben reescrits, fins a no semblar-se a l'original- de magnífiques histories. Fa anys, vaig descobrir que res és absolutament meravellós i tampoc és absolutament detestable. Tot és una eterna barreja de positivitat i negativitat. És la proporció d'ambdues la que constitueix l'essència de les coses i la que l'ubica en el lloc exacte de la personalíssima escala de valors de cadascú. Darrerament, la proporció de negativitat present ha crescut exponencialment. Això és el més trist...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada