FISH & CHIPS

Bé, serà un fish, chips & wine. Agafaré el peix arrebossat, les patates fregides i l'ampolla de vi -un blanc pescador que tenia per casa- i m'apoltronaré davant de la TV. Mentre menjo i vaig bevent, podré gaudir de les rucades que sentiré a aquests nous guies espirituals (defensors de la llibertat, la igualtat, la justícia social... i mil coses més) que són els líders dels dos sindicats més subvencionats del món. Suposo que la major motivació de la seva lluita obrera d'avui -això que, optimistament i de forma eufemística en diuen vaga general- és la pèrdua de subvencions i l'horitzó, més que previsible, de la pèrdua de part d'aquesta legió de vividors -i autèntica tropa mercenària dels piquets "informatius"-  anomenats "alliberats sindicals". Aquest matí, aquestes dues llumeneres del sindicalisme patri deien que la participació a la vaga general era del 80%. Perdó, perdó... és que encara em cauen les llàgrimes! Sabia que eren mentiders; de fet tot el seu món és una gran mentida parasitària, però tot ha de tenir un límit!!!! Algú ha vist que el 80% dels seus companys de feina hagin fet vaga? Potser és que també hi compten el jubilats, els parats (menys els parats en procés de formació, que aquests el Zapatero no els comptava com parats), malalts.... i tots aquells que no han fitxat a la seva empresa. Home, així és clar que un 80% ha fet vaga!!!!!

Cada dia em meravello més d'aquest país: aquí l'esforç, el sacrifici, el renunciar a coses que podrien ser irrenunciables, no serveix de res. Aquí el que serveix és xupar-la -amb perdó- el millor possible i genuflexionar compulsivament. Si els híbrids llumenera-bavosa no se'n surten, ja intenten fer el possible per tal que no es noti i acaben -interessadament, amb nocturnitat i traïdoria- trucant a la teva porta. Això sí, una vegada has solucionat el tema, deixes de ser útil i ja s'ho tornen a fer entre ells: es riuen les gràcies, es recolzen en la seva gran mentida... fins i tot es pensen que no seràs capaç de -com a mínim- desmuntar-los la barraca cada vegada que vulguis. Aquesta és la nostra societat: una secta de pseudo-llestos (autèntics anormals que no saben buscar-se la vida i que, davant el menor problema, només són capaços de fer dues coses: pixar-se a sobre, per por escènica, o emmerdar-ho tot més, per ignorància) es pensen que estan cridats a dirigir a la resta del que ells consideren ments menors (que, al final, són els que acaben salvant els mobles). Finalment, aquests llestos, ho acaben emmerdant tot i es pensen que la resta de la humanitat ha de córrer a ajudar-los (quan, en circumstàncies normals, només han rebut menyspreu per part seva).

Ja està, ja m'he desfogat. Bé, podria parlar moltes hores i explicar moltes anècdotes (potser algun dia ho faré) sobre els líders carismàtics que -teòricament- ens il·luminen. 

Anem a un altre tema: ja tinc la solució al problema del relat. Aconsellat per una amiga, faré que mori un amor platònic del meu protagonista. Això el deixarà encara més tocat i podré aprofundir més en el tema del desconsol, la frustració, la depressió... Ja veure'm com queda.

Ho deixo, vaig a preparar-me el fish i les chips mentre començo a provar el wine.