MOMENTS D'ESPLAI

Poesia visual. Només tenia un dubte: saber si algun dia me'l tornaria.

Dita la bestiesa de rigor (l'hauríeu de conèixer!!!!), comencem. Després del diumenge gloriós -que no de Glòria- arriba el dilluns de ressaca -per alguns d'alegria, per d'altres de decepció i per d'altres de no saber què fer-  i el dimarts interventor (o d'intervenció). Quin goig i quina joia veure els que algú va denominar -no va ser un dels seus dies afortunats!- exercit català (hahahahahahaha!!!!!), entrant a l'Ajuntament de Sabadell per recollir la brossa -millor, les caquetes- del despatx de l'alcalde i dels d'altres prohoms i prodones (el traductor em diu que això no es diu), per ordre judicial. I és que som el país de la pandereta -ho reconèixer, o no- i motiu d'escarni -just i ponderat- de propis i estranys. El que més m'ha agradat és saber que ja volien fer-lo la setmana passada, però "com que hi havia eleccions..." Collons!!!! I el Mas? Potser no li van treure draps bruts, hi hagués o no eleccions? Ara hem de mirar quan fem neteja, no fos cas que s'ofenguessin els de la Casta? No vull dir amb això que no estigués bé una cosa o una altra. En tot cas, l'acció de la Justícia (escrit expressament amb majúscula) no ha d'estar subordinada a cap altra consideració que la consumació de la seva funció.

Escolto Mike Oldfield (m'estic tragant tot el Tubular Bells) per una qüestió de comoditat: poses el disc i dura...i dura...i dura... També per recordar altres temps i altres llocs. La música té això: deixa empremta en el record, tot associant llocs i moments amb sons. I així passa la vida, sorprenent-me una mica cada dia...