EL PORXO

En Sandro es va llevar d'hora i no la va voler despertar. Va obrir una mica la porta de l'habitació de la Nikita i va comprovar que encara hi era. Dormia plàcidament i no va gosar privar-la d'aquell moment de tranquil·litat. El dia anterior havia sigut molt dur i encara li quedava molt de sofriment per entomar. 

Va preparar l'esmorzar. Ous remenats, salsitxes, torrades, suc de taronja i altres viandes constituïen un magnífic àpat. Quan ho va tenir tot preparat, com si ho hagués endevinat, ella va baixar de la seva habitació, intentant cobrir la seva nuesa amb un barnús de bany. 

-Bon dia... -va dir entre dubtosa i admirada de la magnífica taula que en Sandro havia parat a la cuina.

-Bon dia, Nikita

-Com vàrem quedar que t'havia de dir?

-No vàrem quedar en res, però em pots dir Sandro. És un nom provisional, però farà el fet -remugà ell notablement contrariat.

-Sandro? Bé, m'agrada el nom. 

-Mengem, tenim moltes coses a fer i hem d'aprofitar el dia. 

Ell menjava amb pressa i fruïció. Semblava que fos el seu darrer àpat i volgués estar fart per tota una eternitat. No parlava, no feia altra cosa que menjar. 

-Estic tipa. Has preparat massa menjar -digué ella amb desdeny.

-Menja! Quan tinguis oportunitat de fer-ho, menja. Mai se sap quan podràs tornar a fer-ho. -va dir-li mentre li servia tres salsitxes més a ella.

-No puc! Rebentaré d'un moment a l'altre.

-Fes-ho. Avui hi ha salsitxes, demà potser seran farinetes i també haurem d'acabar-nos-les.

Quan van acabar d'esmorzar, ella va rentar els plats i els estris de cuina. Mentre rentava, va veure com ell esmolava, amb una pedra d'esmolar, una navalla que va treure de la bota de mitja canya que portava.

Ho feia amb suavitat però amb fermesa, sistemàticament, com si allò fos la cosa més important del món.

-Has acabat? Sortim al porxo. Avui no farem cap esforç físic. Avui veurem el món des d'uns altres ulls, amb una mirada diferent de la que és habitual.

Van sortir i van seure en el banc de fusta que hi havia al porxo. Era un banc rústic, vell com la mateixa casa.

-Has d'aprendre idiomes, has de saber francès, anglès, alemany i català. Veig que el català el domines prou bé. En dues setmanes has fet grans progressos. Es veu que tens facilitat per les llengües. Molt bé!

-Si vols que et digui la veritat, no sé si aprendre tans idiomes.

-No t'he preguntat si vols aprendre-les. T'he dit que les has d'aprendre. Ja és hora que entenguis que jo no demano. Jo decideixo què has de fer i què no has de fer.

-D'acord...

En Sandro va mirar el bosc, aquella immensitat de vegetació sense fi que s'estenia al voltant de la casa. Sense dir res li va oferir un cigarret a ella i es van posar a fumar en silenci, sense dir res. Era evident que tots dos pensaven -cadascú en les coses que li eren més prioritàries- fins que, de sobte, ell va trencar el silenci.

-Què veus al davant teu?

-Com dius?

-Dic que em descriguis què veus, però no facis cas només als teus ulls. Utilitza tots els sentits.

-Veig un bosc -digué ella, d'una manera sincera, planera i dubitativa. 

-Res més?

-No... Hi ha alguna cosa més a veure?

-No sents ocells?

-Sí, és cert.

-Doncs és com si els veiessis. No cal veure les coses amb els ulls per saber que hi són. Pel soroll, pots saber que són ocells, en quina direcció estan i, quan en sàpigues una mica més, pel seu cant podràs saber quina mena d'ocells són. No veus res més?

-Suposo que hi ha moltes més coses però, a aquesta distància, no puc veure res...

-Calla! Escolta i pensa -digué ell, molt empipat. Ja t'he dit que no cal veure les coses. Allò que veus al teu davant és un bosc, però també són molts arbres, infinites fulles i matolls, molsa, animals, vent, claror i obscuritat... No miris la multitud, mira cada persona, la seva cara, la seva roba, la forma de parlar, la forma de moure's, quines són les seves obsessions, les seves relacions amb altres persones, quines són les seves rutines, quins punts forts i quins de febles té, què el fa patir i què li dóna plaer, quines són les seves reaccions i com pots fer que tu sàpigues més d'aquella persona que ella mateixa...

-Però això és impossible -va respondre estorada per l'allau de coses que li exigia.
-És possible!! Jo ho faig i, si jo ho faig, tu també ho pots fer. Només és qüestió de voluntat i entrenament -va insistir convençut.

Es va fer el silenci i varen estar una estona més mirant-se el bosc. Ara, la Nikita, ja el veia d'una altra manera. Les paraules del Sandro havien estat una primera lliçó. A partir d'aquí en vindrien moltes més i molt més dures....

(Continuarà)