DEIXANT MORIR EL DIUMENGE

Diumenge tarda. Alguna alternativa a una potent migdiada, a una estona de lectura, una altra estona d'escriptura i -simultàniament- escoltar el concert del Leonard Cohen, de l'any 2009, a Londres? Segurament sí, però jo sóc incapaç de trobar-la. 

Demà tinc una trobada molt important. Moltes coses del futur (també del meu) -entre d'altres coses, si n'hi haurà- es decidiran en un instant. No cal discutir gaires coses ni donar voltes a coses ja massa parlades (potser aquest ha estat el problema). Suposo que això també forma part d'aquest procés que esmentava l'altre dia i que només té un objectiu: deixar temes tancats i lligats pel futur.

Continuo tenint la sensació -és com una premonició- que aquesta propera setmana serà fotudament surrealista i que es pretendrà que faci uns paperots que, en cap cas, no tinc cap necessitat de fer. Mai m'ha agradat fer de comparsa i en aquests moments encara menys. Potser la resta de la humanitat -o gran part d'ella- s'ha tornat completament boja i no té altra cosa que fer que anar parlant i donant voltes -per enèsima vegada- a temes surrealistes que no porten a enlloc... o potser és que no tenen cap altra alternativa per ocupar el seu temps que dedicar-se a muntar històries completament prescindibles, que van modificant segons la seva solitària neurona els indica que el camí que havien emprès era erroni o que no era suficient per satisfer la seva quota de banals capricis. Serà divertit, sens dubte -malgrat les nàusees que em provoquen aquestes situacions-; només cal mantenir la calma i intentar que el riure sigui suficientment contingut.

I va passant el diumenge, entre records meravellosos -darrerament, sembla que els estigui recopilant-, i imatges premonitòries del futur, que s'originen en paraules -escoltades, païdes i guardades- i gestos -observats, interpretats i guardats- del passat. 

Un regalet.