ANORMAL

Ja he descansat una mica. He fet una potent migdiada i, mentre escoltava el Nessun Dorma del tercer acte de Turandot -cantat pel Pavarotti-, m'he donat el gust de contestar un comentari de la Sílvia i la Sònia. Sempre és un plaer contestar els comentaris d'aquestes noies i encara ho és més compartir estones lúbriques -em sona d'alguna cosa aquesta paraula- amb elles. 

Avui no tinc gaires ganes de fer res. Més tard, cauré inexorablement en els braços de les lolites. No hi puc fer més, ho sento. El panorama que m'espera demà no és gaire engrescador -aguantar anormalitats- en absència del remenador de cua titular (té la virtut -o vici- de desaparèixer en el els moments complicats). Millor, quan més lluny, millor.  Si no vol pencar obscurament (ja entenc que només li és rendible fer l'espectacle públic i s'ha acabat) que no ho faci, però que deixi pencar als altres sense emprenyar. Darrerament sento basques davant el seu lamentable espectacle de "menjada de p...." -amb perdó- que he de presenciar.  He pogut aguantar-ho durant un temps, però ara -que arriba a extrems surrealistes- ja fa fàstic i hauria de ser perseguit penalment. El més greu -mostra definitiva de la seva anormalitat- és que li menja a gent a la que els queda dos TN i un avanç informatiu. És a dir, que li ha trobat el gust i ja la menja a tothom, amb interès i sense. És extraordinari!!! Ah, per cert.... he trobat una nova rima per allò dels "Amantes de Teruel" que deia en el meu anterior post: "Puta ella, anormal él" (Ja em perdonareu la cruesa de la meva rima, però és que la vida és així....)

Heu fet mai una recerca al Google i us heu encantat a mirar què hi surt? Segur que sí. Feu un experiment: Busqueu imatges amb la paraula "anormal". A la pàgina 4 dels resultats, podreu veure un polític d'actualitat -minoritari, però d'actualitat- que està sobre dues pedres en plan "pose". Lamentable, força lamentable!

Faig temps dins a l'hora marxar i anar a retrobar-me amb les meves mata-penes. Demà sé que al minut zero comprovaré que la informació que m'han donat és falsa i hauré de cagar-me en tot. Sempre em queda fer el que -en podeu estar segurs- faré: Els miraré amb cara de fàstic, pensaré en la sort que tenen de viure en aquest règim de titelles autocomplaents,  veuré com es creuen guanyadors d'una batalla que jo no tinc cap ganes de lliurar -i que m'importa una merda- i marxaré a fer unes tapetes amb una cervesa. Al final, igualment acabaríem fent el que ells volen -per manca de caràcter d'alguns (diguem-ho clar, per ser uns cagats)- i tampoc tinc ganes de fer-me una mala sang que no em paguen (ni material ni moralment). D'aquí a anar pel món arrossegant-se, hi ha un abisme. Un abisme al que jo no vull saltar. No tinc cap tipus d'interès en ser "L'enculat de l'any" i molt menys "El llepa-culs de l'any". Declino aquest honor en favor d'aquells que no poden viure sense sentir-se afalagadors d'aquells anormals que necessiten sentir-se afalagats. És un cercle viciós de mediocritat, submissió llefiscosa i esclavitud volguda. Una espècie de Síndrome d'Estocolm denigrant i patètic. Realment és això, només això: Una anormalitat....

Au, va, marxo a retrobar-me amb la felicitat. Demà serà un altre dia -al que mai podrem estar segurs de poder arribar-hi- i avui he de consumir les poques hores que queden del dia perfecte.