dissabte, 2 d’octubre del 2010

L'ÚLTIM SAMURAI

"De rodillas, ante mí, es como te gusta a tí. De rodillas, por detrás, es como te gusta más" 
De la cançó "No es extraño que tu estés loca por mí" (Burning)

Entre ahir al vespre i avui a la tarda, he vist dues pel·lícules que sempre m'han agradat molt. Una és de la terra i es diu "Susanna", feta per l'Àlex Casanovas i la Eva Santolària. Ahir, a la nit, la van fer a BTV. Magnífica la Eva!!! El seu cos menut i esvelt -ratllant l'anorèxia, no desitjada- em transporta a altres temps. Aquells pits proporcionats i erectes em fan recordar uns altres que vaig gaudir -acariciar, besar, llepar...- d'una manera fugaç però inoblidable.
Avui m'han tornat a regalar l'esperit amb "L'Últim Samurai", magnífica pel·lícula que ja he comentat en aquest espai i que no em cansaré de vanagloriar fins a la sacietat. No, no m'importa que estigui feta pel Tom Cruise. Podria estar feta per un actor completament desconegut -com és el cas del que fa el paper de senyor Samurai- i la pel·lícula m'encantaria igualment. És l'esperit, el sentiment, el precepte moral el que em desperta la lívid.
Aquells que segueixen aquest bloc d'una manera -més o menys- constant, ja saben quines són les coses que em fan trempar i quines idees tinc sobre la dignitat, la vida i la mort i tot plegat. La frase del principi del post -extreta d'una cançó de Burning- no és casual o fútil. N'hi ha que es passen el dia menjant-li allò que penja a qualsevol que estigui una mil·lèsima més amunt de l'escala -social, laboral, etc- o posant el "point noir" per tal de proporcionar gust i plaer a aquest "superior" i referent. Com diu un amic meu (perdoneu la cruesa de la frase), "No en tenen prou amb menjar-la, a més, s'ho traguen tot". 
Jo sempre he defensat que no importa quant es viu. El més important és com es viu. Realment, val la pena posar el cul i viure permanentment babejant per quatre durets més? No, jo crec que no. N'hi ha que creuen que sí. Bé, jo ho respecto (també em produeix hilaritat i molta pena, també és cert)... No, no ho respecto. Em provoca nàusees, fàstic, ho trobo denigrant i vergonyós, fa que perdi el respecte com a ésser vivent -a més d'humà- i penso que podria fer-se un favor, desaparèixer i estalviar a la resta de la  humanitat tan lamentable espectacle.
Sempre he tingut molt clar com estic disposat a viure i en quin moment seré capaç de posar fi a tot plegat. Ho sento, la vida sense dignitat no és vida. Pot ser una altra cosa, una semi-esclavitud voluntària o temerosa -covarda, patètica i ridícula-, una mentida creguda o una realitat surrealista. Pot ser una manera d'arrossegar-se pel món, una manera de convertir-se en una ombra vergonyosa que tothom vol ocultar de la llum del sol. 
A vegades, en veure aquests comportaments, em vénen ganes de tirar-los un sabre al davant i dir-los: "Estalvieu a la humanitat el lamentable i denigrant espectacle vital que oferiu". El problema és què, atès que ja no tenen cap mena de dignitat, intentarien utilitzar el sabre en contra meu i no per acabar d'una manera digna amb les seves patètiques vides. Malgrat tot, crec que he de passar de la emprenyada i la indignació, a l'escarni i la hilaritat bufa. Fer evidents cadascun dels fet -coses objectives, no simples comentaris u opinions- que conformen l'univers de subordinació rèptil -i rastrera- d'aquests individus. Aquest és el camí: Fer que els esdeveniments s'aliïn amb un mateix, fer que maleeixin el dia en el que van néixer (o el moment en el que varen decidir perdre la dignitat). El problema és què, en el seu declivi de genuflexió constant, es pensen que tothom ha d'adoptar -seguint-los la veta- la mateixa actitud mesella i complaent. No, qui vulgui posar el cul, que el posi solet. Qui vulgui passar-se el dia besant per on ha de trepitjar un altre, que ho faci ell. El més curiós és comprovar que -suposo que per alliberar-se d'aquest punt de vergonya o per legitimar (per acció grupal, compartida i solidaria) la seva indignitat- no saben entendre que no tothom està disposat a perdre la dignitat per no res o per "simpatia" o "solidaritat". 
Tots aquest preceptes són els que es deriven dels preceptes primigenis que podem trobar a "L'últim Samurai", magnífic exponent d'un estil de vida dur, però digne (sabeu el que vull dir????). 

4 comentaris:

  1. L'ultim samurai és un refregit de Shogun? Pregunto que no tinc ni idea

    ResponElimina
  2. Hola Ni piu,
    No, és una pel·lícula. Està força bé i és distreta (que és el que pots esperar d'una peli)

    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Ja ho se que és una pel·lícula. Fins aquí arribo. Ja t'he contestat. Ets ràpid.

    ResponElimina
  4. M'has agafat en el moment de "conexió".

    ResponElimina