dimarts, 12 d’octubre del 2010

TARDOR, RACES I DESFILADES

Mentre les restes de les tempestes d'aquests darrers dies encara continuen fent de les seves, la nimfa Irun continua al seu paradís. El bosc on viu, canvia de color i els tons marronosos substitueixen els verds brillants de l'estiu. Gràcilment, recull els productes de temporada per fer rebost de cara a l'hivern que tocarà a la porta sense adonar-nos de com passa el temps. La vida és així, cíclica i canviant.
Vent, avui fa vent que assecarà els bolets. Això no és bo. Els humans s'apressaran a anar al bosc a recollir els darrers bolets de la temporada i destorbaran l'ordre i la pau intrínseca d'aquestes contrades. Per sort, el mateix vent farà caure les fulles que ocultaran el menjar de l'hivern.
Avui, malgrat el mal temps, els humans es dediquen a festejar coses que només uneixen a uns quants a voltant de preceptes que d'altres consideren caducs. No tenen remei aquests humans, pensa ella. No tenen prou feina en pensar en la crisi, en com afrontaran el dia de demà, en com continuaran fent bullir l'olla -l'olla bona, la física i real, la de cuinar el menjar-, que han d'embrancar-se en disputes ideològiques sobre si celebrar o no -amb la consegüent despesa- una o altra festa. 
La Irun, com la resta d'habitants del bosc, només té la "preocupació" d'anar vivint, de tenir menjar i poca cosa més. No perd el temps en disquisicions que només importen a aquells que les inicien i promouen per justificar la seva pròpia existència i mantenir una posició privilegiada envers els seus conciutadans. A ella no l'importen les races -al bosc hi ha moltes races i espècies que, des del seu lloc a la cadena tròfica, contribueixen a mantenir un sistema harmònic en el que comparteixen territori i fan un aprofitament racional dels recursos.
Sembla ser que l'ésser humà -quan vivia al bosc- també s'acontentava amb el necessari per viure. La creació del que avui coneixem com "societat" és el que va arraconar el seu sentit de supervivència -individual- i va crear la "necessitat" de tenir que interrelacionar-se amb altres individus. Aquí va començar el declivi de l'ésser humà com a autosuficient. En aquest precís instant va pensar en baixar el seu nivell d'autoexigència i en que algú li faria les coses. En aquest moment -malgrat va guanyar comoditat-  va perdre la seva independència i la seva llibertat.
Com diu la Irun, els humans són així....

2 comentaris:

  1. Esperem que la nimfa Irun tingui paradís per molt i molt de temps.

    Com vols que faci una llista de blogs i tu no hi siguis???

    Patonàs.

    ResponElimina
  2. En el fons, espero que si. Es que encara no sé de què va això del bloc que em deies.
    Ja m'ho explicaràs amb calma.
    Un pató!!!!

    ResponElimina