El cap de setmana s'acaba. Poques hores de vida li queden i ja és hora de matar-lo definitivament. Demà continuarà el despropòsit i em tornaré a veure immers en la mediocritat més absoluta. Tornaran els nervis, les corre-cuites, les asfíxies -gratuïtes i injustificades- i la baba en quantitats ingents. Preocupar-me? Perquè? Per qui? Ave anormals, morituri te salutant. Qui no té res a perdre, no pot perdre res. És així de fàcil!
Aquesta nit -d'aquí una estona- reiniciaré una altra sessió de lolites -val més guanyar el temps amb elles que perdre'l amb algun anormal- que em recordaran una vegada més que la vida són quatre dies i ja n'hem viscut dos i mig. Això és guanyar-li la partida a la vida, la resta són bajanades. Veig la Niki també m'ha deixat un comentari en el post d'aquest matí. Bé, sempre et queden amics, sempre hi ha algú que et dóna un cop de mà -ja sigui física o anímicament- que et fa relativitzar la resta de cuites que ens assetgen constantment. Per sort, a ella no li cal -intentar- fer-me veure garses per perdius (potser ella ja se n'ha adonat que ja no tinc catorze anys).
Ara estic treballant en un nou relat -serà relatus interruptus- sobre l'assalt a un edifici. La entrada i la feina a fer a l'edifici és un tema solucionat. La sortida ofereix diverses possibilitats i he d'estudiar-ne la viabilitat de cadascuna. També cal mirar si es vol que sigui evident qui ha fet la feina o si es vol que quedi sense resoldre (en aquest cas, l'accés hauria de ser des d'un edifici contigu). Els personatges ja estan definits i tenen aquell punt de mediocritat que tan s'ha estès en la societat. Quan estan en el seu pis, estan totalment indefensos, confiats, sense esperar que ningú pugui -en menys de 80 segons, ho he cronometrat-, bloquejar tots els accessos menys un, entrar al pis, liquidar 14 elements i sortir. És com una dansa, com una dansa mortal.
Ho deixo, m'he de preparar per les lolites. La meva dansa mortal començarà d'aquí a una estona....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada