divendres, 5 de novembre del 2010

ÍNTIMES SATISFACCIONS

De tant en tant, la vida ens proporciona -nosaltres hem de posar-hi una mica de la nostra part- satisfaccions. Aquesta ha sigut una setmana dura però gratificant. Dura per la pressió, la pressa i tot el que rodeja aquesta vida que jo m'he triat. Quan s'acaba una feina, un repte al límit -als ulls d'alguns, impossible-, sempre hi ha la sensació d'haver-s'hi deixat una mica de pell, una mica d'un mateix. 
D'altra banda, aquests reptes impossibles, proporcionen grans satisfaccions. Jo mai he buscat -a diferència d'altres que només apareixen, quan ja tot està fet- cap tipus de reconeixement, ni cap tipus de gratificació o recompensa que no sigui -com sempre he pensat i així m'ho han ensenyat- la íntima satisfacció del deure acomplert. Saber que s'ha fet tot el possible, que no s'ha esmerçat cap esforç ni recurs, és una de les majors satisfaccions i tranquil·litats. Per sobre, a molta distància, el que més valoro és comprovar que compto amb un equip humà d'una qualitat personal i professional excepcional. Saber que les coses poden sortir bé o malament, però que pots tenir la confiança en que tothom farà el més profitós per assolir l'objectiu final i comú de la feina ben feta, és el que em produeix la satisfacció més intensa. 
Això compensa amb escreix tenir que aguantar éssers llefiscosos i servils que arriben a retratar la cara més grotesca de la submissió gratuïta, només reconeguda amb el rebuig i el comentari burleta d'aquells que ja fa temps que han descobert que no serveix de res posar el cul permanentment. Bé, sí que serveix; serveix per arrossegar-se pel fang deixant-se pel camí el darrer rastre de dignitat que quedava en tan patètica forma de vida. 
No hauria d'estar escrivint aquestes quatre ratlles. Tinc feina acumulada i de sobres per no haver de perdre -o guanyar- el temps fent públics aquests pensaments sincers. Potser aquesta és la darrera de les satisfaccions. Potser és la més minsa, la més insignificant, la menys espectacular. En tot cas, segur que és la més humil i sincera. Reconèixer públicament els mèrits d'aquells que treballen colze amb colze, cada dia amb un mateix, és la més humana de les satisfaccions. A vegades costa molt reconèixer l'esforç aliè, el treball dels altres. Aquest no és el cas.

3 comentaris:

  1. Et volia preguntar que pintava la bola de billar amb l'escrit i aleshores, he vist el vuit i directament he vist el símbol d'infinit i ... saps que aquest símbol es diu "cinta de Moebius"?

    ResponElimina
  2. mmm sempre igual .... que ho fa?

    ResponElimina
  3. Hola Filadora,
    efectivament, l'infinit!!! Això té relació amb el comentari de Ni piu (Holaaaaa): Més infinit.... Ja veieu, hi ha coses que són eternes...
    Un pató i un petó.

    ResponElimina