PARAULES, NOMÉS PARAULES.

Una o altra vegada, tots tenim la sensació de que les nostres paraules produeixen un efecte més o menys afortunat en funció de la nostra habilitat per expressar amb suficient claredat allò que volem dir. Tampoc cal fer un gran esforç per entendre que escriure és una de les maneres que tenim de fer evident el nostre estat d'ànim però que s'ha de relativitzar i contextualitzar cadascuna de les coses que escrivim i també les que llegim. 

Ara, de sobte, m'ha vingut al cap aquella història bíblica del gall que canta i la negació de Nostre Senyor. Perdoneu ha sigut un lapsus!!!

D'igual manera que hi ha persones que s'expressen d'una manera més o menys vehement, també podem escriure d'una manera més o menys efectista. Com he dit moltes vegades en aquest bloc res és el que sembla i res sembla el que és. D'acord amb aquesta premissa, he anat desgranant cadascun dels posts que conformem aquest bloc. Només paraules, idees, sensacions i sentiments. No cal anar més enllà, no cal donar importància a les coses que no en tenen, no cal donar patent d'autenticitat a coses que només són producte de moltes hores sense res a fer i de les ganes de passar aquests milers d'hores de simple companyia amb alguna activitat lúdica.

Fa uns dies, parlava amb una persona -fidel seguidora d'aquest bloc- que em deia una cosa que he pogut comprovar amb posterioritat i de la que no m'havia adonat. Resulta que l'evolució de la temàtica del bloc ha sofert alts i baixos com si fos un Dragon Khan. Sí, potser sí, però també està en consonància amb les circumstàncies -sense que els posts parlessin directament de mi- que m'han tocat viure. Els avatars de la vida sempre influeixen -malgrat no escrigui directament sobre la majoria d'ells- en les nostres temàtiques, en el to i en el llenguatge emprat.

Com ja he dit moltes vegades, ja només em queden dues o tres coses que m'importin de veritat (comptant amb generositat). La importància de les coses sempre és relativa i ja he abdicat -i renunciat- de fer entendre segons quines coses. Ni ara ni mai he pretés pontificar sobre cap tema, només he pretés expressar la meva opinió sobre temes determinats, amb l'únic ànim de millorar. Moltes vegades -la majoria- no eren ni opinions meves, eren opinions que assignava als múltiples personatges (que, evidentment, estaven influïdes per les meves opinions) i que han tret el cap pel bloc durant aquests dos anys i mig. Com moltes altres vegades, aquestes darreres setmanes -en les que l'activitat al bloc ha baixat- m'he plantejat tancar-lo definitivament. En el darrer moment, per sort, sempre penso que no tinc cap motiu per fer-ho.

No, no ho faré. Si estimo alguna cosa en aquesta vida és l'escriptura. Fa més de vint-i-cinc anys que escric sobre diversos temes i en diferents formats. Aquesta faceta forma part de mi, de les meves circumstàncies i és el que, moltes vegades, em permet tenir un petit respir en aquest camí llarg, dur i tortuós que és la vida. Durant tots aquests anys, he escrit en circumstàncies molt difícils i en llocs en els que la cosa que menys tenia era la tranquil·litat necessària per concentrar-me en la història. Per sort, conservo intacte l'esperit del principi i cada dia em motiva més el fet d'embrutar unes pàgines amb idees, notes i concebre embrions del que seran històries més o menys llargues i coherents. 

Ho deixo. Ja està, ja he dit el que volia dir. Tampoc era necessari dir-ho (o escriure-ho) però avui em venia de gust i, a diferència d'alguns -reprimits crònics- normalment, faig el que em ve de gust (sempre dins dels límits normals del que és escriure històries que haurien de ser intranscendents). Fer-ho així és, mentalment, molt saludable. Alguns ho haurien de provar....