Aquest matí de diumenge està resultant molt diferent de com em pensava que seria ahir. Preveia un matí avorrit, sense cap al·licient... un típic matí de diumenge.
Doncs no, mira per on! Aquest matí ha esdevingut un exercici d'excepcionalitat. D'una banda, m'he llevat més d'hora del que és habitual i -després de la repassada dels diaris, tot prenent un inacabable cafè- he tornat a treballar al jardí. Res, quatre cosetes que em van quedar pendents d'ahir, però que em permeten tornar a sentir el plaer de fer una activitat reeixida i prop de la natura.
Quan he acabat la meva activitat externa, he repassat els correus. Sempre hi ha qui escriu de matinada -darrerament, jo ja no ho faig- i, normalment, sempre són els escrits més interessants. Res, només (i només és una manera de dir-ho) el comentari d'una amiga de la blogosfera. Unes quantes ratlles m'han transportat, per uns moments -motivat per la similitud de sentiments, de vivències i de la manera d'encarar-les- a altres temps i altres llocs. Per un instant m'he tornat a sentir viu i m'ha ajudat a desempallegar-me -malgrat sigui temporalment- de la immundícia que porto adherida sobre la meva ànima des de que vaig voler asserenar una mica la meva vida. Més que asserenar la meva vida, la vaig corrompre i malmetre, convertint-la en una successió d'actes inconnexes, tendents a "anar passant", tot intentant salvar els mobles de la desfeta.
Sembla mentida com canvia la vida! Malgrat això, tinc la satisfacció de -en allò més íntim, més fonamental- no haver canviat. Enfrontar-me diàriament a un món que no comprenc, del que renego i que no satisfà les meves expectatives, em fa veure que encara conservo els quatre preceptes primigenis. Saber que no estic còmode amb tot plegat i que no em reconec enmig d'una societat que s'autodestrueix -amb la mateixa celeritat que apostata dels seus valors morals- em dóna una esperança fugissera i minsa de que encara em queda alguna cosa bona per fer.
Bé, per aquest matí ja n'hi ha prou. Tot plegat, aquestes coses és millor explicar-les en semi-silenci, com si la veu fos la remor de les onades quan trenquen contra les roques, un dia tranquil, tot mirant-li els ulls al teu interlocutor, gaudint de la seva companyia i de la seva escolta.
La imatge d'avui: Estic desitjant que arribi el fred de veritat, marxar al meu refugi de la muntanya, encendre la llar de foc i tornar a gaudir del silenci absolut, només trencat pel crepitar de la fusta que crema, deixant la ment en blanc o, a estones i mirant la dansa de la flama, inventant-me nous relats.
Hi ha dies que es donen moltes voltes a la vida en un sol mati o en una sola nit com a vegades faig jo, perquè no tinc una prunera però si a la terrassa de casa quantes nit he dormit intentant recrear-me en altres paratges que tanta pau m' han donat i al final torno a estar on sempre.
ResponEliminaAmb una sensació contradictòria de dolor i pau, amb ganes d'observar la vida, d'escoltar-me a mi mateixa i a la meva consciència, de reparar en sentiments que alguna vegada he espargit per vents equivocats.
Miro a l'infinit i respiro records, caixes plenes de vida on guardo de tot una mica, noms bé i mal escrits en les pàgines de la meva història.
Una novel·la amb infinitat de personatges, bons i dolents, amb trames, conductes i pensaments que m'han marcat, actors d'una obra escrita que es va repetint amb el temps en altres escenaris.
He fugit del silenci per a no escoltar-me, creient-me sentir més viva i al final m' adono que nomes amb la soledat del moment es pot arribar al fons d' un mateix per retrobar-se i tornar-se a conquistar des de el mes sincer dels propòsits.
Hola Marta!
ResponEliminaLa vida és complicada i ens sotmet a moltes proves. No sé per quin motiu, però sembla que estiguem en una permanent cursa contra nosaltres mateixos.
Sens dubte, tots cometem errors. Jo sempre he pensat que tots els errors -si es cometen de bona fe i sense ànim de fer mal a ningú- es compensen amb un encert.
Per cert, tens una prosa-poètica encantadora. Felicitats!